Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

30/4/09

Castell de Sant Martí de Tous.

Les primeres notícies que tenim del castell daten del segle X, en què depenia del de Montbui.
Avui convertit en residencial encara conserva part de la seva estructura fortificada i una torre coronada amb merlets.

Es tracta d'una construcció sòbria, de pedra i de morter, de la qual cal destacar a la planta baixa uns murs amb presència d'Opus Spicatum, probablement procedents de la primitiva edificació.

Els elements típicament gòtics els podem observar a la planta noble amb les característiques finestres coronelles i els arcs de diafragma que trobem en l'interior de les àmplies sales.
Es puja a la planta noble per una escala descoberta que es troba en el pati interior. No es tracta d'un pati monumental ja que l'escala no és l'originària, però sí que hi ha alguns elements decoracionals de tipus flamíger força interessants.
La llegenda de la Senyora de Tous:
Podría referir-se Beatriu de Vilanova, senyora de Tous i vídua de Bernat de Tous, a qui el 1423 li fou posat el castell en pública subhasta a instància dels creditors.
La llegenda diu que l'esmentada senyora era molt malgastadora en menjars i que va arribar a tal extrem de misèria que es va veure obligada a demanar almoina. Un dia li van donar pa amb nous i ho va trobar tan bo que es conta que va dir:
"Si jo abans hagués sabut que era tan bo pa i nous, encara fóra avui la senyora de Tous".

29/4/09

EX - LIBRIS.


Ex – libris és una expressió llatina que prové etimològicament del llatí i que està composta de “ex” que indica procedència i “Libris”, plural de “liber” que significa llibre.

És un segell de petites dimensions que s’engaxa o s’estampa al revers de la tapa d’un llibre, per indicar el nom del propietari o de la biblioteca a qui pertany.
Es poden fer a partir de qualsevol procediment tradicional d’estampació com poden ser: calcografia, xilografia, fotogravat, serigrafia, cal.ligrafia, litografia, tipografia o mitjançant les noves tecnologies per ordinador, braille i, fins i tot, tècniques mixtes.

Ha de contenir l’expressió “ex – libris” i el nom i cognoms o les inicials del propietari o bé el nom de la biblioteca a la qual pertany.

El primer ex – libris del que es té constància és el d’una petita placa de fang cuït i esmaltada en blau que es conserva al Museu Britànic de Londres i que pertanyia al faraó Amenofis III (s. XV aC.). També els escribes mesopotàmics feien constar al final d’una obra a més a més del títol, la data, el nom del copista i el nom del propietari.


Durant l’Edat Mitjana la temàtica dels ex – libris eren inscripcions manuscrites fetes per monjos cal.ligrafs. Però amb la invenció de la impremta l’any 1440 i al multiplicar-se les edicions de llibres es produeix l’autèntic inici dels ex – libris tal i com avui els concebem. La temàtica d’aquella època era l’heràldica que va predominar fins el segle XVIII en que va ésser substituida paulatinament per l’al.legòrica. Les tècniques emprades van des de la xilografia durant els segles XV i XVI, la calcografia els segles XVII i XVIII fins a la litografia, serigrafia i fotogravat del segle XIX. No obstant durant aquest període la producció de ex – libris va ser més aviat escassa fins arribar al segle XIX i començaments del segle XX quan se’n produeix un augment coincidint amb el Modernisme i la revolució industrial.


La temàtica de la il.lustració, com podeu veure en les fotografies, pot ésser molt variada des d’aficions, a la professió, passant per fer referència al cognom, ... Al darrere hi ha de constar el nom, l’any, la ciutat de naixement i tècnica amb que ha estat fet.

Actualment se’ls hi concedeix un gran valor artístic i són font de col.leccionisme essent molt apreciats els dels països de l’est.




28/4/09

Diarios de motocicleta.


Direcció de Walter Salles.

Guió de José Rivera, basat en les "Notas de viaje" d'Ernesto "Che" Guevara i en el llibre "Con el Che por sudamérica" d'Alberto Granados.

Relat sobre el viatge que van fer Ernesto Che Guevara y el seu amic Alberto Granados l'any 1952 amb una Norton 500cc de l'any 1939 per Argentina, Brasil, Chile, Perú i EUA. Una experiència que va influir molt especialment en les decisions que ambdós prendrien sobre el seu futur més inmediat.


Molt interessant de cara a conèixer la situació social de l'època en els països que van recórrer i al mateix temps saber més sobre el Che.

Imprescindible.

En les fotografies Ernesto Che Guevara i Enrique Granados amb la seva Norton l'any 1952 i el mapa de la ruta.



27/4/09

Comentari de conte. El punt de llibre.

Autors:
Teresa Roig.
Maria Enrich.
Jordi Ferrer.
Pep Elias.
Mireia rubio.
Antoni Dalmau.
Joan Pinyol.

anoiadiari.cat

Enguany aquests set autors, molt i molt nostres, amb un gran talent per l'escriptura tal com demostra els nombrosos premis que han rebut, ens han fet un regal per la nostra diada escribint un conte de Sant Jordi tots plegats, que van publicar a anoiadiari.cat. Una iniciativa que s'ha de valorar i agraïr ja que han mostrat un cop més la seva creativitat, oferint-nos una història francament adient i mostrant una compenetració realment envejable.
Ens expliquen un relat breu de caire instrospectiu amb una mica d'intriga i molt sentiment.
La temàtica l'amor, tot i que no hi manquen els protagonistes de la festa, concretament, els lectors, el llibre, el punt de llibre, la biblioteca i la bibliotecària.
Estic molt orgullosa de tots vosaltres.
De lectura obligatòria, com a mínim per igualadins i anoiencs.

25/4/09

Anoia prehistòrica.

Pedra dreta de Cabrera. Vilanova d'Espoia.

Menhir amb l'Esglèsia de Sant Salvador al darrera.

Es tracta de l'únic exemplar de menhir o monument megalític, consistent en una gran pedra dreta plantada a terra, que es conserva o que es coneix fins avui dia a la comarca de l'Anoia.
Va ésser localitzat per Amador Romaní en un corriol que mena a la casa Blanca, al terme de Cabrera d'Anoia.



Valldecerves. La Llacuna.
La cova i les pintures, art parietal llevantí, d'homes del Neolític, 3500-3000 aC.




Abric Romaní. Capellades.
És el primer jaciment arqueològic del Paleolític Mitjà conegut a Catalunya, tot i que el primer nivell excavat a l'època d'Amador Romaní pertanyia al Paleolític superior.
Totes les restes trobades pertanyien a l'Homo sapiens neanderthalensis.


Sepulcre megalític dels tres reis. Rubió.
Descobert l'any 1964. Cronològicament es situa a la darreria de la cultura megalítica catalana, cap a l'any 1220 aC..
Està format per una llosa de capçalera, una al costat esquerre, dues al costat dret i una de tancament, havent desaparegut la llosa de coberta.
La cambra estava envoltada per un túmul.
Pel fet d'haver estat saquejat, en el moment de l'excavació no es pogué saber el nombre d'individus que s'hi havia inhumat. Només es van trobar quatre dents, dos queixals i restes d'ofrenes, compostes per ceràmiques majoritàriament i un punxó.
Sepulcre megalític de les Maioles o de Pedrafita. Els prats de rei.
La seva cronologia es remuntaria al primer terç del II mil.leni aC.
Té estructura tumulària el.líptica i a l'interior presenta un corredor delimitat per lloses disposades verticalment sobre el terra. La cambra funerària, de planta trapezoidal, amb un terra de lloses planes d'arenisca, està separada del corredor per una llosa.
Es tracta d'un sepulcre múltiple, amb presència de dotze individus adults, dos joves i un nen. Segurament es dedicàven a la ramaderia transhumant.
L'acumulació de restes òssies a l'entrada de la cambra fa pensar en una coberta mòbil que permetria la inhumació per la part superior.
S'hi van trobar també objectes d'ús personal (punxó de coure arsenicat, objectes d'ornament com els dentaliums), o relacionats amb activitats productives (nuclis de sélex i percutors) i domèstics (atuell ceràmic).

Si en voleu veure el detall de les excavacions visiteu l'adreça següent:

24/4/09

El banquete. Comentario.

Platón (474 Ac – 347 Ac).
Ediciones Orbis, S.A.
90 páginas.


Introducción:

Para Platón como para Sócrates, su maestro, la filosofía es investigación y tiene como objetivo aclarar el significado y la realidad de la vida humana.

Critica a los sofistas y su erística, cuyo principio era “no se puede aprender ni lo que se sabe ni lo que no se sabe, puesto que nadie busca saber lo que ya sabe y nadie puede buscar saber si no sabe qué buscar”. Ellos utilizaban el arte de la retórica, técnica de persuasión, que utilizaban indiferentemente para argumentar a favor o en contra cualquier tema trado. Contra esta teoria Platón plantea la tesis del alma inmortal. Según él el alma es inmortal, ha nacido muchas veces y sabe muchas cosas que ha aprendido en el Hades o en este mundo en vidas anteriores, por lo cual el saber humano no es más que reminiscencia. Por lo tanto filosofar también es recordar. El alma así entendida es parte de la naturaleza, del todo.

La sabiduría es el grado más alto de ciencia, siendo la opinión verdadera su grado más bajo, porqué le falta la garantía de verdad. Cuando las opiniones verdaderas se encadenan entre sí mediante el razonamiento se consolidan y se convierten en ciencia.

La dialéctica es el arte del diálogo. Sólo mediante él se puede alcanzar la sabiduría. El pensamiento es un diálogo consigo mismo.

Teoría de las ideas:
Las ideas reciben el nombre de “entes” o “sustancias” y se distinguen claramente de las cosas sensibles. Son, en síntesis, las esencias de las cosas.
Las ideas se constituyen entonces en criterios de valoración.
Las ideas son las causas de las cosas naturales.

El alma es igual a las ideas, invisible e indestructible. La reminiscencia es la prueba de todo ello. El mundo no es más que apariencia, recordemos el mito de la caverna, y es a través de las apariencias el hombre es capaz de llegar a conocer las ideas, la esencia de las cosas.


El banquete:

Es un diálogo entre amigos en casa de Agatón que se han reunido para celebrar un premio que ha recibido el anfitrión por su primera tragedia.

Acuerdan hablar sobre el amor, eros, y cada uno de los comensales debe realizar un discurso sobre lo que cree acerca del amor como aportación al grupo.

Un resúmen de las aportaciones es el siguiente:

Fedro:
El amor es el dios más antiguo, recordemos que dice que después del caos se produjeron dos seres, la tierra y el amor. Y además este dios es fuente de virtud y felicidad para los hombres.
El amante participa de la divinidad porqué es capaz de amar. El amado es inferior, porqué no ama.

Pausanias:
Existen dos amores, el de Urania, celeste, cuyo nacimiento se debe sólo a varón y el de Afrodita Pandemo, vulgar, que nació de hembra y varón.
Todo lo que el hombre hace no es ni bello ni feo, es según el modo de realizarlo que adquiere belleza o fealdad. En el amor ocurre lo mismo.
Será el amor inspirado en Urania el único bello y cuyo objeto no es más que lo masculino, dirigiendo el amor al entedimiento, al alma del amado. Mientras que el que proviene de Afrodita Pandemo corresponderá a los hombres viles que aman a mujeres y a mancebos por igual, amando más el cuerpo que el alma del amado.

Erixímaco:
El amor es armonía. Toda la naturaleza, incluso la medicina, la música y todas las actividades divinas y humanas participan de ella. Y la define como el ensamblaje de iguales, siendo imposible entre discordantes.
Defiende la tesis de Pausanias peró la amplia.

Aristófanes:
Expone el mito de los andróginos, seres inicialmente compuestos de hombre y mujer, de hombre y hombre y de mujer y mujer, y separados después por un castigo de los dioses para sostener su argumento a favor de que el amor surge de la insuficiencia humana que busca su otra mitad para completarse. Argumenta además que los mejores son los que provienen en su orígen de la unión de hombre y hombre. Los mujeriegos, los adúlteros y adúlteras y las mujeres aficionadas a los hombres provienen del andrógino hombre-mujer y las tríbades del de mujer-mujer.

Agatón:
Expone las cualidades y los beneficios que proporciona el amor.
Como cualidades dice de él que es el más bienaventurado, más bello y el mejor de los dioses.
El más bello porqué es siempre joven y se aleja de los viejos.
El mejor porqué es creador como los poetas.
Al ser el más bello y el mejor proporciona la belleza y lo mejor a todos los que participan de él.

Sócrates:
El amor está entre lo divino y lo mortal, puesto que participa de la naturaleza divina y de la naturaleza humana.
Es el bien al que aspiran todos los hombres.
Es la inmortalidad ya que conlleva procreación.
Es bondad pues participa de las virtudes verdaderas.
Es belleza porqué tiende a la belleza.

Alcibíades:
Hace un discurso de exhaltación a Sócrates partiendo de su amor por él.

Comentario:

Como sabemos todas las obras de este filósofo tienen el formato de diálogo, puesto que para él es la única forma de llegar a la verdad, practicando la dialéctica. No obstante éste es uno de los diálogos más perfectos de Platón, conjuntamente con Fedro.

En esta obra no sólo se nos transmite qué es el amor, los tipos , su orígen y sus beneficios según Platón, sino que se expone, además, la teoría dualista del ser humano, compuesto del cuerpo (mundano, perecedero, sujeto y objeto de todo tipo de imperfección) y del alma (eterna, que participa de lo divino y única parte sustancial en el ser humano ), se adivina la teoría del mundo de las ideas, el desprecio por los sentidos puesto que nos engañan y la preeminencia de la razón, el alma, para alcanzar el conocimiento, se habla de mitología, se justifica ampliamente la homosexualidad griega, se muestra la creencia griega en la inferioridad femenina frente a la superioridad masculina así como la moral adecuada.
Es importante también decir que se destaca la figura de Sócrates por encima de todos los comensales, demostrando la fidelidad del autor a su maestro y al pensamiento de éste.

Si se analizan todas las contribuciones podemos deducir que el eros griego es belleza.

La influencia del texto no puede pasar desapercibida, tanto en la filosofía posterior como en la religión. Destacaríamos el racionalismo y el cristianismo como los ejemplos más evidentes y conocidos por todos.
(esp)

SANT JORDI 2009.ELS MÉS VENUTS.

Ficció en català:
"Els homes que no estimàven les dones" de Stierg Larsson.
"El silenci" de Gaspar Hernández.

Ficció en castellà:
"Los hombres que no amaban a las mujeres" de Stierg Larsson,
"La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina" de Stierg Larsson.

No ficció en català:
"Crònica de la independència" de Patricia Gabancho.
"El món sobre rodes"d'Albert Casals.

No ficció en castellà:
"Anatomía de un instante" de Javier Cercas.
"La crisis ninja" de Leopoldo Abadía.

23/4/09

BEST-SELLERS.

APUNTS DE LA CONFERÈNCIA: ELS GRANS BEST-SELLERS.
Sergio Vila San Juan. Biblioteca de cal Font. 16/04/08.

Hem de distingir entre long-seller i best-seller :

LONG-SELLER: LLIBRES QUE S’HAN VENUT MÉS AL LLARG DE TOTA LA HISTÒRIA. Ex. La biblia, El Quixot, ....

BEST-SELLER: LLIBRES QUE HAN TINGUT MOLT D’ÈXIT I MOLT RÀPIDAMENT HAN ESDEVINGUT ÈXITS DE VENDES.

Els best-sellers tenen mala fama. Els entesos diuen que son llibres d’escassa qualitat, però el que es pot dir es que hi ha de tot.
Molts dels seus autors són periodistes.
La clau del seu èxit rau en que tracta temàtiques diferents en el seu text i llavors captiva a lectors amb gustos ben distints.
Es podria pensar que el seu succés prové d’una publicitat acurada però no sol ésser així, la publicitat normalment es fa en el següent llibre de l’autor i no pas en el primer, és a dir desprès d’haver estat un autor d’un best-seller.

Motius dels best-sellers i els títols més destacats:

-Llibres que mouen consciències.

“La cabaña del tio Tom” Harriet Beecher Stowe.
El més venut en el segle XIX, és el primer best-seller de l’edat moderna. Desencadenant de la guerra de secessió. El Nord contra el Sud.

“Sin novedad en el frente”. Eric Maria Remarque.
Novel.la autobiogràfica sobre la gran guerra. Prohibida pels nazis.

-Distopies, canvien percepcions.

“Un mundo feliz” Aldous Huxley.
Fantasia futurista i totalitària.

“Diario de Ana Frank”
Diari d’una jueva durant l’ocupació nazi. La primea edició va ser censurada pel seu propi pare, les posteriors ja no.

“El segundo sexo”. Simone de Beauvoir.
Repàs crític a la condició de la dona. Obra de referència del feminisme.


-Frescos històrics amb amor, aventures i grans problemes.

“Lo que el viento se llevó”. Margaret Mitchell.
Sobre la guerra civíl a EEUU.

“Los cipreses creen en dios”. Josep M Gironella.
Sobre la guerra civíl espanyola. Primer colum d’una trilogia.

“Doctor Zivago”. Boris Pasternak.
Sobre la revol.lució russa.

“El gatopardo”. Giuseppe tomaso Lampedusa.
Sobre la decadència aristocràtica.

-Finestra a d’altres mons. Ens endinsen en un món tancat on no hauríem pogut accedir.

“Cien años de soledad”. Gabriel García Marquez.
Primer best-seller internacional de Hispanoamèrica.

“El padrino”. Mario Puzo.
Sobre la mafia italo-americana.

“La insoportable levedad del ser”. Milan Kundera.
Novel.la sobre la Praga comunista.

“Raíces”. Alex Halley.
Memòria d’una família negrE A eeuu. Serial de més èxit a la història de la televisió.

“Tuareg”. Alberto Vazquez Figueroa.
Aventures en el Sahara.

“La casa de los espíritus”. Isabel Allende.
Sobre una saga familiar hispanoamericana.

-Super intriga.

Cal dir que l’autora que ha venut més llibres és Agata Christie.

“Chacal”. Frederick Forsyth.
Novel.la sobre un atemptat a De Gaulle.
Obra creadora del docu-thriller.

-Nous costums, erotisme i transgressió.

«Bonjour tristesse ». Françoise Sagan.
Novel.la romàntic-lliberal.

« Lolita ». Vladimir Nabokov.
Novel.la romàntic-escabrosa.

“El amante de Lady Chatterley”. D.H.Lawrence.
Novel.la d’alliberament.

“El libro de la vida sexual”. Juan J. López Ibor.
Introducció a l’erotisme domèstic.

“Miedo a volar”. Erica Jong.
Novel.la d’alliberació eròtica.

- Superació de l’adversitat.

“La expedición de la Kon tiki”. Thor Heyerdhal.
Història d’una gran aventura marítima.

“Viven”. Piers Paul Read.
Sobre la trgèdia dels Andes.

-Pseudo- filosofia poètica- lírica.

“El petit príncep”. Antoine de Saint – Exupery

« Juan Salvador Gaviota ». R. Bach.

“El alquimista”. Paulo Coello.

-Autoajuda.

“Como ganar amigos e influir sobre la gente”. Dale Carnegie.
És el primer best-seller d’autoajuda.

“El cuidado del bebé”. Doctor Spock.

“En forma”. Jane Fonda.
Revol.lució en el fitness.

“Duérmete niño”. Eduard Estivill i Silvia de Bejar.
Per combatre l’insomni infantil.

-Religió.

« Las sandalias del pescador ».

“Cien españoles y Dios”


-Best-sellers dels darrers anys.

“Los pilares de la tierra”. Ken Follet.

“Harry Potter y la piedra filosofal”. J.K.Rowling.
Novel.la màgic-infantil.

“Soldados de Salamina”. Javier Cercas.
Sobre el final de la guerra civíl.

“La sombra del viento”. Carlos ruiz Zafón.
Literatura gòtica.

“La pell freda”. Albert Sanchez Pinyol.
Mutants en una illa apartada.

“El código Da Vinci”. Dan Brown.
Sobre el llinatge de Crist.

“La catedral del mar”. Ildefonso Falcones.
La construcció de Santa Maria del Mar.

____________________________________________________

DADES DE PREMSA. ELS MÉS VENUTS DE L'ANY 2008.

"El viaje del elefante" de José Saramago.
"Paraíso inhabitado" d'Ana María Matute.
"Los hombres que no amaban a las mujeres"de Stierg Larsson.
"La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina" de Stierg Larsson.
"After dark" d'Haruki Murakami.
"Cuento completos" de Guy Maupassant.
"La muerte de Amalia Sacerdote" d'Andrea Camilleri.
"La voluntad y la fortuna" de Carlos fuentes.
"El país del miedo" d'Isaac Rosa.
"El juego del ángel" de Carlos Ruís Zafón.
"Harry Potter y las reliquias de la muerte" de J.K. Rowling.

22/4/09

La Llar del Sant Crist. Igualada.

L'Asil és un dels edificis més singulars d'Igualada.


L'origen es remunta a la voluntat i la donació que varen dur a terme les germanes Castells, Magdalena, Dolors i Concepció. Elles llegaren un terreny de 1500 metres quadrats i per d'altra banda diners per a la fundació d'un asil per atendre els vellets desvalguts.

L'arquitecte fou Joan Rubió i Bellver (Reus, 1870-1952), deixeble de Gaudí.
La construcció de l'edifici es va iniciar el 1931 i no es va acabar fins el 1941.
La inauguració oficial va ser l'any 1944.

La construcció és a pedra vista. La pedra utilitzada prové del Pla del Magre, al terme de Jorba.
Cada pedra té una posició diferent donant al conjunt una gran bellesa.

L'estil de la Llar del Sant Crist el podem emmarcar dintre els corrents modernistes, amb una barreja d'elements de tradició romànica i de tradició gòtica, que es combinen amb elements estructurals d'influència gaudiniana i d'altres de cultura popular catalana.
En destaca la impressionant església en forma de creu grega, una cúpula amplia i un gran creuer. Les petxines en els angles i els arcs parbòlics són elements que complementen una de les parts més interessants de la construcció.

Cal dir que les actuals religioses que tenen cura de les àvies i dels avis ho fan amb una dedicació i afecte exemplars, i que mantenen totes les dependències amb una pulcritud admirable.

21/4/09

Article d'opinió. Moviment Dogma 95.

L'any 1995 Lars von Trier, Thomas Vinterbeg i Soren Krag-Jacobsen van plantejar-se la necessitat de canviar la forma de realitzar el relat cinematogràfic i van proposar una sèrie de normes fer portar-ho a terme. De la seva proposta en va resultar un document conegut com "Dogme 95".
Les normes, "vot de castedat", que han de regir el format de les pel.lícules que vulguin adscriure's al moviment són:
1. S'ha de filmar sense decorats.
2. El so no pot ésser produït a part de la imatge.
3.La càmara s'ha de portar a les espatlles.
4. La pel.lícula sempre ha de ser en color. La il.luminació especial no s'accepta.
5. Els trucatges i filtres estàn prohibits.
6. No hi ha d'haver cap acció superficial.
7. Està totalment prohibida la ruptura temporal o geogràfica.
8. No s'accepten pel.lícules de gènere.
9. El format ha de ser en 35 mm.
10.El nom del director no ha d'aparèixer en els crèdits.
És ben cert que certes pel.lícules que s'han filmat segons aquestes normes són realment bones i cal veure-les, ens referim a:
"La celebración" de Thomas Vinterberg.
"Italiano para principiantes" de Lone Scherfig.
"Bailar en la oscuridad" de Lars von Trier.
"Los idiotas" de Lars von Trier.
"Dear Wendy" de Thomas Vinterberg.
D'altres d'aquest mateix format, que no comentarem perquè no hem visionat, són:
"Mifune" de Soren Kragh-Jacobsen.
"The King is alive" de Kristia Levring.
"Lovers" de Jean Marc Barr.
"Julian Donkey-Boy" de Harminy Korine.
"Después de la boda" de Susanne Bier.
El cert és que valorant els resultats, malgrat que parcials, benvinguts siguin els creadors com Lars von Trier amb pel.lícules com "Rompiendo las olas" o "Dogville", que tot i que no pertanyen a Dogma també són extraordinàries, a Thomas Vinterberg i a Soren Krag-Jacobsen que aportin idees i productes cinematogràfics diferents i, a més a més, d'una gran qualitat. D'això se'n diu creativitat.

Dear Wendy.


Direcció de Thomas Vinterberg.

Guió de Lars von Trier.

Protagonista: Jamie Bell.

Música: The Zombies.

Moviment Dogma 95.

Rodada a Dinamarca i a Alemània, reproduïnt un poble dels EUA, en explica la història d'un grup de joves amb les armes de foc.

La veu en off defineix a la perfecció el missatge que se'ns ofereix: "La major part del món occidental es considera pacifista però amb armes".
Molt crítica amb el sistema ens demostra la contradicció en la qual vivim.
Molt interessant.

17/4/09

El patio de mi carcel.


Direcció de Belén Macías.

Guió de Belén Macías, Arancha Cuesta i Elena Cánovas.

Drama.

2008.

Una pel.lícula que té la particularitat de centrar-se en la vida en una presó de dones. Una visió diferent a la que estem acostumats, ja que la perspectiva més comú són els centres penitenciaris masculins.

Cau però en la superficialitat tan en el tractament del tema com en la presentació dels personatges, tot i que estàn ben interpretats sobretot per Verónica Echegui. I és aquí on rau l'error perquè la història, completament previsible, esdevé lineal i mancada d'interès per part del públic.

Una més.

Microconte. Condicions extremes.

Sempre sota un sol de justícia, sense una engruna d'aigua enlloc, en una terra erma i rocallosa, de sobte una flor.

15/4/09

Castell i Església pre-romànica de la Tossa.


El castell de Montbui (Santa Margarida de Montbui) fou construït a l'entorn del segle X.
Els castells d'aquest període disposen de paraments amb angles arrodonits per mirar de resoldre el problema de la manca de seguretat que els angles vius de les parets comporten, però encara no es construeixen fortificacions circulars pròpies dels segles XI i XII, molt més complexes.

Aquest fet es corrobora amb l'utilització de pedra sense escairar, petits blocs de pedra únicament desbastats i units amb morter de calç.
Les filades de la part superior possiblement corresponen a una remodelació o ampliació posterior, ja que el tipus de pedra i la tècnica de construcció són de més qualitat. El mur de llevant conserva encara els forats emprats per situar les travesses de fusta de la bastida en el moment que es construeix la torre.
Conta la llegenda que en el moment de construcció del castell de la Tossa hi hagué una gran sequera. Fou tanta la necessitat d'aigua que per fer el morter es va utilitzar vi en comptes d'aigua. Es diu que avui encara es conserva una certa tonalitat marronosa als murs, testimoni perenne d'aquest fet.

Església pre-romànica, del segle X.