Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

30/6/09

Article d'opinió. Michael Jackson.

Aquest és el meu homenatge personal a Michael Jackson (1958-2009), un dels meus coetanis més il.lustres .
Molt bon cantant, molt bon ballarí i molt bon compositor ens va fer gaudir de manera especial amb la seva música.
Original, excèntric i lider de masses, va ésser un creador nat.
Hom diu "ha mort un home, ha nascut un mite", però en aquest cas no és cert, Michael ha estat, és, i, serà, el mite, el nostre rei inqüestionable del pop, del rock i del soul.
Gràcies Michael !!!.

29/6/09

Castell de La Torre de Claramunt. Anoia.

El nucli inicial d'aquest castell és el que dóna nom a la vila, ja que va ser als voltants de la torre de guaita - que el Sr. de Claramunt va fer erigir en aquesta contrada- on es van anar establint les cases que més tard han format la població.

Els cavallers de Claramunt, que tradicionalment residien durant els segles X-XII en el castell de la Pobla, van passar a començaments dels segle XIV, a viure definitivament al castell de la Torre després que es venguessin el castell de Claramunt als Cardona. L'any 1318 La Torre de Claramunt també passà a mans del vescomte de Cardona, però aquest autoritzà la branca dels Claramunt a continuar vivint al castell de la Torre com a castlans.
En el segle XVI els Claramunt encara estaben a la torre ja que el 1561, segons data que consta en la dovella de la portalada d'entrada al castell, Joan de Claramunt reestrucutra l'antiga edificació, que havia perdut part del seu valor estratègic, i la converteix en un casal fortificat. En aquest temps el duc de Cardona li havia fet donació perpètua de la jurisdicció de la torre de Claramunt.

Per raons de manca de descendència de les branques principals dels Claramunt, a partir del segle XVII passà a diferents cases baronals fins arribar avui dia.


Sant Joan Baptista de la Torre.
Les primeres notícies que tenim d'aquesta esglèsia, d'estil romànic, són del segle XII quan Ramon de Claramunt hi fa un llegat. Les principals reformes s'hi van fer en el segle XVIII amb la construcció d'unes capelles laterals i d'una casa per al sagristà. L'any 1790 es va construir l'actual campanar.
L'església era el panteó dels senyor baronals de la Torre de Claramunt des del segle XII fins al segle XVIII i de diversos industrials paperers com Ramon Romaní i Josep Tort del Turo.

The visitor.

Guió i direcció de Thomas McCarthy.
Música de Jan A.P. Kaczmarek.
Amb: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira, Hiam Ablass, Marian Seldes, Maggie Moore, Michael Cumpsty, Bill McHenry, Richard Kind, Tzahi Moskovitz, Amir Arison.
Drama.
2007.
108 minuts.
Una història sobre inmigrants il.legals als EUA, desprès de l'atemptat a les Torres Bessones de New York, l'onze de setembre del 2001. Un retrat de la situació actual sobre l'actuació policial i la política d'inmigració implantada arràn de l'atac terrorista que va marcar un abans i un desprès.
Molt ben interpretada per tots els actors, no obstant, destaca la interpretació de Richard Jenkins, que va ésser nominat a l'Oscar 2008 com a millor actor.
Molt interessant.

25/6/09

El libro de los abrazos.

D'Eduardo Galeano (Montevideo - Uruguay,1940).
PDF.
216 pàgines.
El libro de los abrazos és un recull de records escrits des del sentiment. Com diu l'autor "recordar" del llatí "re-cordis" significa, etimològicament, "tornar a passar pel cor".
En Galeano escriu des d'un univers d'emocions sobre el món i molt especialment sobre el seu món, aquell de l'Amèrica LLatina, el de les dictadures americanes, el de l'exili, el dels amics, el de la gent del poble, el de les passions, el de les sensacions, el dels plaers, el dels sofriments, el dels pensaments.... i en fa unes reflexions profundes dignes de ser llegides.
El llibre comença així:
El mundo.
Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.
A la vuelta contó. Dijo que había contemplado desde arriba, la vida humana.
Y dijo que somos un mar de fueguitos.
-El mundo es eso -reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.
Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás.
No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tanta pasión que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca se enciende.
Us puc ben assegurar que el foc d'Eduardo Galeano crema de debò.
Excel.lent.

24/6/09

El rec i el molí de l'Abadia. Igualada.

El Rec, documentat al segle XIII, recull l'aigua del riu Anoia per mitjà d'una resclosa i originàriment feia funcionar molins fariners.

Al segle XVIIII, els adobers d'Igualada van abandonar el clos de les muralles medievals i s'establiren a frec de rec o sèquia.

Al seu costat es va formar el barri adober, amb els característics contraforts adossats a les façanes de les adoberies.




És el sector de la ciutat amb més identitat i l'únic paisatge industrial destinat a l'adob de la pell, existent a Catalunya.


El Molí de l'Abadia.

Els orígens del molí són a l'època feudal, en què era senyoriu del monestir de Sant Cugat, d'aquí el nom d'Abadia. Després de ser condomini compartit am el rei, aquest va vendre la seva part de molí i rec als senyors de Montbui i Igualada, com a vila, va comprar la resta del rec al monestir, juntament amb el domini de la pròpia vila.
Quan al s. XVIII es va crear el Real Patrimoni de Catalunya, el rec va esdevenir d'ús públic i els senyors de Montbui ja només tenien en propietat el molí, que va passar a través de casaments, al Marquès de Dos Aigües, valencià. Al marquès li va comprar Joan Soler, el gendre del primer moliner, Ramon Alert.
Soler, sense fills va llegar tot el se patrimoni a una afillada. Ella, el seu marit i el seu fill van ser moliners de l'Abadia, molí de farina, però el nèt fou l'últim: la irrupció de la maquinària de vapor va fer que a mitjans del s. XIX ja no fos rendible moldre farina amb la força hidràulica, les grans farineres anaven amb vapor, i més tard va arribar l'electricitat.
Actualment el molí de l'Abadia conserva bona part de la seva estructura, la part que no va quedar malmesa per la bomba que hi va caure durant la guerra civíl. S'hi poden apreciar dues plantes, i s'hi endevina la planta soterrada, on entrava l'aigua que feia funcionar el molí.

23/6/09

Llegenda de Les barres de sang.


Els normands entaularen una forta guerra contra el comtat franc i envaïren furisoament el seu terreny, tant, que el comte franc Carles Calb, oncle del nostre comte Jofre, no es veié capaç de contenir la furiosa invasió i demanà ajuda als catalans perquè fessin quelcom a favor d'ell, veient de conjurar el perill terrible que li queia al damunt. El comte de Barcelona sortí de Catalunya amb una gran host camí del camp de batalla del comte Carles. Hi arribà mentre aquest i els seus lluitaven furiosament contra els normands invasors; els nostres es posaren al moment a la brega amb tanta fúria que fou detinguda l'empenta dels normands i poques hores després aquests fugien cames ajudeu-me, abandonant el camp, i així quedà restablerta la seguretat del comtat franc, salvat per armes i braços catalans.
El comte Jofre caigué mortalment ferit en la palestra i fou conduït en una tenda del comte Carles, on aquest el visità i el consolà així que la batalla es decidí a favor dels francs. Veient que anava a morir, el comte Jofre demanà al comte Carles que fes quelcom per Catalunya i que veiés si podia donar-li un emblema per a les seves armes, ja que sols li dolia de morir sense haver pogut conquerir cap llorer de glòria per a poder-lo estampar damunt del camp llis del seu escut. El comte Calb li respongué que bé prou que els acabava de guanyar els llorers, i que ell mateix se'ls duia al damunt amb la sang que abundosament li brollava de les ferides. I, posant la seva mà damunt de la més sagnant ferida de Jofre, marcà amb els quatre dits sangnosos quatre barres o ratlles damunt de l'adarga llisa en camp d'or i argent, i des d'aleshores, quedà fundat i establert l'escut de Catalunya, fet amb la sang del primer dels seus comtes reis i fundadors dels seu estat independent, el comte Jofre el Pilós de Barcelona.
Les millors llegendes populars. Joan Amades. Ed. Selecta - Catalònia.

22/6/09

Fira Medieval de l'Anoia. La Torre de Claramunt.


Arts i Oficis medievals.




Mercat Medieval.







Espectacle de Falconeria.




21/6/09

Llegenda del Cavaller Sant Jordi.


Era de Capadocia, fill de nobilíssim llinatge. La ciutat de Cilena o Sirena, capital de Pentàpolis, a la Lívia superior, tenia, als seus encontorns, un estany on vivia una mena de fera. El seu alè arribava fins als murs de la ciutat, infectava l'aire i empudegava la gent. Per alliberar-se l'atribolat poble de la seva ferotgia, es veia obligat a donar-li cada dia dues ovelles.
En acabar-se les ovelles, calia recórrer a les persones; i ja pot imaginar-se el dolor dels pares en haver de donar els fills, i el del rei quan tocà el torn a la seva filla. Aïrat, es dirigí als seus súbdits dient: "Preneu tot l'or i la plata, i la meitat del meu regne, si voleu; però deixeu-me la meva filla". Els ciutadans furiosos, li contestaren: "Oh rei! aquesta ordre tu la vas establir; tots els nostres fills han mort, i ara en vols eximir la teva filla?. Si no dónes compliment al que has manat, calarem foc al palau amb tu a dins". El rei en sentir això es posà a plorar desesperat, i exclamà: "Oh estimada filla meva, què serà de tu?".I girant-se vers els amotinats els digué: "Concediu-me almenys vuit dies de treva per a poder plorar a la meva filla". Els hi foren concedits, però en acabar el termini tornà el poble a presentar-se amotinat cridant: "Vols, tal vegada, que ens perdem tots per causa de la teva filla?. Observa com ens infecta l'aire el drac amb el seu alè". El rei convençut que no hi havia remei per a salvar-la li féu vestir l'indumentària reial, l'abraçà i, plorant, li va dir:"Filla estimada, jo esperava tenir néts que heredessin el meu reialme, però, enlloc d'això, que tant anhelava, vas a ésser lliurada al drac que et devorarà!. Que em vingui la mort abans de presenciar aquesta afrosa fi". La princesa es llençà als peus del rei perquè la beneís, i abraçats ambdós i amarats de llàgrimes, va ésser conduïda finalment a la fera.
(Segons la tradició llegendària, aquest rei s'anomenava Sevio i la princesa, la seva filla, Margarida).
En això, escaigué de passar per allí Sant Jordi, i veient la donzella plorosa i desconsolada, li preguntà què li passava. Ella li respongué: "Oh, bon cavaller, fugiu d'ací de seguida si no voleu morir amb mi". El Sant: "No tinguis pas por, donzella". "Digue'm què esperes ací, amb aquesta multitud? ". "Senyor, veig que sou coratjós, però no volgueu exposar-vos a morir de mala mort. Fugiu de seguida!". "No me n'aniré -digué-sense que abans no sàpiga el que et passa". Llavors la donzella li explicà la seva dissort i el terrible destí que li esperava. Però Jordi li replicà coratjosament: "Filla meva, no tinguis por, jo et defensaré en nom de Jesucrist". "Oh! bondadós cavaller! És inútil que us sacrifiqueu per a proporcionar-me un socors impossible".
El drac va atansar-se, el cap dreçat i el coll estirat. La donzella, del tot afligida, seguia exclamant: "Senyor, fugiu, escapeu-vos!". Però Jordi, sense tornar-li resposta, s'abrigà amb el senyal de la creu, i afermant-se bé en els estreps, posà la llança de punta i empenyé el cavall vers el drac. El va ferir greument i el va deixar abatut i estès a terra. Es girà, després, devers la donzella, i li diu: "Passa el teu cenyidor pel coll d'aquesta fera sense cap mena de por". Així ho va fer la jove princesa i el drac la seguí com un gosset.
Mentre s'anàven apropant a la ciutat la gent fugia a la desbandada, espaordida, exclamant: "Dissortats de nosaltres, estem perduts, tots anem a morir". Els digé Sant Jordi: "Que ningú s'esveri. Nostre Senyor m'ha enviat a vosaltres per alliberar-vos d'aquesta calamitat. Creieu solament en la doctrina de Jesucrist, rebeu el Sant Baptisme i jo us mataré el drac"
Davant del miracle, el rei i el poble varen demanar el Baptisme, i San Jordi, treient l'espasa, matà el monstre i el va fer treure fora de la ciutat. Quatre parells de bous van ésser necessaris per arrossegar-lo fins a un camp proper.
Costums i Tradicions catalanes. Aureli Capmany. Editorial Laia.

20/6/09

Article d'opinió. Vicente Ferrer Moncho.

Vicente Ferrer Moncho va morir ahir a Anantapur. Destacat cooperant amb una Fundació que rep el seu nom va ser una de les persones més conegudes per la seva solidaritat. Sempre s'el recordarà per aquest esperit solidari que el va portar a l'Índia a ajudar als intocables, la casta més desfavorida d'aquell país.
Reconegut arreu, però sobretot a Espanya, a Catalunya i a l'Índia ha rebut diversos premis:
Premi Príncipe de Asturias de la Concordia 1998.
Creu de Sant Jordi 1999.
Medalla d'or de la ciutat de Barcelona 2000.
Medalla d'or del Treball concedit per l'Estat d'Andhra Pradesh 2000.
Millor ONG per les tasques de rescat i reconstrucció desprès del terratrèmol de Gujarat l'any 2001, concedit per la Comissió Europea.
Premi Català de l'Any 2008, pels lectors del Periódico.
Ajuts al desenvolupament, econòmics, tècnics, sanitaris, educatius i, fins i tot, estructurals, han arribat a una de les regions més pobres del nostre planeta a Anantapur, a l'Estat d'Andhra Pradesh gràcies a l'esforç preseverant d'en Ferrer i dels seus col.laboradors i se n'han beneficiat al voltant de dos milions i mig de persones.
Un exemple alliçonador no tan sols per nosaltres habitants del món que vivim en la societat opulenta, també per goberns que ignoren i, el que és més greu, volen ignorar, el sofriment més cruel dels nostres semblants.
Sortosament la seva herència continua.

19/6/09

El Castell de Les Sitges. La Segarra.

Sembla que l'origen del nom prové de magatzem de gra més que de carbonera o masmorra.
El primer que ens atrau d'aquest castell són les seves reduïdes dimensions i la seva estructura.
Des del punt on es troba la mirada s'allargassa en múltiples direccions i pobles i castells, conreus i alzinarets configuren un trencaclosques gegant i xuclador.
La primera edificació sembla ser del segle XI, però, des d'aleshores, el castell s'ha anat adaptant a les necessitats del temps, bàsicament residencials.
L'estructura actual correspon, en general al segle XIV. L'edifici s'imposa, encara ara, i, sobretot, per la seva dimensió militar.

Fa la impressió que és un castell-castell, a punt per a qualsevol contingència bèl.lica.
Potser són els seus murs emmerletats o és potser la torre d'homenatge que surt del centre del pati, el que ens impacta.

Les finestres han estat substituïdes per unes altres més àmplies. Compta amb dos pisos i andador.













Porta de la torre, del segle XIV.


Porta de la presó.

A la vora del castell hi trobem alguns edificis i una capella d'una sola nau, d'estil romànic amb àbsis circular i campanar d'espadanya.


La llegenda:
El senyor de Les Sitges cobejava una dona casada, però aquesta no cedia de cap manera a pesar dels esforços del senyor. Llavors, aquest, pensant que la causa de la negativa era el marit, el va tancar a la presó del castell de la qual no en tornà a sortir mai més. Ella fugí i fundà el convent de les Monjes Agustines del poble de Gra.