Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

31/7/09

Cerezos en flor.


Guió i direcció de Doris Dörrie.

Música de Claus Bantzer.

Fotografia de Hanno Lentz.

Drama.

Amb: Elmar Wepper, Hannelore Elsner, Aya Irizuki, Nadja Uhl, Maximilian Brückner, Birgit Minichmayr, Feliz eitner, Floriane Daniel, Celine Tannenberger, Robert Döhlert, Tadashi Endo.

2008.

122 minuts.

Una cinta on es tracta bàsicament el tema del dol. El dol per una mort anunciada i el dol per una mort sobtada.

També planteja una relació entre pares i fills.

Amb escenes de dança contemporània japonesa inoblidables.

Psicològicament molt interessant.

30/7/09

Pantaleón y las visitadoras.

De Mario Vargas Llosa (Arquetipa, Perú. 1936).
Novel.la /Sàtira.
Publicada el 1973.
Editorial Planeta.
278 pàgines.
Des d'un perspectiva crítica de qui ha viscut la realitat peruana en primera persona, amb recursos estilístics ben propis com són la ruptura dels límits temporals, alguns monòlegs interiors i uns diàlegs amb una gran riquesa expressiva pròpia del llenguatge col.loquial, Vargas Llosa ens ofereix una sàtira excel.lent, amb un humor planer, però no per això menys intel.ligent, sobre l'exèrcit peruà en un primer pla i sobre la societat peruana en un segon, a partir de la figura de Pantaleón Pantoja capità de l'exèrcit a qui els seus superiors encomanen una delicada i secreta missió.
Basada en uns fets reals dels quals el mateix autor en va ésser testimoni en els seus viatges a l'Amazònia peruana entre el 1958 i els 1962.
A destacar els comunicats que Pantaleón Pantoja envia als seus superiors, elements que per d'altra banda donen molta més credibilitat a la història.
Transmet, alhora, i d'una manera admirable, el carácter i el temperament peruà.
En el fons no deixa de ser una crítica del deure pel deure i del perfeccionisme.
N'existeixen dues versions cinematogràfiques, que desgraciadament no he pogut veure. Una de 1975, filmada a la República Dominicana co-dirigida per José Maria Gutierrez Santos i Mario Vargas Llosa, que va interpretar un paper secundari com a militar i una de 1999, filmada a Perú i dirigida per Francisco J. Lombardi.
Molt interessant.

28/7/09

Cal Barrab i Cal Ratés.Igualada. Modernisme i Noucentisme a Igualada.

Cal Barrab.
C/ Custiol, 9.
Va ésser projectada per Isidre Gili Moncunill el gener de 1905.
L'edifici és d'estil modernista. L'element més característic i que li dóna personalitat, és la torre col.locada en el mateix xamfrà que sobresurt gairebé un pís.
El conjunt, amb un cert aire medieval, pren força a causa dels merlets de formes ondulades i la cornisa de tipus català.
Altres elements a destacar són els balcons, la ceràmica vidriada i els esgrafiats fets al capdamunt de la torre del xamfrà.





Cal Ratés.
C/ de Santa Maria, 22.
Va ser projectat per l'arquitecte Isidre Gili Moncunill l'any 1908.
És un dels més significatius del modernisme igualadí.
La façana és carreuada i presenta alternança d'elements, arcs i llindes.
Està flanquejada per una torre-tribuna que acaba amb unes formes molt agudes recobertes de ceràmica groga i vermella i de reflexos metal.lics, alternada en alguns punts per trencadís.
Cal destacar-ne els quatre capitells de la barana del primer pis, que amb l'al.legoria de l'evolució d'un roser marquen el pas de l'any.



26/7/09

1492: La conquista del paraíso.


Direcció de Ridley Scott.

Guió de Roselyne Bosch.

Fotografia d'Adrian Briddle.

Música de Vangelis.

Amb: Gérard Depardieu, Armand Assante, Ángela Molina, Fernando Rey, Sygourney Weaver.

Històrica.

1992.

140 minuts.

Sobre el descobriment d'Amèrica, amb actors d'excepció, amb una fotografia d'una qualitat indiscutible, amb una música extraordinària i una història no tan sols interessant, també ben narrada, aquesta és una d'aquelles poques pel.lícules que calificaria d'obra d'art, és a dir excepcional.

Imprescindible.

Réquiem por un campesino español.

De Ramón J. Sender (Chalamera, Huesca 1901- San Diego, California 1982).
Narrativa biogràfica / social.
PDF.
Publicat el 1953 amb el títol "Monsén Millán" i després el 1960 amb el títol actual.
27 pàgines.
Amb la frase El cura esperaba sentado en un sillón con la cabeza inclinada sobre la casulla de los oficios de réquiem, comença un interessant relat sobre la vida de Paco el del molino, un pagés que vivia prop de Lleida, des que neix fins el seu enterrament a partir dels records del mosén Millán mentre espera l'hora de celebrar el funeral.
Una obra que a pesar de la seva brevetat mostra clarament quins són els motius i les vivències que impacten en la pròpia consciència i que fan actuar en conseqüència.
Sender marcat per la seva ideologia política entre l'anarquisme i el comunisme escriu sobretot relats socials i aquest no és pas una excepció, amb un realisme rigurós i uns recursos literaris molt apropiats a la història que ens explica.
Imprescindible.

25/7/09

Gasogen de Cal Pasqual. Igualada.

Va ser instal.lat després de la guerra civil en la fàbrica tèxtil de Cal Pasqual. Destinat a l'obtenció de gas pobre, com a energia per als motors dels telers.

És l'únic que es conserva a Catalunya i probablement a Europa.

22/7/09

The Wrestler.


Direcció de Darren Aronofsky.

Guió de Robert D. Siegel.

Música Clint Mansell.

Amb: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood, Judah Friedlander, Ajai Naidu.

Drama.

2008.

105 minuts.

Globus d'or 2008 a millor actor i a millor cançó (The Wrestler de Bruce Springsteen).

Lleó d'or a la millor pel.lícula drama Venècia 2008.

Rourke interpreta de manera excepcional un lluitador professional amb escassos èxits però famós en combats de tercera categoria que degut a problemes de salut els metges li aconsellen de retirar-se del quadrilàter.

Una història d'un perdedor francament inoblidable.
Molt interessant.

21/7/09

Retorno a Hansala.

Direcció de Chus Gutierrez.
Guió de Chus Gutierrez i Juan Carlos Rubio.
Fotografia de Kiko de la Rica.
Amb: El Hussein Aghazaff, Fatima Andah, Antonio Dechent, María del Aguila, Antonio de la Torre, cuca Escribano, José Luís Garcia Pérez, Farah Hamed, César Vea.
Drama.
2008.
95 minuts.
Premi Especial del Jurat 2008 Seminici-Valladolid.
Basada en fets reals de principis d'aquesta dècada intenta reconstruïr els aconteixements a partir de la troballa a les costes de Rota d'onze joves inmigrants morts quan intentaven arribar a les costes espanyoles amb una patera procedents de Hansala, Marroc.
A partir de la repatriació del cos d'un d'ells, que duia, entre les escasses pertinences, el número de telèfon de la seva germana resident a Espanya, se'ns mostra la dura realitat social dels inmigrants en el Marroc, l'ànsia dels joves per marxar a pesar del risc de morir en l'intent així com la dificultat en la identificació dels cadàvers precisament perquè no porten cap tipus de documentació.
Amb una fotografia realment espectacular i una molt bona interpretació.
Molt interessant.

20/7/09

L'últim patriarca.

De Najat el Hachmi (Nador,Marroc, 1979).
Novel.la biogràfica.
Publicat el 2008.
Premi Ramón Llull 2008.
Editorial Planeta.
332 pàgines.
Najat El Hachmi ens exposa la vida del darrer patriarca d'una familia marroquí, Mimoun, fill de Driouch.
L'autora ha creat a partir de dades autobiogràfiques i elements de ficció, un relat apassionant, escrit des del punt de vista de la filla de Mimoun, on ens descriu la formació d'un patriarca, essencialment per la tradició musulmana i el paper i l'actitud de les dones que té més properes (la pròpia mare, les germanes i l'esposa) amb una detallada descripció de costums del poble marroquí que permet conèixer de primera mà no tan sols el que representa aquesta figura sinó també el rol de les dones en el sistema patriarcal, encara avui vigent.
Amb una escriptura que evoluciona al mateix temps que la filla es va fent gran, moltes onomatopeies francament ben utilitzades, un sentit de l'humor molt adient que resta dramatisme als fets especialment durs que descriu i una repetició especialment irònica d'aconteixements perquè el lector comprengui la importància que els protagonistes els hi donen realment, El Hachmi ens proposa una reflexió sobre els efectes que esdevenen del xoc generacional que es produeix entre fills d'inmigrants i els seus pares en països en els quals s'han establert desprès d'haver emigrat del seu, on les tradicions, els costums i el nucli familiar són completament diferents, fet que comporta una evolució positiva per unes filles que es rebelen contra un ordre inmutable des de generacions i generacions que les exposa a un rol social de servei exclussiu a l'espós i als fills.
Paràgrafs:
Mimoun va rebre la seva primera bufetada als sis mesos. Plaf, va sonar, sorda. La mà que s'hi havia encastat amb prou feines havia tingut prou superfície on estavellar-se, però de totes maneres havia sonat així, sorda....
El seu pare bé s'ho va pensar. L'havia avisat. Primer n'havia advertit la mare: fes callar aquest coi de nano, havia dit. Havia avisat les germanes de Mimoum, feu-lo callar d'una vegada, devia dir. Però totes elles bé que se l'havien anat passant, balancejant-lo amunt i avall dins el farcell on el protegien de tot. Mimoun continuava obrint la boca i deixant anar uns crits que, en defensa de Driouch, hem de dir que segurament devien ser força insofribles. pàg. 15.
Fins que no va saber demanar cap altra cosa, havia passat setmanes menjant entrepans de truita. Un entrepà de truita, si us plau. El seu oncle li deia que semblava una d'aquelles serps que només mengen ous de gallina i que no sabia fins llavors que tingués aquella fal.lera pels ous. pàg. 85.
Molt interessant.

19/7/09

Un passeig per la Igualada industrial. Igualada.

Itinerari organitzat per l'ajuntament d'Igualada l'any 2008.

18/7/09

Article d'opinió. L'amistat.

L'amistat és bàsicament una relació originada en una confiança mútua entre éssers humans. És un trapassar la frontera de la pròpia individualitat per compartir-la, no pas per trangredir-la. És un univers privat sense possibilitat d'injerències alienes que descansa en la complicitat i en les confidències dels amics, sempre dins un àmbit d'afecte, comprensió, respecte, condescendència i suport recíprocs.
És un secret compartit sota el candau de la lleialtat. És un temps conjunt, mai perdut, sempre gratificant. És un plorar i riure junts. És un consell generós. És un deure a escoltar. És un dret a saber. És un vincle sempre present que oblida l'espai i el temps. És, en definitiva, una necessitat però també un plaer.
La vertadera amistat no mort perquè no s'oblida només s'enyora.

16/7/09

La teta asustada.


Guió i Direcció de Claudia LLosa.

Fotografia de Natasha Brier.

Amb: Magaly Solier, Susi Sanchez, Efraín Solís, Marino Ballón, Antolín Prieto.

Drama.

2009.

103 minuts.

Ós d'or a la millor pel.lícula Festival de Berlín 2009.

Una cinta costumbrista i intimista com la que més, amb alguna escena d'una bellesa excepcional, que ens explica el món psíquic de Fausta i que s'inicia arran de la mort de la seva mare, fet que ocasionarà un canvi en les seves creences i en la seva vida.

Una història original que ens endinsa en un univers desconegut i, fins i tot, sorprenent.

Molt interessant.

14/7/09

Los cachorros.

Autor: Mario Vargas LLosa.
Relat.
Publicat el 1966.
Biblioteca básica Salvat.
Libro rtv 87.
55 pàgines.

Amb un estil completament innovador i experimental, amb expressions peruanes i l'argot dels nois de Miraflores, escrit en primera, segona o tercera persona al mateix temps i en gerundis, moltes onomatopeies i en un diàleg pràcticament continu, Mario Vargas Llosa ens explica la història d'un grup de nois des de la seva època escolar en el col.legi Champagnat, una escola religiosa, fins que són adults, tot girant entorn l'arribada d'un dels nois al centre, Pichulita Cuéllar, que arràn d'un accident es convertirà en el protagonista de la narració.
Paràgrafs:
A veces ellos se duchaban también, guau, pero ese día, guau guau, cuando Judas se apareció en la puerta de los camarines, guau guau guau, sólo Lalo y Cuéllar se estaban bañando: guau guau guau guau. Choto, Chingolo y Mañuco saltaron por las ventanas, Lalo chilló se escapó mira hermano y alcanzó a cerrar la puertecita de la ducha en el hocico mismo del danés. Ahí encogido, losetas blancas, azulejos y chorritos de agua, temblando, oyó los ladridos de Judas, el llanto de cuéllar, sus gritos y oyó aullidos aullidos, saltos, choques, resbalones y después sólo ladridos...pàg. 42.
Casi al mismo tiempo aprendimos a bailar y a fumar, tropezándonos, atorándose con el humo de los "Lucky" y "Viceroy", brincando hasta que de repente ya hermano, lo agarraste, salía, no lo pierdas, muévete más, mareándonos, tosiendo y escupiendo, ¿a ver, se lo había pasado?, mentira, tenía el humo bajo la lengua, ...pàg.55.
Un text realment excepcional per copsar l'alt nivell de creativitat d'un autor conegut mundialment.

11/7/09

European Balloon Festival 2009. Igualada.


Enlairament de globus amb desitjos.

Una cinquantena de participants provinents de deu països europeus van venir a Igualada amb els seus globus aerostàtics per participar en la tretzena edició de l'European Baloon Festival.






Fly in, vols simultanis.


Proves de puntuació:
En una d'elles es posa a prova la destresa dels pilots per apropar el globus al màxim possible de l'objectiu.
En la de "Llebre i caçadors" els concursants han de seguir el globus llebre que s'enlaire en primer lloc i marca amb una diana el punt on els pilots participants hauran de llençar el testimoni.



Night glow.



Per saber-ne més:

8/7/09

Capella de la Verge de Montserrat. Igualada.


Va ésser construïda l'any 1850 per fer els serveis espirituals d'un col.legi de nenes pobres. Destruïda durant la guerra civil, va ser restaurada pel pintor Miquel LLacuna Alemany, que és l'autor de la decoració.





7/7/09

El mundo es ancho y ajeno.

Ciro Alegría. (Perú,1909-1967).
Escriptor, polític i periodista.
Novel.la social.
Any de publicació 1941.
Alianza Editorial.
620 pàgines.
Un magnífic llibre en el qual l'autor ens explica la vida d'una comunitat indígena a la que un hisendat aconsegueix expropiar, per mitjans il.legítims i il.legals amb connivència amb gobernants i jutges, la terra que els havia pertangut des de temps inmemorials i obliga als comuners a vagar arreu del país o a establir-se en un altre lloc a fi de no esdevenir esclaus del nou amo. És una detallada denúncia contra el genocidi del poble indígena a través de la despossessió total i l'esclavatge més injust.
Amb fidels retrats dels personatges, emotives descripcions de la natura, excel.lent transcripció de la parla indígena, interessants llegendes, anèdoctes i curioses supersticions, Alegria, l'escriptor indigenista peruà més important, ens explica una emotiva història basada en uns fets que impacten intensament al lector i que de cap manera el deixen indiferent.
Paràgrafs i frases:
Rosendo Maqui volvía de las alturas,...Amaba los amplios espacios y la magnífica grandeza de los Andes. Gozaba viendo el nevado Urpillau, canoso y sabio como un antiguo amauta; el arisco y violento Huarca, guerrero en perenne lucha con la niebla y el viento; el aristado Huilloc, en el cual un indio dormía eternamente de cara al cielo; el agazapado Puma, justamente dispuesto como un león americano en trance de dar el salto; el rechoncho Suni, de hábitos pacíficos y un poco a disgusto entre sus vecinos; .... pàg. 11.
El que ha dao güena razón hoy, debe dar güena razón mañana. pàg. 14.
El más sonado fué el fallo que dió en un litigio de dos colonos de la hacienda de Llacta. Cada uno poseía una yegua negra y dió la coincidencia de que ambas tuvieron, casi al mismo tiempo crías iguales. Eran dos hermosos y retozones potrillos también negros. Y ocurrió que uno de los potrillos murió súbitamente acaso de una coz propinada por un miembro impaciente de la yeguada, y los dueños reclamaban al vivo como suyo. Uno acusaba al otro de haber obtenido, con malas artes nocturnas, que el potrillo se "pegara" a la que no era su madre. Fueron en demanda de justicia donde el sabio alcalde Rosendo Maqui. El oyó a los dos sin hacer un gesto y sopesó las pruebas y contrapruebas. Al fin dijo, después de encerrar al potrillo en el corral de la comunidad: "llévense sus yeguas y vuelvan mañana". Al día siguiente regresaron los litigantes sin las yeguas. El severo Rosendo Maqui masculló agriamente: "Traigan también las yeguas" y se quejó de se le hiciera emplear más palabras de las que eran necesarias. Los litigantes tornaron con las yeguas, el juez las hizo colocar en puntos equidistantes de la puerta del corralón y personalmente la abrió para que saliera el potrillo. Al verlo, ambas yeguas relincharon al mismo tiempo, el potrillo detúvose un instante a mirar y, decidiéndose fácilmente, galopó lleno de gozo hacia una de las emocionadas madres. Y el alcalde Rosendo Maqui dijo solemnemente al favorecido: "El potrillo es tuyo", y al otro explicándole: "El potrillo conoce desde la hora de nacer el relincho de su madre y lo ha obedecido". El perdedor era el acusado de malas artes, quién no se conformó y llevó el litigio ante el juez de la provincia. Este, después de oir, afirmó: "Es una sentencia salomónica". Rosendo lo supo y, como conocía quién era Salomón....se puso contento. pàg. 17-18.
Porfirio Medrano, que estaba junto a Rosendo, comentó:
-El rico es siempre el rico y la plata, por más que pese no baja...
El alcalde afirmó, haciendo una de esas frases que ha muchos años comenzaron a distinguirlo:
-Y si la plata baja, es pa caer al suelo y que el pobre se tenga que agachar a juntala.. pàg. 181.
Cuando la ley da tierras, se olvida de lo que va a ser la suerte de los hombres que están en esas tierras. La ley no los protege como hombres. Los que mandan se justifican diciendo: "váyanse a otra parte, el mundo es ancho". Cierto, es ancho. Pero yo, comuneros, conozco el mundo ancho donde nosotros, los pobres, solemos vivir. Y yo les digo con toda verdá que pa nosotros, los pobres, el mundo es ancho y ajeno. pàg. 610.
Francament genial.

6/7/09

Viatge per la pell d'Igualada.

Imatges dels principals escenaris del patrimoni industrial adober de la ciutat, un itinerari fet l'any 2008, que estava organitzat per l'Ajuntament d'Igualada.


5/7/09

Plaça porxada i Travessia de Sant Roc. Igualada.

Plaça porxada.
Els seus orígens tenen lloc en dues antigues places: la Nova i la del Blat, al segle XIV.La darrera remodelació va ésser l'any 1992.




Travessia de Sant Roc.
Carreró porxat d'orígen medieval, del segle XIII, documentat el 1282. Antigament era conegut com la plaça vella.