Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

30/9/09

El manuscrito de piedra.

Autor Luis García Jambrina (Zamora, 1960). Doctor en Filologia Hispànica, professor de Literatura a la Universitat de Salamanca i expert en Guió de Ficció per Televisió i Cinema.
Novel.la d'intriga.
Editorial Alfaguara.
316 pàgines.
En la seva primera novel.la, doncs fins ara havia escrit reculls de relats i assaigs diversos, l'autor, ens ofereix un viatge apassionant per la Salamanca de finals del segle XV, conjugant, amb molt de rigor, elements de la novel.la d'intriga i de la novel.la històrica .
Comptant amb personatges reals, com Fernando de Rojas, l'autor de La Celestina, com a estudiant de lleis a la Universitat i protagonista de l'obra conjuntament amb d'altres també reals i alguns de ficticis, ens endinsem en una societat particularment convulsa, gobernada pels reis Catòlics i la Inquisició, en la qual el poble dividit entre catòlics, conversos i jueus hi té un paper preponderant.
Arran de l'assessinat de Fray Tomás de Santo Domingo iniciem una investigació sobre el seu crim que ens porta als llocs més populars però també als més recòndits d'una ciutat amb llegendes particularment curioses.
Escrit més aviat des de la perspectiva de la heterodòxia d'aquells temps, tot i que la ortodòxia també hi està reflectida, les seves doctrines a través dels diversos personatges no deixen de ser sinó un element de reflexió i de crítica envers uns aconteixements força coneguts pel lector. Així són especialment destacables les converses que manté Fernando de Rojas amb Fernando de Roa.
No oblideu llegir el pròleg del qual us en faig cinc cèntims:
Aún no había amanecido, cuando fray Tomàs de Santo Domingo se levantó del lecho de su celda del convento de San Esteban. Había pasado una mala noche, llena de pesadillas y sobresaltos que apenas le habían dejado dormir. Pero no era el cansancio lo que en ese momento le preocupaba, sino un profundo malestar, una aguda zozobra que lo llenaba de inquietud.
Imprescindible.

29/9/09

El secreto de sus ojos.



Direcció de Juan José Campanella.
Guió de Juan José Campanella y Eduardo Sacheri.
Música de Federico Jusid y Emilio Kauderer.
Fotografia de Félix Monti.
Amb: Ricardo Darín, Guillermo Francella, Soledad Villamil, Pablo Rago, Javier Godino, José Luís Gioia, Mario Alarcón, Mariano Argento, Ricardo Cerone, David Di Napoli.
Thriller.
2009.
Amb una trama molt ben creada i una interpretació fantàstica, Campanella ens ofereix, amb la dosi d'intriga necessària, un sentit de l'humor que l'espectador agraeix i un sentimentalisme just, la ressolució d'un cas d'assessinat a partir de mers indicis conjuntament amb una història d'amor.
Sense artificis innecessaris resulta molt creïble.
Molt interessant.

25/9/09

Castell de Claramunt. La Pobla de Claramunt. Anoia.


El Castell de Claramunt ocupa una extensió de 5.404 metres quadrats dalt d'un pujol de 461 metres d'alçària.
Documentat des de l'any 978, formava part de la marca del comtat de Barcelona i servia per fer front als atacs dels sarraïns.
Els primers senyors del castell van ser els cavallers de Claramunt, que en van tenir el domini durant els segles X i XI. L'any 1306, els Claramunt de la branca de la Torre de Claramunt van trapassar els drets que tenien als Cardona. Posteriorment, el castell va ser centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli sobre les terres de la Conca d'Òdena, a excepció d'Igualada.
La fortalesa ha estat enderrocada i reconstruïda en diverses ocasions.
L'any 1898, el Tribunal Suprem va abolir definitivament, el senyoriu jurisdiccional dels ducs de Medinaceli sobre la Pobla de Claramunt.
L'any 1925, Alfons XIII va atorgar el marquesat del poble a l'industrial paperer Antoni Miquel i Costas.
Actualment el conjunt monumental forma part del patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

La primera muralla del segle XI. L'alçada original devia ser el doble de l'actual.
Porta d'accés del segle XIII.
Segona muralla, que es va construir conjuntament amb la reconstrucció de la fortalesa al segle XV, amb espitlleres adapatades a les armes de foc.

Recinte Jussà de 4164 metres quadrats amb la cisterna del rector a primer terme. En aquest espai hi havia les cases dels castlans, la rectoria, el pedró de beneir el terme, els horts i altres dependències subalternes.
El recinte sobirà.
La gran façana amb les restes d'un cup de vi a l'esquerra.
La sala gran. Antigament dividida en dos pisos. A la planta baixa hi havia les cavallerisses, el celler, la fusteria i altres dependències i a la part superior, les estances del cos de guàrdia i dels serveis. Es calcula que al castell hi vivien entre 15 i 30 persones.

L'antiga presó dels homes, a la torre quadrada nord.
En el seu interior hi podem veure l'única espitllera doble que, per ara, s'ha descobert a Catalunya
Pati interior, en el qual hi havia les sitges i magatzems.
A dalt de la torre quadrada nord la possible presó de les dones.
Des del castell es pot veure un paratge anomenat Les Forques (al mig de l'imatge), que era on ajusticiaven els malefactors i els deixaven penjats des del dissabte fins el dilluns perquè la gent els pogués veure quan passés pel camí.

Torre mestra. És decagonal, amb murs de 2,50 metres de gruix. Ara compta amb 17 metres però abans devia superar els vint.
Una de les diverses marques de picapedres que es poden veure a la fortalesa.
Terrat, on hi havia les estances dels senyors, a part de la cuina i la sala.
Església de Santa Maria del segle X, primer era preromànica però en el segle XI es va engrandir i es va transformar en un edifici d'estil romànic. Aquest era el temple del poble.

Espitllera de l'església.
Capella de Santa Margarida, construïda el 1303 i reconstruïda a partir del 1492.
Per ús exclussiu dels senyors del castell.
D'una sola nau, rectangular, coberta per una volta lleugerament apuntada. El portal és de mig punt adovellat.


En una de les partes hi podem observar un retaule de Jordi Alumà sobre la vida de Santa Margarida de Siria, pintat l'any 1954.

I aquí el guia, el Toni, a qui vull agrair les seves explicacions perquè ha fet que la nostra visita fos molt interessant i, a més, plasent amb multitud d'anècdotes.
Les llegendes del castell:
Diu una llegenda que quan els sarraïns es van fer amos del castell Sant Procopi va dir a tots els pobletans de la zona que reunissin tot els ramats de cabres i de bens i un cop reunits va demanar al capellà del poble dos ciris per cadascún dels animals. Un cop arribada la nit, va lligar els ciris encesos a les banyes o als caps dels animals i els va aviar en direcció al castell. Va ser llavors quan els moros pensant-se que es tractava d'una tropa amb multitud d'atacants van fugir cames ajudeu-me.
Una altra llegenda diu que en algun dels murs del castell hi ha amagada una imatge del Sant Crist d'or massís, no sabent qui, quan ni on el van posar, però hom no dubta pas de la seva existència.

24/9/09

Carrer Nou. Modernisme i Noucentisme a Igualada.

Casa Fidel Serra.
C/ Nou, 10.
Arquitecte: Isidre Gili i Moncunill.
Construcció: 1904.


Casa Antoni Capell i Balañà.
C/ Nou, 15.
Arquitecte: Ignasi Colomer i Oms.
Construcció: 1917.



Casa Josep Sabater i Nadal.
C/ Nou, 26.
Arquitecte: Enric Sagnier i Villavecchia.
Construcció: 1907.


23/9/09

Mi hijo.

Direcció de Martial Fougeron.
Guió de Martial Fougeron i Florence Eliakin.
Música de Frédéric Fortuny i Fabrice Dumont.
Fotografia de Yorgos Arvanitis.
Amb: Nathalie Baye, Victor Servaux, Olivier Gourmet, Maire Kremer, Emmanuelle Riva.
Drama.
2006.
79 minuts.
San Sebastian 2006: Concha de Plata a Nathalie Baye com a millor actriu.
Amb una trama eminentment psicològica, ens transmet de manera molt correcte la història d'una obssessió patològica d'una mare en respecte el seu fill.
Una dona que mai ha estat del tot bé psíquicament i molt insatisfeta amb la seva vida s'aboca a un amor possessiu envers el seu fill adolescent, el membre més feble de les seves relacions significatives per raons d'edat, al qui reclama una atenció exclussiva per compensar les seves frustracions vitals.
La cinta transmet de manera molt realista la sensació d'ofec i d'impotencia del fill amb qui l'espectador s'identifica.
Molt interessant.

21/9/09

Ética para Amador. Fernando Savater.

Editorial Ariel, S.A.
189 páginas.
Una interesante introducción a la Ética escrita por Fernando Savater (San Sebastian, 1947), uno de los filósofos más populares, en parte gracias a su forma de escribir inteligible y amena, pero además por ser catedrático de ética en la Universidad del País Vasco, activista político y por su extensa obra que abarca múltiples ensayos, artículos periodísticos y, por supuesto, novelas, ganador del premio Planeta 2008 con La hermandad de la buena suerte.
Desde una postura eminentemente laica y eudemonista, reflexiona acerca de la ética humanista argumentando básicamente sobre su concepto, los motivos de la conducta humana, sus principios básicos, sus aplicaciones y sus limitaciones.
Su estilo es coloquial, de muy fácil lectura para los no iniciados en filosofía, con definiciones etimológicas realmente interesantes, ejemplos literarios y citas de otros autores que se van incorporando al final de cada capítulo como apoyo a lo ya dicho o como punto de partida para la propia reflexión del lector.
El posicionamiento ético de Savater transmite, en mi opinión, una defensa del célebre Imperativo Categórico de Kant: "obra sólo según una máxima tal que puedas querer al mismo tiempo que se torne ley universal".
Frases y párrafos:
Es especialmente significativa la cita con la que empieza el libro: Escucha, hijo mío, dijo el demonio poniendo su mano sobre mi cabeza... Edgar Allan Poe, "Silencio". Página 7.
...entre todos los saberes posibles existe al menos uno imprescindible: el de que ciertas cosas nos convienen y otras no. No nos convienen ciertos alimentos ni nos convienen ciertos comportamientos ni ciertas actitudes. Página 20.
...lo que vaya a ser nuestra vida es, al menos en parte, resultado de lo que quiera cada cual. Si nuestra vida fuera algo completamente determinado y fatal, irremediable, todas estas disquisiciones carecerían del más mínimo sentido. Página 23.
...No somos libres de elegir lo que nos pasa...sino libres para responder a lo que nos pasa de tal o cual modo. Página 29.
Ser libres para intentar algo no tiene nada que ver con lograrlo indefectiblemente. No es lo mismo la libertad...que la omnipotencia..Página 29 y 30.
La ética no es más que el intento racional de averiguar como vivir mejor. Página 76.
...el deseo de tener más y más (dinero, cosas...)tampoco me parece del todo sano. La verdad es que las cosas que tenemos nos tienen ellas también a nosotros en contrapartida: lo que poseemos nos posee. Me explico. Un día, un sabio budista le decía a su discípulo ..."¿qué es lo que más te gusta de esta habitación?". El avispado alumno señaló una estupenda copa de oro y marfil, que debía costar su buena pasta. "Bueno, cógela", dijo el sabio, y el muchacho, sin esperar a que se lo dijeran dos veces, agarró firmemente la joyita con la mano derecha...el maestro, añadió después "¿Y no hay ninguna otra cosa que te guste también?".El discípulo reconoció que la bolsa llena de dinerito contante y sonante que estaba sobre la mesa tampoco le producía repugnancia. "Pues nada, ¡a por ella! le animó el otro. Y el chico empuñó fervorosamente la bolsa con su mano izquierda. "Y ahora ¿qué?" preguntó el maestro con cierto nerviosismo. Y el sabio repuso: "Ahora ¡ráscate!". No había manera, claro. Páginas 87 y 88.
Muy interesante.

20/9/09

Castell de Balsareny i Església de la Mare de Déu del Castell. El Bages.


El Castell de Balsareny és ubicat dalt d'un turó sobre el poble de Balsareny. És una fortificació datada del 923 i és un bon exemple de fortalesa d'estil gòtic català.

L'edifici actual, restaurat durant els darrers anys del segle XIX, està ben conservat, es va construir durant la segona meitat del segle XIV, en temps del rei Pere III el Ceremoniós.

Té forma pentagonal, la qual cosa en els temps en que no existia el rellotge segons l'entrada del sol a través de les finestres els orientava sobre l'hora que era de manera força precisa.
És un dels pocs castells regulars i homogenis de la Catalunya central.




A la planta baixa hi ha un ampli tinell que conserva tot l'ambient de l'època gòtica.

La cisterna, situada al pati, recull l'aigua de la pluja, directament de la teulada, per mitjà de dos pilars de pedra foradats en el seu interior.
Una escala de pedra puja al primer pis, on hi ha una galeria d'arcs de punt rodó i les cambres.
Al cim hi ha els merlets, amb espitlleres, característics dels últims segles medievals.
Algunes imatges de l'interior:


Enrajolat del segle XVIII.
L'habitació del Baró, l'única que comptava amb llar de foc i WC.


Cadira amb sis potes per donar de mamar i secreter.

Bota de vi.
L'edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interés Nacional l'any 1949.
Al costat del castell es pot visitar l'Eglèsia romànica de la Mare de Déu del Castell, que data del segle XII.

Al peu del castell, al riu LLobregat, hi ha la resclosa on neix la sèquia que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa.

Les llegendes del castell:
Es veu que el senyor del castell contractà amb el diable la construcció d'un recinte de cent cambres a canvi de l'ànima d'un vassall. Quan al cap de sis dies, el Maligne ja duia realitzades noranta-nou cambres, el baró, ben penedit del tracte fet, posà al castell una imatge de la Mare de Déu i s'hi encomanà. Va resultar-ne que mentre el diable s'afanyava en l'edificació, sempre hi havia una cambra que s'esbaldregava...mai no podia comptar cent...fins que es convencé que un poder superior al seu li impedia el triomf. D'aquesta feta, el castell de Balsareny fou anomenat el de les noranta-nou cambres.
Una altra llegenda explica que després d'un llarg setge i quan els famèlics defensors ja acabaven la resistència, una àguila deixà caure al pati del castell un peix viu que duia al bec, i això motivà l'enginy de trametre en un plat el peix al capitost enemic, desesmant-lo, amb l'oferiment, de prosseguir el setge, puix que es convencé que per fam no podria rendir la fortalesa.
Llegendes extretes del llibre:
Llegendes de castells catalans.
De Pere Català i Roca.