Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

28/6/10

Església romànica de Santa Maria del Camí. Veciana. Anoia.


Edificació romànica construïda al segle XII, d'una sola nau, d'uns 27 metres de llargada per 5 metres d'amplada.
Inicialment va ésser una capella o hospital situat a peu de l'antic camí ral d'Aragó, per passar a ser priorat benedictí des de 1228, moment en què fou cedit a Santa Cecilia de Montserrat, que hi va posar monjos i va aixecar l'església actual, que ha estat reestructurada. Posteriorment l'any 1868 fou erigida en centre d'una parròquia que englobava el terme de l'antiga parròquia de Sant Martí d'Albarells i la sufragània de Sant Jaume de Castellnou del Camí o d'Albarells. Va estar oberta al culte fins l'any 1919.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb capelles interiors que apunten un petit creuer i absis semicircular a llevant.

A destacar en la porta d'entrada els capitells esculturats amb formes geomètrico-florals.



Al costat mateix de l'església hi ha el petit cementiri de Veciana, del que seguidament en podeu veure algunes imatges.




26/6/10

El atentado.


Un llibre de Yasmina Khadra, pseudònim de Mohamed Moulessechoul, (Kednasa, Wilaya de Bechar, Sàhara algerià, 1955). Excomandant de l'exèrcit algerià, que es va adoptar el pseudònim abans esmentat per poder denunciar el drama que pateix el seu país, des de la corrupció dels poders a la irracionalitat dels fonamentalistes islàmics.
Novel.la.
Alianza Editorial.
220 pàgines.
Primera edició 2005.
Una novel.la en clau d'intriga que té com a tema de fons un dels fenòmens actuals amb més repercussió en els mitjans de comunicació, el terrorisme.
L'autor ens proposa una història realment interessant amb la que el lector accedeix a totes les percepcions possibles d'un mateix problema, bàsicament la situació social i política dels palestins a Israel.
Un metge cirurgià israelià d'origen palestí, Amín Jaafari, el protagonista, intenta esbrinar com i per què la seva dona, moderna, aparentment feliç i sense problemes econòmics de cap mena, ha portat a terme un atemptat terrorista immolant-se en nom de l'integrisme islàmic, produïnt nombroses morts de persones innocents, entre elles nens.
A destacar una escriptura molt acurada amb innombrables recursos estilístics com metàfores, diàlegs, reflexions i un ritme ràpid dels aconteixements.
Alguns paràgrafs:
"Creemos que sabemos, y entonces bajamos la guardia y hacemos como si todo fuera sobre ruedas. Con el tiempo, acabamos dejando de prestar la debida atención a las cosas. Nos confiamos. ¿Qué más se puede pedir?. La vida nos sonríe, la suerte también. Se ama y se es amado. Nuestros sueños marcan la pauta de la realidad. Todo nos sale a pedir de boca...Luego, sin previo aviso, el cielo se nos viene encima. Y cuando ya está todo patas arriba, nos damos cuenta de que la vida, toda la vida -con sus altibajos, sus penas y sus alegrías, sus promesas y desengaños-, pende de un hilo tan inconsistente e imperceptible como el de una telaraña. De repente, el menor ruido nos espanta, y ya no conseguimos creer en nada. Lo único que desamos es cerrar los ojos y no volver a pensar". pàg.68.
"Miente quien te cuente que existe una sinfonía mayor que el hálito que te anima, pues en el fondo odia lo mejor que hay en ti, que es la posibilidad de sacar provecho a cada instante de tu vida. Si partes del principio de que tu peor enemigo es aquel que intenta sembrar el odio en tu corazón, ya tienes media felicidad ganada. No tendrás más que tender la mano para coger lo demás. Y recuerda bien esto: no hay nada, absolutamente nada por encima de tu vida... Y tu vida no está por encima de la de los demás".pàg.92.
"Por encima de la tapia, se pueden ver las luces de Jerusalén, con sus minaretes y el campanario de sus iglesias, hoy descuartizados por ese muro sacrílego, miserable y feo, producto de la inconsistencia de los hombres y de sus recalcitrantes cabronadas. Y sin embargo, a pesar de la afrenta de ese muro de todas las discordias, la desfigurada Jerusalén no se da por vencida. Ahí sigue, atrincherada entre la clemencia de sus llanuras y el rigor del desierto de Judea, bebiendo su supervivencia en las fuentes de sus vocaciones eternas, que se niegan a complacer tanto a los reyes de entonces como a los charlatanes de hoy. Aunque cruelmente afectada por los abusos de unos y el martirio de otros, sigue conservando la fe,..."pàg.125.
"...Un islamista es un militante político. Su única ambición es instaurar un estado teocrático en su país y gozar plenamente de su soberanía y de su independencia... Un integrista es un yihadista radical. No cree en la soberanía de los estados musulmanes ni en su autonomía. Para él son estados vasallos destinados a disolverse en un solo califato. Porqué el integrista sueña con una umma indivisible que se extiende desde Indonesia hasta Marruecos para, de no conseguir convertir Occidente al Islam, avasallarlo o destruirlo...Nosotros no somos islamistas o integristas, doctor Jaafari. Sólo somo los hijos de un pueblo expoliado y humillado que luchan con los medios de que disponen para recuperar su patria y su dignidad, ni más ni menos."pàg.138.
Imprescindible.

23/6/10

Sant Joan.

Sant Joan esdevé molt proper al solstici d'estiu (21 de juny), quan el sol es troba en el punt més alt del zènit, un dels dos punts crítics anuals del sol pel cel (l'altre s'escau al solstici d'hivern, pels volts Nadal). Ja els mal anomenats primitius, molt abans de l'expansió del cristianisme, encenien focs i ballaven al seu voltant en dates assenyalades segons el cicle solar, tot seguint les tradicions que marcava el seu culte al sol celebrant rituals per tal de propiciar l'acció benefactora d'aquest. Per referir-nos a aquests rituals parlem de festes ígnies, que es poden considerar universals, practicades arreu. El 24 de juny, en el nostre calendari és el dia més llarg de l'any, amb més hores de sol i menys de nocturnes.
El foc ja per aquelles societats primitives, com pels nostres avantpassats més propers, promovia el benestar de les persones i dels animals tot evitant perills i calamitats diverses i allunyant els esperits malèvols.
Sant Joan és doncs avui dia una festa amb origens pagans, però que en un moment determinat es va cristianitzar.
Una diada on elements diversos com l'aigua, el foc i les herbes tenen un protagonisme especial, adquirint poders màgics que cal conéixer. Amb això no vull pas afirmar que es tracti de creences actuals, de cap manera, tans sols mostrar quina era la mentalitat dels nostres avis i besavis així com de d'altres generacions anteriors, tema que per d'altra banda em sembla molt interessant perquè ens explica com van surgir tradicions que avui en dia encara ens disposem a celebrar.
Les fogueres:
Són múltiples les explicacions antropològiques que es donen sobre les fogueres, però penso que la que més s'ajusta a la realitat és la de tenir un efecte profilàctic i purificador, tal com abans he esmentat. Tots els comportaments com saltar, donar volts pel seu voltant o fer passar els ramats per damunt de les brases, compartien els mateixos objectius.
En alguns indrets s'hi tiraven cabeces d'alls per menjar-se-les després, per tal de prevenir malalties. En d'altres llocs es retiraven de la foguera alguns tions encesos per enterrar-los més trad a l'hort per tal d'eliminar cucs i insectes, o posar-los sota la teulada de les cases per protegir-se dels incendis.
La dansa pròpia d'aquesta festa era el Ball rodó, amb els dansaires mirant la foguera.
L'aigua:
Creien els nostres avantpassats que la nit de Sant Joan com la de Sant Pere tenien la virtut de fer miraculosa l'aigua. Deien que aquell que es rentava la cara amb l'aigua d'una font, al punt de la mitjanit d'una d'aquestes, tindria el cutis molt fi durant tot l'any.
Aquest element també servia per a l'endevinació del futur. Si les fadrines (noies per casar) volien saber l'ofici del seu futur marit, al qui encara no coneixien, havien de deixar (també al punt de la mitjanit) una galleda d'aigua amb una gota de plom fos, la qual en solidificar-se amb el contacte de l'aigua adoptava una forma determinada, la de l'eina que feia servir el seu futur espòs i així, l'endemà podien deduir de qui es tractava. En comptes de la gota de plom també es podia utilitzar una clara d'ou.
Es veu que això de saber qui seria la futura parella preocupava molt a les noies perquè encara existia un altre mètode per esbrinar-ho. S'escribien diversos noms dels possibles pretendents o nois encara per casar, cadascún en un paper diferent, que previament caragolats s'introduïen en la galleda amb aigua, aquell que l'endemà estava més descaragolat contenia el nom del futur marit.
Les herbes:
Les herbes recollides per aquesta diada tenen un seguit de propietats peculiars adquirides per la màgia que envolta la festivitat, per aquest motiu, era un costum molt arrelat en el món rural d'anar a recollir tota mena de plantes medicinals coincidint amb Sant Joan.
Aquí tenim una imatge de la planta de Sant Joan, Hypericum perforatum, que recollida entre el punt de la mitjanit i abans de la sortida del sol d'aquest dia, deixada maçerar en oli 40 dies i 40 nits a sol i serena i després colada ens proporcionarà un oli, un remei casolà molt eficaç, d'ús extern, contra cops, ferides, reuma i lumbàlgia. També es pot prendre en infusió i s'utilitza bàsicament contra la depressió, trastorns nerviosos, enuresi, trastorns gastrointestinals i molèsties biliars.
Les menges més típiques d'aquesta diada a Catalunya són:
La coca que antigament tenia forma rodona amb un forat al mig, recordant la forma solar, i el vi dolç, mistela, moscatell o ratafia.
La nit de Sant Joan i la bruixeria:
Hom pensava que les persones nascudes la nit de Sant Joan o la nit de Nadal, sobretot si havien nascut al punt de les dotze tenien una virtut curativa especial. Se'ls anomenava saludadors. Tenien una creu al paladar i podien guarir de gràcia, per art divina.
A més a més el dia de Sant Joan les bruixes tenien la facultat de convertir-se en l'espècie animal que desitgessin i fer tota mena de malifetes.
Les tres herbes més emprades per fer encanteris eren l'alfàbrega, la falguera i el gram negre i les havien de collir entre el punt de les dotze fins a punta de sol del dia de Sant Joan, recollides aquest dia tenien el poder de ser més efectives durant tot l'any.
Bibliografia:
"Les mil cares del foc".
Generalitat de Catalunya.
"Costums i tradicions catalanes"
Aureli Campany. Editorial Laia.
"Festes populars a Catalunya".
Avel.lí Artís-Gener i Bienve Moya.
Editorial hmb, S.A.
"Bruixes i bruixots".
Joan Amades.
Edicions El Mèdol.
"Bruixes a la Catalunya interior".
Jordi Torres i Sociats.
Editorial Farell.

22/6/10

Les Sorts d'Alinyà. Alinyà. Alt Urgell.


Aquest reportatge està especialment dedicat a la Isabel i l'Anna, amb les quals vam anar a fer una passejada per Les Sorts d'Alinyà, un indret que encara conserva llocs amb un encant, als meus ulls, realment extraordinari, malgrat la reconstrucció de moltes de les edificacions del nucli.





Molt coqueta i afectuosa, quan ens va veure va venir de seguida a saludar-nos perquè li fessim unes quantes moixaines.





20/6/10

Casa de la Vila. Els Prats de Rei. Anoia.


La Casa de la Vila està situada a la Plaça Major.

És un edifici construït a la darreria del segle XVI, concretament l'any 1591. És d'estil renaixentista, anomenat per alguns experts gòtic català. Destaquen un gran portal adovellat i al primer pis, dues finestres amb llindes motllurades, entremig de les quals trobem l'escut sostingut per dos lleons rampants. També podem veure en el darrer pis, les golfes, una galeria de sis arcs o porxos sostinguts per columnes.
L'escut actual del municipi és pràcticament igual al que trobem a la façana de l'ajuntament, tenint com a únic element diferencial una corona distintiva de la vila, tal com heu pogut contemplar a la primera imatge d'aquest reportatge. Està quarterat. El primer i quart damunt d'argent, tres roses de gules (vermell heràldic) com a senyal referit al nom de Prats, i el segon i tercer, les quatre barres.
L'escut en detall.
La plaça està porxada, tal com podeu veure en les imatges.
Cal Tabaqueru, un edifici que també destaca sobre les altres edificacions de l'entorn.
Teiera, per posar teies enceses per tal d'il.luminar la plaça.

17/6/10

Bruixes a la Catalunya interior.


Un llibre de Jordi Torres i Sociats (Oristà, 1942). Forma part del Grup de Transhumància i d'Àmbit de Recerca i Documentació del Solc. Una de les aficions que li ve de petit és l'interés per la transhumància i la recopilació d'històries, llegendes i costums relacionats amb la vida de pagés.
Farell Editors.
Col.lecció Popular Llegendes.
Primera edició 2002.
128 pàgines.
Es tracta d'un recull d'històries, llegendes, creences i costums sobre el món bruixes que la veu popular ha anat transmetent de generació en generació explicades per diferents persones, testimonis directes o indirectes dels fets, que van ésser entrevistades per Jordi Torres en diferents indrets.
Un treball d'investigació amb el qual l'autor tracta d'inmortalitzar una part de la nostra cultura difícilment recuperable per raons obvies.
Amb un estil directe, clar i català, en cap cas exempt de l'humor que el caracteritza, exposa en aquesta obra no tan sols fets reals, també com es convertia una persona en bruixa o bruixot, quins eren els seus embruixaments i els mètodes que la gent, de la Catalunya rural, empraven per combatre'ls.
Imprescindible
Us aconsello la lectura d'un estudi sobre la bruixeria a l'Europa moderna fet per Francesc Roma i Casanovas: Una mirada geográfica al fenómeno de la brujeria: devolviendo a "las otros" el sentido de lo que era suyo. Només té 25 pàgines i es realment interessant com a introducció en el tema.

16/6/10

La Fou. Sant Martí de Tous. Anoia.


La Fou és un dels paratges que destaca per la seva bellesa natural a la comarca de l'Anoia. No obstant, si ha d'anar en èpoques de pluja i no pas a l'estiu perquè llavors no llueix en tota la seva plenitud, no oblidem que Tous està en una zona de secà.
Seguidament podeu veure el saltant d'aigua que cau sobre el Toll Gran i que crea en el seu recorregut un rierol amb una sèrie de tolls i coves que l'aigua ha anat formant en les roques.
Es tracta d'un espai amb multitud d'espècies de liquens i algues.
En la següent imatge, la preciosa Milka, una de les mascotes del Toni i l'Esther del bloc Imatges de pedra i silenci, que va aprofitar tolls i tollets per practicar, quan era possible, el seu esport preferit, la natació.







Les llegendes:
Si voleu conéixer la història d'un bandoler que utilitzava la Fou com a amagatall visiteu la següent adreça:
La llegenda de la cérvola blanca:
Hom conta que el senyor de Tous un dia caçant va veure una magnífica cérvola blanca a la qual van encerclar, estranyament en arribar al lloc on era van veure que havia desaparegut, però en aquell lloc hi van trobar una nena acabada de néixer, que va ésser adoptada pels senyors de Tous.
Van passar els anys i la nena es convertí en una bella donzella en edat de casar-se. Finalment un jove enamorat, va declarar-s'hi. La pubilla li va demanar que abans havia de caçar la fonedissa cérvola blanca de qui tothom seguia parlant. Després de moltes jornades l'enamorat no aconseguia el seu objectiu i la cérvola sempre s'esmunyia entre la foscor del bosc. Un vell bruixot amb l'aparença de pastor, li va oferir la possibilitat de vendre la seva ànima al diable a canvi de la cérvola. Finalment el jove, el qual havia acceptat la proposta diabòlica, va localitzar de nou la cérvola, però únicament la va ferir. Seguint el seu rastre va arribar a un indret meravellós, una balma de la qual saltava una cascada que formava un llac d'aigües profundes. A la vora hi havia la seva estimada amb la cérvola ferida a la seva falda. La jove donzella li va proposar al seu estimat fugir d'aquest món per viure per sempre més junts. Tant bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre. Ni ell, ni ella, ni la cérvola han tornat a ser vistos des d'aquell dia.
També hi ha una altra llegenda que parla com la Mare de Déu va escolpir la seva imatge en les roques.