Pantaleón y las visitadoras.

De Mario Vargas Llosa (Arquetipa, Perú. 1936).

Novel.la /Sàtira.

Publicada el 1973.

Editorial Planeta.

278 pàgines.

Des d'un perspectiva crítica de qui ha viscut la realitat peruana en primera persona, amb recursos estilístics ben propis com són la ruptura dels límits temporals, alguns monòlegs interiors i uns diàlegs amb una gran riquesa expressiva pròpia del llenguatge col.loquial, Vargas Llosa ens ofereix una sàtira excel.lent, amb un humor planer, però no per això menys intel.ligent, sobre l'exèrcit peruà en un primer pla i sobre la societat peruana en un segon, a partir de la figura de Pantaleón Pantoja capità de l'exèrcit a qui els seus superiors encomanen una delicada i secreta missió.

Basada en uns fets reals dels quals el mateix autor en va ésser testimoni en els seus viatges a l'Amazònia peruana entre el 1958 i els 1962.

A destacar els comunicats que Pantaleón Pantoja envia als seus superiors, elements que per d'altra banda donen molta més credibilitat a la història.

Transmet, alhora, i d'una manera admirable, el carácter i el temperament peruà.

En el fons no deixa de ser una crítica del deure pel deure i del perfeccionisme.

N'existeixen dues versions cinematogràfiques, que desgraciadament no he pogut veure. Una de 1975, filmada a la República Dominicana co-dirigida per José Maria Gutierrez Santos i Mario Vargas Llosa, que va interpretar un paper secundari com a militar i una de 1999, filmada a Perú i dirigida per Francisco J. Lombardi.

Molt interessant.

Cal Barrab i Cal Ratés.Igualada. Modernisme i Noucentisme a Igualada.

Cal Barrab.

C/ Custiol, 9.

Va ésser projectada per Isidre Gili Moncunill el gener de 1905.

L'edifici és d'estil modernista. L'element més característic i que li dóna personalitat, és la torre col.locada en el mateix xamfrà que sobresurt gairebé un pís.

El conjunt, amb un cert aire medieval, pren força a causa dels merlets de formes ondulades i la cornisa de tipus català.

Altres elements a destacar són els balcons, la ceràmica vidriada i els esgrafiats fets al capdamunt de la torre del xamfrà.

Cal Ratés.

C/ de Santa Maria, 22.

Va ser projectat per l'arquitecte Isidre Gili Moncunill l'any 1908.

És un dels més significatius del modernisme igualadí.

La façana és carreuada i presenta alternança d'elements, arcs i llindes.

Està flanquejada per una torre-tribuna que acaba amb unes formes molt agudes recobertes de ceràmica groga i vermella i de reflexos metal.lics, alternada en alguns punts per trencadís.

Cal destacar-ne els quatre capitells de la barana del primer pis, que amb l'al.legoria de l'evolució d'un roser marquen el pas de l'any.

1492: La conquista del paraíso.

Direcció de Ridley Scott.

Guió de Roselyne Bosch.

Fotografia d'Adrian Briddle.

Música de Vangelis.

Amb: Gérard Depardieu, Armand Assante, Ángela Molina, Fernando Rey, Sygourney Weaver.

Històrica.

1992.

140 minuts.

Sobre el descobriment d'Amèrica, amb actors d'excepció, amb una fotografia d'una qualitat indiscutible, amb una música extraordinària i una història no tan sols interessant, també ben narrada, aquesta és una d'aquelles poques pel.lícules que calificaria d'obra d'art, és a dir excepcional.

Imprescindible.

Réquiem por un campesino español.

De Ramón J. Sender (Chalamera, Huesca 1901- San Diego, California 1982).

Narrativa biogràfica / social.

PDF.

Publicat el 1953 amb el títol "Monsén Millán" i després el 1960 amb el títol actual.

27 pàgines.

Amb la frase El cura esperaba sentado en un sillón con la cabeza inclinada sobre la casulla de los oficios de réquiem, comença un interessant relat sobre la vida de Paco el del molino, un pagés que vivia prop de Lleida, des que neix fins el seu enterrament a partir dels records del mosén Millán mentre espera l'hora de celebrar el funeral.

Una obra que a pesar de la seva brevetat mostra clarament quins són els motius i les vivències que impacten en la pròpia consciència i que fan actuar en conseqüència.

Sender marcat per la seva ideologia política entre l'anarquisme i el comunisme escriu sobretot relats socials i aquest no és pas una excepció, amb un realisme rigurós i uns recursos literaris molt apropiats a la història que ens explica.

Imprescindible.

Gasogen de Cal Pasqual. Igualada.

Va ser instal.lat després de la guerra civil en la fàbrica tèxtil de Cal Pasqual. Destinat a l'obtenció de gas pobre, com a energia per als motors dels telers.

És l'únic que es conserva a Catalunya i probablement a Europa.

The Wrestler.

Direcció de Darren Aronofsky.

Guió de Robert D. Siegel.

Música Clint Mansell.

Amb: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood, Judah Friedlander, Ajai Naidu.

Drama.

2008.

105 minuts.

Globus d'or 2008 a millor actor i a millor cançó (The Wrestler de Bruce Springsteen).

Lleó d'or a la millor pel.lícula drama Venècia 2008.

Rourke interpreta de manera excepcional un lluitador professional amb escassos èxits però famós en combats de tercera categoria que degut a problemes de salut els metges li aconsellen de retirar-se del quadrilàter.

Una història d'un perdedor francament inoblidable.

Molt interessant.

Retorno a Hansala.

Direcció de Chus Gutierrez.

Guió de Chus Gutierrez i Juan Carlos Rubio.

Fotografia de Kiko de la Rica.

Amb: El Hussein Aghazaff, Fatima Andah, Antonio Dechent, María del Aguila, Antonio de la Torre, cuca Escribano, José Luís Garcia Pérez, Farah Hamed, César Vea.

Drama.

2008.

95 minuts.

Premi Especial del Jurat 2008 Seminici-Valladolid.

Basada en fets reals de principis d'aquesta dècada intenta reconstruïr els aconteixements a partir de la troballa a les costes de Rota d'onze joves inmigrants morts quan intentaven arribar a les costes espanyoles amb una patera procedents de Hansala, Marroc.

A partir de la repatriació del cos d'un d'ells, que duia, entre les escasses pertinences, el número de telèfon de la seva germana resident a Espanya, se'ns mostra la dura realitat social dels inmigrants en el Marroc, l'ànsia dels joves per marxar a pesar del risc de morir en l'intent així com la dificultat en la identificació dels cadàvers precisament perquè no porten cap tipus de documentació.

Amb una fotografia realment espectacular i una molt bona interpretació.

Molt interessant.

L'últim patriarca.

De Najat el Hachmi (Nador,Marroc, 1979).
Novel.la biogràfica.
Publicat el 2008.
Premi Ramón Llull 2008.
Editorial Planeta.
332 pàgines.

Najat El Hachmi ens exposa la vida del darrer patriarca d'una familia marroquí, Mimoun, fill de Driouch.

L'autora ha creat a partir de dades autobiogràfiques i elements de ficció, un relat apassionant, escrit des del punt de vista de la filla de Mimoun, on ens descriu la formació d'un patriarca, essencialment per la tradició musulmana i el paper i l'actitud de les dones que té més properes (la pròpia mare, les germanes i l'esposa) amb una detallada descripció de costums del poble marroquí que permet conèixer de primera mà no tan sols el que representa aquesta figura sinó també el rol de les dones en el sistema patriarcal, encara avui vigent.

Amb una escriptura que evoluciona al mateix temps que la filla es va fent gran, moltes onomatopeies francament ben utilitzades, un sentit de l'humor molt adient que resta dramatisme als fets especialment durs que descriu i una repetició especialment irònica d'aconteixements perquè el lector comprengui la importància que els protagonistes els hi donen realment, El Hachmi ens proposa una reflexió sobre els efectes que esdevenen del xoc generacional que es produeix entre fills d'inmigrants i els seus pares en països en els quals s'han establert desprès d'haver emigrat del seu, on les tradicions, els costums i el nucli familiar són completament diferents, fet que comporta una evolució positiva per unes filles que es rebelen contra un ordre inmutable des de generacions i generacions que les exposa a un rol social de servei exclussiu a l'espós i als fills.

Paràgrafs:

Mimoun va rebre la seva primera bufetada als sis mesos. Plaf, va sonar, sorda. La mà que s'hi havia encastat amb prou feines havia tingut prou superfície on estavellar-se, però de totes maneres havia sonat així, sorda....

El seu pare bé s'ho va pensar. L'havia avisat. Primer n'havia advertit la mare: fes callar aquest coi de nano, havia dit. Havia avisat les germanes de Mimoum, feu-lo callar d'una vegada, devia dir. Però totes elles bé que se l'havien anat passant, balancejant-lo amunt i avall dins el farcell on el protegien de tot. Mimoun continuava obrint la boca i deixant anar uns crits que, en defensa de Driouch, hem de dir que segurament devien ser força insofribles. pàg. 15.

Fins que no va saber demanar cap altra cosa, havia passat setmanes menjant entrepans de truita. Un entrepà de truita, si us plau. El seu oncle li deia que semblava una d'aquelles serps que només mengen ous de gallina i que no sabia fins llavors que tingués aquella fal.lera pels ous. pàg. 85.

Molt interessant.

Un passeig per la Igualada industrial. Igualada.

Itinerari organitzat per l'ajuntament d'Igualada l'any 2008.

Article d'opinió. L'amistat.

L'amistat és bàsicament una relació originada en una confiança mútua entre éssers humans. És un trapassar la frontera de la pròpia individualitat per compartir-la, no pas per trangredir-la. És un univers privat sense possibilitat d'injerències alienes que descansa en la complicitat i en les confidències dels amics, sempre dins un àmbit d'afecte, comprensió, respecte, condescendència i suport recíprocs.

És un secret compartit sota el candau de la lleialtat. És un temps conjunt, mai perdut, sempre gratificant. És un plorar i riure junts. És un consell generós. És un deure a escoltar. És un dret a saber. És un vincle sempre present que oblida l'espai i el temps. És, en definitiva, una necessitat però també un plaer.

La vertadera amistat no mort perquè no s'oblida només s'enyora.