Shutter Island.

Una pel.lícula de Martin Scorsese.

Thriller.

2010.

138 minuts.

http://www.shutterisland.com/#/home

Enigmàtica, desconcertant i comercial història d'un dels mestres del cinema actual, que atrapa al públic des del primer moment amb una intrincada trama de caire psicològic.

L'atmosfera asfixiant d'un psiquiàtric dels anys 50, amb tractaments i investigacions propis d'aquells temps en persones acusades de crims greus, la desaparició d'una pacient i els traumes d'un agent federal que és destinat a investigar el cas, en són els fils conductors.

La interpretació i l'escenografia magistrals.

Molt interessant.

Carrer Major. Cervera. La Segarra.

Barbacana. Cervera. La Segarra.

El jutge jutjat.

Si us he de ser sincera us puc dir que admiro moltes persones per diverses causes. Sí, hi ha virtuts humanes que em captiven especialment. La intel.ligència. L’agudesa. La cultura. El coratge. La coherència. El compromís. La creativitat. El bon humor. L’objectivitat. La senzillesa. La franquesa. I tantes d’altres.

Descobreixo aquests trets en el tarannà de persones properes però també en el de personalitats públiques. Una d’elles és en Baltasar Garzón.

Sempre m’ha semblat que un ésser humà com ell és digne d’admiració i respecte. Ha estat i és un jutge compromès amb la seva feina, agosarat en els seus processos fins el punt de posar en perill la seva pròpia vida i imparcial sense considerar la ideologia d’aquell a qui investiga. Tots ells requisits imprescindibles per a dur a terme l’activitat professional a la que es dedica. L’aplicació de la justícia.

Reconegut arreu, l’anomenen “el jutge estrella”. No obstant, jo sempre m’he qüestionat si aquesta denominació correspon a un afany protagonista del propi Garzón o a una mena d’etiqueta derivada de la seva tasca judicial i difosa per l’enveja dels seus crítics més discrepants. Francament dubto que la resposta a la meva qüestió sigui la primera. Dubtes, a part, penso, i crec que no la erro, que això no resta valor a la seva tasca portada a terme fins ara.

Per tots els motius esmentats, m’afegeixo, doncs, a aquells que li donen suport en uns moments en que se’l pretén jutjar més per motius polítics que no pas judicials. Una guerra que se li presenta ben difícil si tenim en compte l’actitud dels qui, ja fa temps, l’han iniciat i que li tenen jurada i ben jurada.

Invictus.

Una pel.lícula de Clint Eastwood.

Històrica.

Basada en el llibre de John Carlin, "The Human Factor: Nelson Mandela and the Game That Changed the World".

2009.

134 minuts.
http://invictusmovie.warnerbros.com/

L'argument tracta sobre els fets reals que van esdevenir quan Nelson Mandela va ésser alliberat i va esdevenir president de Sud-Àfrica. Poc després d'aquests fets esmentats el país celebrava el campionat del món de Rugby, aconteixement que Mandela va aprofitar per acabar amb les hostilitats entre negres i blancs derivades de l'apartheid.

Amb una interpretació magistral de Morgan Freeman (Nelson Mandela) i de Matt Damon (François Pienaar, capità de l'equip sud-africà de rugby) i una música excepcional, la cinta no deixa de ser un homenatge a l'excepcional personalitat de Nelson Mandela.

En síntesi un cant a favor de la pau, del perdó i de la motivació.

Molt interessant.

Carreró de les Bruixes. Cervera. La Segarra.

En el carrer Major de Cervera hi trobem aquest original rètol que ens indica l'adreça cap al carreró de les bruixes.

Es tracta en l'actualitat d'un carreró fosc i llòbrec, com podeu comprovar. Però no sempre havia estat així.

Quan Cervera va esdevenir una vila closa, per motius defensius, comptava només amb el carrer Major. A banda i banda d'aquest carrer s'hi va anar edificant. Les cases que s'hi feien eren senzilles, amb parets de tova o pedra talussada i embigat de fusta. A la part que donava al carrer Major hi havia, normalment, el taller i, a l'altra part, els habitatges feien de muralla i donaven a un camí de ronda, el carreró de les bruixes o el carrer de Sabater, on hi havia els corrals.

Cap a finals del segle XIV, quan la guerra amb Castella semblava inminent, Pere el Ceremoniós va ordenar la construcció de muralles. Aleshores el carreró de les bruixes va passar a ser una mena de via de servei que amb els anys es va anar cobrint per facilitar l'ampliació de les vivendes existents.

Aquest indret, entre d'altres, és l'escenari, cada any, el darrer dissabte d'agost, de la Festa de l'Akelarre, que personalment us recomano, de totes totes.

Universitat. Cervera. La Segarra.

La Universitat de Cervera és un dels edificis més importants de la Catalunya del segle XVIII. De planta rectangular, amb torres prismàtiques de coberta piramidal als angles, consisteix en tres mòduls espaiosos disposats entorn tres grans patis interiors.

La façana principal exterior, feta de pedra amb decoració de bronze, és més d'estil barroc que no pas neoclàssic, fet que no passa a la façana interior que és molt més discreta.

Façana posterior amb el Monument a la Sardana en primer terme.

Des del pati situat després de la porta prinicipal, es poden observar dues torres coronades per àligues giràtòries.

Seguidament podeu veure un altre pati.

Porta que condueix al paraninf (al qual no he pogut accedir). Era en aquesta estança on es portaven a terme els ceremonials més protocolaris i els actes acadèmics més importants.

L'edifici es va començar a construir l'any 1718 i no es va acabar del tot fins el 1804, malgrat això ja s'hi feien classes des de 1740, any en què en la planta baixa que ja estava del tot construïda.

Va ésser Felip V, primer rei de la dinastia borbònica, qui va ordenar la seva construcció, l'any 1717, com a seu d'ensenyament superior, l'única existent en aquella època, perquè es van deixar sense efecte les que funcionaven fins aleshores.

Sembla que els plans d'estudi eren els més avançats de tot Espanya. La seva implantació va ésser propugnada pels jesuïtes i els sectors més progressites del govern.

Us confessaré que aquesta és la universitat en què he fet els meus estudis de Filosofia i de Psicologia Clínica i en la que estic cursant, actualment, Antropologia Social i Cultural. És un edifici en què he viscut molt i molt bones experiències, he conegut persones que aprecio i m'estimo molt, però de la que també tinc mals records i, ara, només parlo d'època d'exàmens.