Vete y vive.

Direcció de Radu Mihaileanu.

Guió de Radu Mihaileanu i Alain Michael Blanc.

Protagonitzada per: Yael Abecassis, Roschdy Zem, Moshe Agazi, Moshe Abebe, Sirak M. Salahat, Roni Hadar, Meki Shibru Sivan, Mimi Abonesh Kebebe.

Drama.

2005.

148 minuts.

Premi 2005 Berlín Premi del Públic, Premi Europa Cinemas.

Basada en un fet real, conjuga ficció i realitat.

Del 20 de novembre de 1984 al 4 de gener de 1985, per una iniciativa d'Israel i dels EUA es fa una àmplia operació per traslladar milers de jueus etíops (Falashas) a Israel. Va ésser una operació que es va portar a terme en contra del gobern d'Etiopia, cosa que va obligar a recollir els etíops que volien marxar des de Sudan. Molts, fins i tot cristians i musulmans, volien aprofitar l'ocasió per fugir de la fam, malgrat que alguns van arribar, molts d'ells van morir camí de Sudan, víctimes de la fam, de la sed i de les malalties.

La cinta ens mostra la història d'un nen, d'uns quatre-cinc anys, al qual la seva mare va obligar a fugir per salvar-lo d'una mort segura fent-se passar per jueu. Ell, considerat orfe i adoptat per una família a Israel, sense oblidar mai els seus orígens, anirà descobrint la seva vertadera història.

Un relat inoblidable en el que dominen els sentiments més profunds dels propis origens.

Imprescindible.

La clase.

Direcció de Laurent Cantet.

Guió de François Bégaudeau, Robin Campillo, Laurent Cantet.

Basada en el llibre de François Bégaudeau del mateix títol.

Nassim Amrabt, Laura Baguela, Cherif Bounaïdja Rachedi, Juliette Demaille.

Drama.

2008.

128 minuts.

Palma d'or al Festival de Cannes 2008.

Una visió sobre el dia a dia d'uns professors i d'uns alumnnes en un institut d'ensenyament secundari en una barriada marginal d'una ciutat francesa. Un retrat social molt actual.

La temàtica és amplia i variada, tot i que básicament està circumscrita a una aula determinada i al seu tutor. Es tracten, doncs, els problemes fonamentals de l'educació com el compromís del professorat amb la seva tasca, el respecte als professors i l'autoritat d'aquests, l'adolescència, la interculturalitat, la conflictivitat a classe i la coeducació pares-mestres.

Molt interessant.

"Diles que no me maten" de l'escriptor Juan Rulfo, llegit per ell mateix..

El llano en llamas.

L'autor és Juan Rulfo (Sayula, 1917-Ciutat de Mèxic, 1986).
Recull de disset contes.
1953.
PDF.
80 pàgines.

En Rulfo és un escriptor, guionista i fotògraf mexicà, que pertany a l'anomenada generació del 52. També va escriure "Pedro Páramo", obra ja comentada en aquest blog. És un dels autors amb més prestigi internacional del segle XX, a pesar de que la seva obra és força escassa. Premi Nacional de les Lletres el 1970 i Premi Príncipe de Asturias 1983.

El recull de contes, El llano en llamas, no deixa de ser un fidel retrat del Mèxic dels anys 50 basat en la revol.lució mexicana.

Amb un estil ben propi, en el qual predomina el diàleg entre els personatges, ens explica la vida dels més humils dominats per uns latifundistes i per uns gobernants dictatorials i despiatats, només moguts per l'afany d'enriquir-se. La guerra, la superstició, les creences, els costums, els problemes quotidians i els sentiments més humans conformen uns contes realment excel.lents.

Imprscindible.

Us poso en aquest mateix blog un dels contes del recull perquè el pogueu escoltar en la veu del propi autor, el títol del qual és "Diles que no me maten".

Florejacs. La Segarra.

Gairebé tot Florejacs s'assenta damunt un fiter.

El castell té una torre del segle XIV, que és l'element més vistós de l'edificació.

Per un pas que s'inicia sota la torre s'accedeix a l'interior del conjunt.






Les cases més properes, i el castell mateix, per un cantó conformen la muralla i per l'altre donen a uns carrers - el d'Avall i el d'Amunt- i a un petit pati interior.

Església de Santa Maria de caire classicitzant, fou bastida sobre l'antiga capella del nucli primitiu. El campanar més modern, porta la data de 1841.

La llegenda:

Es veu que en aquella època, la dama del castell era d'una bellesa fora de sèrie. Els pretendents, molts i com mosques, sospiraven per tastar la dolcesa de les seves carícies. Ella potser encara molt més cruel que no pas bonica, triava els qui li semblava i s'hi entretenia fins que ja en tenia prou i després els eliminava.

Una dona dolça i cruel alhora no podia comportar-se vulgarment en el moment de fer desaparèixer els seus amants. Per això, els abocava a l'olor plàcida d'unes flors elegants i letals al mateix temps. Els infeliços ensumàven amb fé i l'únic que aconseguien era la lentitud d'una mort inevitable. Florejacs vindria d'aquestes males flors.

Ángeles y demonios.

Direcció de Ron Howard.

Guió de Akive Goldsman i David Koepp.

Basada en la Novel.la de Dan Brown del mateix títol.

Tom Hanks, Ayelet Zurer, Ewan Mc.Gregor, Stellan Skarsgard, David Pasquesi, Cosimo Fusco.

Thriller-intriga.

2009.

138 minuts.

La història gairebé del mateix estil que "El Código DaVinci", la primera de la sèrie, no deixa de ser una pel.lícula per passar l'estona. Amb elements ara per ara irreals com el recurs a la producció de l'antimatèria en tan exagerades proporcions, les dades poc concretes com les escasses referències històriques sobre els Illuminatti i un assassí en sèrie, es construeix una trama força previsible i amb una ritme excessivament ràpid. I es que ja ho diuen "segundas partes siempre fueron malas". Potser si no haguèssim llegit i visionat "El Código Da Vinci", la crítica hagués estat una altra. Tot i que, ho he de dir, malgrat que l'estil de Dan Brown és francament pèssim, la seva primera història ens va sorprendre i ens va enganxar per novedosa, per les qüestions que en ella es plantejàven i per la publicitat generada, tan formal com informal.

En fi, no podem pas negar que esdevindrà un èxit mundial. És de les que agraden.

Per mi, simplement, una més.

La hojarasca.

De Gabriel García Márquez, conegut popularment per Gabo,(Aracataca, Colombia, 06-03-1928).

Novel.la.

Editorial Bruguera.

160 pàgines.

L'autor novelista, contista, guionista i periodista, premi Nobel de Literatura el 1982, és molt conegut pel seu Best-Seller "Cien años de soledat" (1967), en el qual explica la història dels Buendia des del matrimoni de José Arcadio Buendia i Úrsula Iguarán, cosins germans, sobre els quals recau una maledicció justament per aquest matrimoni considerat incestuós. L'acció es sitúa a Macondo. Llibre aquest que compto com una, sinó la millor, de les meves lectures i, que recomano de totes totes, s'inclou dintre de l'anomenat Realisme Màgic, ja comentat en aquest blog. No obstant, l'estil de García Márquez varia d'obra en obra segons la història que ens vol explicar.

La temàtica, malgrat que cada relat és diferent, rau bàsicament en la soledat de l'individu i la violència, tot i que podríem definir-la, en una visió més àmplia, com un retrat social de la seva societat més propera. És característic d'aquest autor situar els fets a Macondo, ciutat de ficció, més que com un lloc com un estat d'ànim i fer ús dels personatges en diferents texts.

El llibre que ens ocupa avui, La hojarasca, és la seva primera novel.la, escrita el 1955, en la qual narra la història dels personatges a partir dels monòlegs de tres d'ells arràn de l'enterrament del metge de poble, persona per d'altra banda molt enigmàtica, que acaba de suicidar-se. Un dels personatges que s'anomena és el coronel Aureliano Buendia, que més tard serà un dels protagonistes de "Cien años de soledat" i Macondo l'emplaçament.

És important llegir el pròleg.

Francament excel.lent.

Imprescindible.

Article d'opinió. Lectura.

La lectura d’una bona novel.la, d’un bon relat, d’un bon poema, no és tan sols un plaer.

Llegir ens obra les portes a nous móns, a transcendir la nostra pròpia existència. És una fugida però també transformació, metamorfosi.

És una font d’enriquiment personal, perquè és coneixement, descobriment i reflexió. Un univers ple de sensacions, emocions i sentiments que ens humanitza. Un viatge en el temps i en l’espai que possibilita el contacte entre cultures. Un estímul per a la imaginació. I, un punt de trobada entre dos éssers humans, un emissor i un receptor.

L’esperit del lector no és sinó el d’un aventurer en la recerca d’un tresor.

ANOIA PREHISTÒRICA. HOSTALETS DE PIEROLA II.

ANOIA PREHISTÒRICA. HOSTALETS DE PIEROLA I.