Conte. Enyor.

Jo l'obserbava en silenci. Em delectava tans sols mirar-la. L'estimava.

Aquella estona ella no sabia què fer. Va decidir de mirar fotografies. Meticulosa com era, les tenia perfectament ordenades en àlbums, segons les seves pròpies èpoques, segons les seves pròpies epopeies.

Quan va obrir el llibre es va retrobar amb ell, amb ella mateixa i amb un enyor mai oblidat, per mi, mai sospitat.

En observar aquell retrobament en vaig ésser totalment conscient. Aquelles imatges i el seu sentiment em van fer renunciar. No calia lluitar perquè tampoc podia triomfar.

Mentre ella revivia aquella història, totalment absent del nostre essent, no pas culpable, sinó innocent, vaig copsar que, tot i amb tant de temps, encara estava presa d'aquell amor fortamet intens. Amb llàgrimes en el rostre mirava acaronadament aquell passat amb un desig erm de present. El seu dolor eixia amb el seu dol per una mort mai acceptada, tampoc relegada.

Malgrat tota la contrarietat i gelosia que aquells fets em suposàven, vaig apropar-me, en un vague intent de consol, que sabia estèril i també impotent. La vaig abraçar i tots dos vam plorar. Aquell dia ens vam acomiadar.

Encara ara l'estimo, encara ara l'enyoro.