Castell de Claramunt. La Pobla de Claramunt. Anoia.

El Castell de Claramunt ocupa una extensió de 5.404 metres quadrats dalt d'un pujol de 461 metres d'alçària.

Documentat des de l'any 978, formava part de la marca del comtat de Barcelona i servia per fer front als atacs dels sarraïns.

Els primers senyors del castell van ser els cavallers de Claramunt, que en van tenir el domini durant els segles X i XI. L'any 1306, els Claramunt de la branca de la Torre de Claramunt van trapassar els drets que tenien als Cardona. Posteriorment, el castell va ser centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli sobre les terres de la Conca d'Òdena, a excepció d'Igualada.

La fortalesa ha estat enderrocada i reconstruïda en diverses ocasions.

L'any 1898, el Tribunal Suprem va abolir definitivament, el senyoriu jurisdiccional dels ducs de Medinaceli sobre la Pobla de Claramunt.

L'any 1925, Alfons XIII va atorgar el marquesat del poble a l'industrial paperer Antoni Miquel i Costas.

Actualment el conjunt monumental forma part del patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

La primera muralla del segle XI. L'alçada original devia ser el doble de l'actual.

Porta d'accés del segle XIII.

Segona muralla, que es va construir conjuntament amb la reconstrucció de la fortalesa al segle XV, amb espitlleres adapatades a les armes de foc.

Recinte Jussà de 4164 metres quadrats amb la cisterna del rector a primer terme. En aquest espai hi havia les cases dels castlans, la rectoria, el pedró de beneir el terme, els horts i altres dependències subalternes.

El recinte sobirà.

La gran façana amb les restes d'un cup de vi a l'esquerra.

La sala gran. Antigament dividida en dos pisos. A la planta baixa hi havia les cavallerisses, el celler, la fusteria i altres dependències i a la part superior, les estances del cos de guàrdia i dels serveis. Es calcula que al castell hi vivien entre 15 i 30 persones.

L'antiga presó dels homes, a la torre quadrada nord.

En el seu interior hi podem veure l'única espitllera doble que, per ara, s'ha descobert a Catalunya

Pati interior, en el qual hi havia les sitges i magatzems.

A dalt de la torre quadrada nord la possible presó de les dones.

Des del castell es pot veure un paratge anomenat Les Forques (al mig de l'imatge), que era on ajusticiaven els malefactors i els deixaven penjats des del dissabte fins el dilluns perquè la gent els pogués veure quan passés pel camí.

Torre mestra. És decagonal, amb murs de 2,50 metres de gruix. Ara compta amb 17 metres però abans devia superar els vint.

Una de les diverses marques de picapedres que es poden veure a la fortalesa.

Terrat, on hi havia les estances dels senyors, a part de la cuina i la sala.

Església de Santa Maria del segle X, primer era preromànica però en el segle XI es va engrandir i es va transformar en un edifici d'estil romànic. Aquest era el temple del poble.

Espitllera de l'església.

Capella de Santa Margarida, construïda el 1303 i reconstruïda a partir del 1492.

Per ús exclussiu dels senyors del castell.

D'una sola nau, rectangular, coberta per una volta lleugerament apuntada. El portal és de mig punt adovellat.

En una de les partes hi podem observar un retaule de Jordi Alumà sobre la vida de Santa Margarida de Siria, pintat l'any 1954.

I aquí el guia, el Toni, a qui vull agrair les seves explicacions perquè ha fet que la nostra visita fos molt interessant i, a més, plasent amb multitud d'anècdotes.

Les llegendes del castell:

Diu una llegenda que quan els sarraïns es van fer amos del castell Sant Procopi va dir a tots els pobletans de la zona que reunissin tot els ramats de cabres i de bens i un cop reunits va demanar al capellà del poble dos ciris per cadascún dels animals. Un cop arribada la nit, va lligar els ciris encesos a les banyes o als caps dels animals i els va aviar en direcció al castell. Va ser llavors quan els moros pensant-se que es tractava d'una tropa amb multitud d'atacants van fugir cames ajudeu-me.

Una altra llegenda diu que en algun dels murs del castell hi ha amagada una imatge del Sant Crist d'or massís, no sabent qui, quan ni on el van posar, però hom no dubta pas de la seva existència.