Green Zone: Distrito protegido.

Una pel.lícula de Paul Greengrass.

Bèl.lica.

2010.

115 minuts.

http://www.greenzone.es/

Un treball excepcional que mereix indubtablement el seu visionat.

El tema és, de nou, la guerra d'Irak. L'acció es situa temporalment just desprès de la invasió i es centra en la recerca de les inexistents armes de destrucció massiva.
Tot i que la història és ficció comporta una profunda reflexió sobre aquests fets, a més d'unes suposicions, potser, no gaire allunyades de la realitat.

Un guió molt ben elaborat, una escenografia realista i molt ben recreada, una interpretació de categoria i una banda sonora de qualitat.

Imprescindible.

Cándido o el optimismo.

Autor: Voltaire (París, 1694-1778).

En su primera edición el autor la firmó con el nombre de Monsieur le docteur Ralph.

Novel.la.

Ediciones Orbis, S.A.

120 páginas.

"Cándido o el optimismo" no deja de ser una excelente sàtira, con una dosis más que destacable de ironía y sentido del humor, en la que su autor expresa los principios esenciales de su pensamiento inferidos de los extraordinarios acontecimientos que viven todos los protagonistas de la novela.

François Marie Arouet, nombre real del pensador, critica el teismo de Leibniz argumentando, a partir de los propios hechos que tienen lugar en la obra, a favor del deismo, del que era partidario, oponiéndose, así, al providencialismo que se derivaría de aquél. Niega, pues la intervención divina en los asuntos humanos y el castigo divino.

Plantea el problema de la posibilidad del libre albedrío postulando que éste es imposible si se cree, como Leibniz, en la necesidad de los acontecimientos en el mejor de los mundos posibles.

Según nuestro pensador el hombre, capaz de lo mejor y de lo peor, es culpable de buena parte del mal en el mundo.

Satiriza el mal uso de la razón humana y el sometimiento de ésta al pensamiento dominante, ensalzando la capacidad crítica del ser humano.

Arremete contra clérigos, nobles, reyes, militares e incluso contra su propio país.

Muestra el dogmatismo y el fanatismo de la religión y se manifiesta a favor de la tolerancia religiosa y la libertad de pensamiento.

En definitiva, se trata de una obra imprescindible en la que es fácil descubrir los postulados de La Ilustración, siglo XVIII, ya que Voltaire es uno de los representantes más destacados de la época.

Safareig públic. Jorba. Anoia.

Ben bé al costat del safareig hi trobem aquesta font que el nodreix d'aigua i que prové d'un rec, que els abasteix constantment.

Fou construït aproximadament l'any 1777 degut al fet que una epidèmia de pesta va atacar la població i es necessitaren mesures d'higiene i neteja especials.

Creu de terme. Jorba. Anoia.

Es tracta d'una creu gòtica, datada de 1609.

Conserva uns relleus que en una de les cares representen, Crist Crucificat i en l'altra la Verge.

A la part superior del capitell s'observen escenes de la Passió i a la part inferior dos sants dins d'una fornícula amb forma de petxina, un a cada banda.

Seguidament una imatge de la creu amb la façana de l'ajuntament al darrera.

Les creus de terme són unes figures monumentals de pedra que amb simbologia clarament religiosa, se situen generalment vora d'un camí, a prop de l'entrada d'un nucli habitat. No sempre indiquen exclussivament el punt on finalitza una vila o ciutat, és a dir fites, tal com es podria inferir del seu nom. Així, doncs, poden ser simplement punts de benvinguda des de la vessant més religiosa.

Els temes que contenen els seus relleus solen ser la Crucifixió i la Verge, en un intent d'instruir els viatgers.

Pont del Comte d'Aranda. Jorba. Anoia.

Construït entre els anys 1787 i 1789, durant el regnat de Carles III, compta amb dos arcs de mig punt, amb un pilar rectangular central amb tallaaigües per tal de preservar l'estructura del pont en cas d'augment sobtat del cabal del riu.

És conegut pel nom de Pont de Comte Aranda, ja que en aquest període en el qual es va construir, Pere-Pau Abarca de Bolea, senyor del castell de Jorba, era el desè comte d'Aranda i hom diu que va ser ell qui va propiciar la seva construcció per tal de facilitar el camí ral entre Barcelona i LLeida.

El pont fou restaurat entre 1988 i 1989 sota la direcció d'Enric Solsona.

La reina en el palacio de las corrientes de aire. Millennium III.

Una pel.lícula de Daniel Alfredson.

Guió de Jonas Frykberg, basat en la novel.la de Stieg Larsson.

Fotografia de Peter Mokrosinski.

Música de Jacob Groth.

Amb: Michael Nykvist, Noomi Rapace, Michalis Koutsogiannakis, Anders Ahlbom, Lena Endre, Sofia Ledarp, Georgi Staykov, Per Oscarsson, annika Hallin, alexandra Eisenstein, Agnes Kittelsen, Jacob Ericksson, Tina Berg.

Thriller.

2009.

148 minuts.

Tal com deia en aquest bloc a la meva crítica de la segona entrega, la tercera de la sèrie Millennium comlementa i aclareix tota la història des de l'origen, per tant, considero que és essencial el seu visionat.

Amb "La Reina en el palacio de las corrientes de aire", en comparació amb "La chica que soñaba con una caja de cerillas y un bidón de gasolina", que adquiría un aire de complexitat i redundància excessius per la meva manera de pensar, la història dóna un tomb inesperat, que enllaça però amb les parts anteriors, amb el qual ens podem adonar de la qualitat i originalitat de la trama amb un desenllaç francament inesperat.

La meva avaluació global i final no pot ésser sinó positiva. Stieg Larsson tenia un esperit creador admirable. Ell va escriure una història diferent i molt interessant, que amb tota la raó del món, ens ha enganxat a tots, gairebé, de manera obsessiva, oferint-nos l'oportunitat de gaudir d'un relat que sense la seva ploma mai ens hagués arribat.

Moltes mercès Stieg Larsson.

Miguel Delibes.

Avui estic realment trista, sí, avui ha mort Miguel Delibes, un dels escriptors, que més admiro, perquè llegint part de la seva obra he passat hores inoblidables.

Autor d'obres, tant i tan importants, com Los santos inocentes, Cinco horas con Mario, El disputado voto del señor Cayo, Las ratas (del qual en teniu un comentari en aquest bloc) i tantes d'altres, ja que només he anomenat les que conec perquè les he llegit, ens ha deixat un molt bon llegat i ha estat subjecte de nombrosos premis literaris al llarg de la seva vida, a part d'ésser membre de la Real Acadèmia Espanyola.

Gran coneixedor de la Castella rural en tots els aspectes, ens ha apropat a aquesta regió amb novel.les de caire social realment excepcionals. El seu coneixement de l'idioma era envejable i el seu talent creatiu insuperable.

Un geni de les lletres que s'acomiada, un geni de les lletres que mai podré oblidar.

En Jesus M Tibau un dels meus escriptors també predilecte ha fet un escrit fantàstic sobre en Delibes i l'any 2007 va fer un comentari de "Las ratas" que us convido a llegir a les següents adreces: http://jmtibau.blogspot.com/2010/03/miguel-delibes-sempre.html

http://jmtibau.blogspot.com/2007/08/las-ratas-de-miguel-delibes.html

Naufragis quotidians.

Un llibre d'Anna Vila (Igualada, 1949), infermera i escriptora i d'Antoni Dalmau (Igualada, 1951), polític i escriptor.

Novel.la epistolar.

Editorial Columna.

Publicada el 1999.

173 pàgines.

Naufragis quotidians és una novel.la de caire introspectiu escrita a quatre mans en format epistolar.

El tema és la delicada situació personal viscuda pel Pere i la Carme arràn d'una relació de parella que ja fa temps que fa aigües després de vint-i-cinc anys junts. Les cartes que s'escriuen l'un a l'altre, sense enviar-se-les mai, endinsen al lector en un món íntim en el qual es descobreix la visió de cadascún dels dos personatges en respecte als seus problemes matrimonials.

A destacar el format, francament, original i el caire intimista que se'n deriva. També, la idoneïtat del títol i del rostre del llibre, un fragment de "Després del bany" de Pere Pruna.

Escrita en un llenguatge col.loquial és de fàcil i ràpida lectura, a més a més, tothom qui viu o ha viscut en parella se sentirà fàcilment identificat en alguns dels sentiments dels protagonistes.

Interessant.

Casino Foment. Modernisme i Noucentisme a Igualada.

Situat a la Rambla Sant Isidre, número 14, el Casino Foment d'Igualada, és un edifici d'estil neoclàssic, en construcció des de l'any 1888 al 1914.

L'arquitecte va ésser Pau Riera i Galtés.

Del saló de la planta baixa en destaquem les decoracions del sostre i les parets amb motllures de

guix.

Les columnes i arcades a partir de les quals es distribueix l'espai.

I les magnífiques pintures murals amb escenes de cacera de Salvador Alarma i Maurici Vilumara.

En tierra hostil.

Una pel.lícula de Kathryn Bigelow.

Bèl.lica.

2008.

125 minuts.

http://thehurtlocker-movie.com/´

Bigelow ens explica en aquesta excel.lent cinta el dia a dia d'una brigada de desactivació d'explossius a Irak.

Es tracta d'una pel.lícula d'acció, que sap transmetre amb un realisme excepcional i sense moralines el treball d'aquests soldats en una terra on tot pot ésser un perill potencial. L'objectiu no és jutjar la legitimitat de la invasió/guerra d'Irak sinó mostrar com la viuen aquests militars, cosa que aconsegueix amb escreix.

Una història contundent.

Una interpretació immillorable.

Una música extraordinària.

En una paraula, magistral.

Imprescindible.