Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

11/10/10

Maduresa.

La maduresa, parlo de l’estat mental (no estic escrivint sobre la vellesa), s’assoleix, en condicions normals, de mica en mica. Perquè així succeeixi ,les nostres potencialitats mentals han d’haver anat assolint gradualment l’activitat i el funcionament idonis per poder adaptar-nos a una existència essencialment distinta de la de la nostra infantesa o joventut.
Un cop arribats a la maduresa constatem que els nostres herois han anat canviant al llarg de la nostra vida, com les nostres pors, els nostres desigs , i , fins i tot, la nostra manera d’entendre el món, les nostres relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Les pares ja no són aquells éssers omnipotents que ho poden tot ni uns models a seguir perquè llavors ja hem creat un model propi. El nostre amor i admiració envers ells s’han anat transformant en una estimació i respecte, també en tristesa i en impotència quan veiem que van envellint inexorablement tot perdent aquelles facultats tant ens impressionaven abans.
Els amics, molt diferents a aquells companys de joc o de diversió, solen esdevenir les persones en qui confiem i amb qui no tan sols compartim afeccions, també alegries, penes i consells.
La parella amb qui convivim o no, és aquella persona amb qui hem creat un projecte comú bastat en un afecte mutu.
Però, malgrat totes aquestes persones tan i tan properes, més o menys nombroses, unides a nosaltres per sentiments poc o molt profunds i intensos, arriba un moment, en que cadascú és conscient d’aquella solitud indefugible de l’ésser humà, de tot ésser humà, que impregna el rerafons de l’existència humana i que deriva de la consciència de la pròpia individualitat, precisament d’aquella individualitat clau que l’ha permès construir-se com a tal i madurar.

5 comentaris:

  1. Lola, un tema muy interesante. Das en el clavo con tu reflexiòn y con tus palabras. Se me ha encogido el corazòn leyéndote sobre la visiòn que acabamos por tener de los padres. La soledad de nuestro propio yo, es algo que a mì a veces me da mucho vértigo. Gracias por compartir esta magnìfica reflexiòn.
    Un abrazo enorme!!

    ResponElimina
  2. Para bien y para mal, al final somos nosotros, ante lo que nos rodea, por mucho que nos haya influido el entorno y los que nos rodean. Y, aunque pueda dar vértigo puntualmente, está bien que sea así.
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. ¡Enhorabuena!
    Qué! Foto, te otorga el prestigioso galardón "PREMIO BADULAQUE"

    Se valora la calidad, los contenidos y distintos matices de selección.

    Ya formas parte de la prestigiosa selección de blog-web que han sido premiados.
    Puedes colgar el Premio voluntariamente en tu blog.

    ¡Gracias por compartir!

    Pasa a recoger el premio por esta dirección;
    http://veodigital.blogspot.com/p/premio-badulaque.html

    ResponElimina
  4. APU,se agradece un montón. Muchísimas gracias.

    ResponElimina
  5. M'ha agradat molt la teva reflexió: és clara, contundent però, sobretot, real. La sol·litud de la individualitat té sovint un rerafons de tristor perquè és allò que, volguem o no volguem, ens enfronta cara a cara amb la realitat de la vida. De totes maneres, el fet de ser conscients d'aquesta individualitat és el què ens permet el lliure arbitri, vaja allò del libre albedrío i sobretot el fet de ser conscients de que estems vius. Gràcies, Lola.

    ResponElimina