Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

31/5/10

Santa Maria del castell de Claramunt. La Pobla de Claramunt. Anoia.



Església romànica de mitjans del segle XI. És un exemple de l'aplicació de les formes de l'arquitectura llombarda.
Està situada a 452 metres d'altitud, formant un conjunt arquitectònic excepcional conjuntament amb el castell de Claramunt a la comarca de l'Anoia.

Situada a migdia a l'interior de les muralles, està documentada des de l'any 990.
L'església estava construïda al costa de la capella de Santa Margarida, d'ús exclussiu dels senyors del castell. En aquesta imatge les podeu veure totes dues.
La planta de l'església és basilical, de tres naus, que formen cobertes amb voltes de canó i a llevant capçades per tres absis semicirculars, aixecats amb carreus petits i tallats de pedra tavernítica, decorats amb fris de dobles arcuacions cegues, en tres plafons, entre lesenes.


L'any 1983 es consolidaren i reforçaren les cobertes dels dos absis que encara perduren i que havien perdut les lloses primitives, a més a més fou refet l'arc pre-absidial central.


S'hi venerava la Mare de Déu de la LLet, que va ésser tralladada al poble l'any 1463 quan el castell i l'església foren parcialment enderrocats a intàncies dels consellers d'Igualada, aliats de la Generalitat que estava en contra del nobles de Cardona, aliats de Joan II.
Espitllera de l'església.

29/5/10

A toc de campana. Com es vivia a la Catalunya rural.


Un llibre de Jordi Torres i Sociats ( Oristà, 1942). Forma part del Grup de Transhumància i d'Àmbit de Recerca i Documentació de Solc. Una de les aficions que li ve de petit és l'interès per la transhumància i la recopilació d'històries, llegendes i costums relacionats amb la vida de pagès.
Farell Editors.
Cultura Popular 4.
Primera edició 2009.
105 pàgines.
La millor manera de explicar-vos el contingut d'aquest text, imprescindible per tots els amants de la nostra estimada Catalunya, és exposant el primer paràgraf de la introducció a mans del propi autor:
Aquest recull és el viu testimoni d'unes persones que varen néixer i créixer guiades a través del so del bonze instal.lat al cim dels campanars de les parròquies del món camperol del país. Vivien pendents dels sons que els enviaven des del campanar per a l'inici i la fi de la jornada, les maltempsades, les alegries dels batejos, els casaments, la festa major i d'altres alegroies en què el jovent es divertia, com les celebracions d'aplecs a l'entorn de l'escampall d'ermites i esglesioles ...També les males notícies es transmetien des del cloquer, com els tocs de mort, de tempestes, de foc, de sometent o qualsevol toc de necessitat (crides de conjur, de pregària, oracions). Sons de campana que, en ocasions, els limitaven la llibertat i els obligaven a treballar, alhora que els mantenien subjectes al gran patró. Tot plegat és doncs, un petit recorregut d'un temps, d'una època, d'unes creences. d'uns costums i d'unes vivències.
Fruit d'un estudi rigurós i comptant amb molts col.laboradors/informants, protagonistes de les múltiples anècdotes presents en el text, el llibre constitueix una descripció de la Catalunya rural dels nostres avantpassats, tenint en compte tots els aspectes que conformaven la seva existència a partir dels tocs de campana que regien la vida al poble. No tan sols l'activitat quotidiana, també ritus de tota mena, entre d'altres la protecció de les collites, els casaments, els batejos i els funerals, estan descrits de forma especialment detallada.
A pesar de la rigurositat del tractament, completament fidel a la realitat i creences d'aquells temps, no deixa d'arrencar somriures al lector davant els tràngols que es descriuen i que capgiraven aquella tranquil.litat que tant sovint atribuïm a la vida rural.
Si en voleu llegir alguns paràgrafs podeu clicar sobre la fotografia següent.





En Jordi Torres i Sociats es mereix un reconeixement especial doncs ha recuperat per tots els que no vam viure en aquell món una part de la nostra història particular, que ens apropa als nostres origens, a la nostra identitat.

26/5/10

El Convent. Sant Ramon. La Segarra.


També anomenat L'Escorial de la Segarra, el convent i l'església que avui ens ocupen van ésser construïts els segles XVII-XIX, sobre un monestir mercedari fundat el segle XIII. La idea de construir el convent va ésser de Pere Nolasc, redemptor de cristians captius dels sarraïns, per tal d'establir un lloc per a la col.lecta d'almoïna destinada a la seva missió. L'ermita de Sant Nicolau va esdevenir així l'enclavament destinat a aquesta finalitat que estava sota l'Ordre de la Mercè. Durant els segles XIV i XV la fundació tenia el nom de Priorat de Sant Nicolau, però l'any 1450 se li va donar el nom definitiu, pel qual ara el coneixem, de Convent de Sant Ramon. El cas és que la fama del Sant va anar augmentant i les antigues construccions van donar lloc al conjunt arquitectònic que avui podem contemplar.



Les relíquies de Sant Ramon Nonat, patró de les parteres, la festivitat del qual es celebra el 31 d'agost.
El claustre.
Antiga fita territorial que es situava per delimitar els territoris que pertanyien al Priorat.
Hi ha un museu d'Ex-vots, molt interessant, que compta amb exemplars del segle XVII, XVIII i XIX. Un ex-vot és un do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en benefici d'un compliment rebut.
Si cliqueu damunt de l'imatge en podreu veure alguns amb detall.
La llegenda:
Quan Sant Ramon va morir a Cardona l'any 1240, els vescomptes de Cardona i els Mercedaris es barallaven per aconseguir els drets sobre el cos del sant. Per tal de solventar el litigi, van decidir posar el cos damunt d'una mula cega i allí on la mula el portés allí l'enterrarien.
La mula el va portar fins l'ermita de Sant Nicolau, el lloc on havia nascut Sant Ramon. Un cop va arribar va donar tres tombs i va caure morta. D'aquesta llegenda en deriva la festivitat dels Tres Tombs que es celebra arreu de Catalunya i sobretot a Sant Ramon.

25/5/10

La cinta blanca.


Una pel.lícula de Michael Haneke.
Drama.
2009.
145 minuts.
http://dasweisseband.x-verleih.de/
La vida en un poble rural d'Alemània l'any 1913, just abans de la primera guerra mundial, es veu trasbalsada per una sèrie d'extranys aconteixements.
La moral protestant, especialment restrictiva en aquella època, és la protagonista d'una cinta en que els nens, subjectes a una educació rigurosament religiosa, en són els personatges principals. De fet és una veu en off d'un d'ells que ens recorda els fets tal com ell els va viure.
Es tracta en definitiva d'un retrat social de l'època inmillorable.
Una pel.lícula sota la direcció d'un gran mestre que compta amb tots els ingredients per esdevenir una obra d'art del cinema actual.
Imprescindible.

23/5/10

La genealogía de la moral.


Un libro de Friedrich Nietzsche (1844-1900).
Ensayo filosófico.
Alianza Editorial.
203 páginas.
Un denso ensayo que se diferencia del resto de la obra caracterizada esencialmente por su estilo aforístico, aunque contiene multitud de metáforas.
En este texto descubrimos un espíritu esencialmente inteligente, crítico y vitalista, aunque especialmente duro y cruel, con una gran dosis de individualismo/egocentrismo, tanto como racista o antiracista según se interprete.
Considerado un precursor del nazismo y utilizado por éste por una interpretación errónea debido a que en cuanto Nietzsche cayó enfermo su hermana casada con un antisemita se hizo cargo de la obra del autor.
Está dividido en tres tratados:
-"Bueno y malvado","Bueno y malo".
-"Culpa", "mala conciencia" y similares.
-¿Qué significan los ideales ascéticos?.
Nuestro filósofo parte de un análisis etimológico de las palabras, no olvidemos que era filólogo clásico, para demostrar que los valores morales cambian con el tiempo y que por tanto al no ser permanentes, no pueden constituirse en ideales. Nos dirá Dios ha muerto. Tal como afirmaba Heráclito la vida es cambio.
Hace una crítica de la moral imperante, no olvidando un análisis histórico, arremetiendo con argumentos contra la moral cristiana, fuente, según él, del nihilismo, la nada, una manera de vivir, de sentir y de actuar que caracteriza el hombre occidental originada desde Sócrates y Platón y adoptada por el cristianismo que menosprecia la vida en la tierra para conceder todo el valor al otro mundo, a la vida eterna. Una moral basada en el pecado y en el sentimiento de culpa que aquel ha generado. Se trata según Nietzsche de una moral del resentimiento, una moral reactiva. Una moral que anula el hombre en cuanto tal y que niega la vida en consecuencia.
Su propuesta es el superhombre, capaz de emancipar-se de la moral nihilista a través de su voluntad de poder que hace posible el conocimiento y la valoración de las cosas, situando la vida terrenal como valor y como criterio. El bien en este caso sería aquello que hace crecer la vida y el mal aquello que la disminuye. Una transvaloración que supone un proyecto humano diferente y necesario, basado en el espíritu griego de Apolo, dios del orden, la razón y la medida y Dionisio, dios del juego, de la fiesta y de la representación teatral. Un vitalismo esencial, un amor imprescindible a la vida.
Aunque su propuesta carezca del análisis social pertinente, algo que sus críticos más acérrimos destacarían en primer lugar, su fé en el superhombre, cualquiera de sus congéneres, supone una fuente de poder y de libertad para el ser humano, tomado como indivíduo, para poder elegir sus propios valores y no someterse a ningún ideal ajeno, aprovechando la creatividad innata que éste dispone.
Destacar, finalmente, que esta obra constituye un agudo análisis crítico de la crisis de valores que hoy en día sufrimos, pero tal vez no tan diferente del panorama analizado por Nietzsche, puesto que actualmente, aunque hemos cambiado de ideales, nuestro sometimiento a otros bien distintos, la ciencia, la economía, por citar sólo algunos ejemplos, sigue en pie, olvidando el valor de nuestra existencia, que es quizá lo único que podemos gestionar personalmente.
Imprescindible. Aunque para mi Nietzsche siempre es imprescindible.

22/5/10

Jornada de portes obertes a la mesquita d'Igualada.


Avui la Comunitat Islàmica d'Igualada, "Almahabba Wattawassoul", ha celebrat una jornada de portes obertes a la Mesquita d'Igualada, l'única existent a la nostra ciutat des de l'any 2007. Una interessant iniciativa que han volgut portar a terme amb l'objectiu de trencar certs mites sobre la religió musulmana per tal d'integrar-se a la comunitat anoienca que ara constituteix la seva terra.
L'interior de la mesquita amb un bon nombre de fidels orant de cara a La Meca. S'hi fan cinc oracions obligatòries per dia, a l'alba, al migdia, abans de la posta de sol, durant aquesta i abans d'anar a dormir. No obstant, no es obligat d'anar a la mesquita si un està malalt o té alguna altra tasca que no pot deixar. Les dones resen al mateix lloc que els homes però al darrera d'ells, cap a la part posterior de la sala.
Exemplars de l'Alcorà.

Exemplars de texts que interpreten l'Alcorà.
Un quadre amb les dades dels profetes.
l'Alcorà.
A més a més hi havia una exposició de productes tradicionals àrabs i un vídeo explicatiu de les activitats que es porten a terme a la mesquita, bàsicament pregària, aprenentatge-educació i festes i celebracions diverses. El divendres és el dia que l'Imam dirigeix l'oració comunitària.




Teixit que utilitzen en la decoració dels recintes quan es celebra una boda.


I, finalment, ens han convidat a un té excel.lent, tot explicant-nos els requisits de la seva elaboració així com el ritual que es segueix quan es pren.
Hem parlat en català amb pràcticament tots els membres de la comunitat que ens han atés i de diversos temes como ara les prohibicions de menjar porc i de beure alcohol, el sacrifici del xai, ...
Una trobada distesa, que hem d'agrair a la Comunitat Islàmica d'Igualada i que ens ha permés apropar-nos una mica més a una cultura ara tan propera però, al mateix temps, força diferent.

19/5/10

Les Oluges. La Segarra.

Aquest post el dedico al Toni i a l'Esther, del bloc d'Imatges de pedra i silenci, que tot i havent estat en aquest singular indret ens el van voler mostrar.
El poble segarrenc de Les Oluges (nom que etimològicament podria provenir, entre d'altres, d'aluja, bassa d'aigua estancada o del substantiu àrab (al-)'ulúji, lloc dels infidels), situat vora el riu Sió, té una particularitat que pocs pobles tenen. Compta amb dos castells i dues esglésies. Està dividit en l'Oluja Sobirana i L'Oluja Jussana, o amb una altra denominació més popular, L'Oluja de dalt i L'Oluja de baix.
En un principi quan les qüestions de defensa eren prioritàries i la població no era molt elevada el poble només comptava amb la de dalt, quan el tema defensiu es va anar relaxant i la població va anar augmentat es va començar a poblar la de baix, esdevenint més tard un sol poble.
L'Oluja Jussana.

Castell renaixentista del segle XVI.
Antic abeurador d'animals situat al costat del castell.


Església de Santa Maria d'estil renaixentista del segle XVIII-XIX.
Ermita de la Mare de Déu de Gràcia.

Tot pujant per uns carrers amb molt d'encant cap a L'Oluja Sobirana.




L'Oluja Sobirana, documentada entre els anys 1072 i 1095.


Església de Sant Salvador, del segle X-XI.