Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

31/10/09

Cementeri dels pobres. Igualada.

En un anexe al Cementiri vell d'Igualada hi podem trobar el "Cementiri dels pobres", així és tal com l'anomenem els igualadins, però en realitat el nom oficial era "Cementerio Libre".




















Encara en ús, podem observar que els difunts estan enterrats a la mateixa terra.




Hi ha forces tombes de criatures i, fins i tot, de nonats, algunes d'elles amb uns epitafis realment emotius. Si cliqueu damunt de les fotografies els podreu llegir.
















L'any 2005 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica va descobrir que hi havia una fossa comuna de soldats republicans en el Cementiri Vell d'Igualada, alguns d'ells però estaven (o estan) en aquest anexe del cementiri principal. Eren soldats que havien estat ferits i atesos, durant els anys 1938 i 1939, en l'hospital militar habilitat durant la guerra en l'actual escola Garcia Fossas.


Un cop feta la visita, em pregunto: és veritat que un cop acabada la partida el rei i el peó tornen a la mateixa capsa?.

30/10/09

Qüestions sobre difunts.

Diu Joan Amades que "els pobles antics consideraven el número dos com a símbol de la mort i el dedicàven als difunts; , d'ací que el dia dels difunts sigui el dos del mes, segons els vells calendaris que començaven l'any amb la sembra, que requeia per l'octubre. Si tenim en compte que antigament la setmana començava en diumenge, el dilluns era també el segon, i, naturalment, dedicat als morts segons la concepció tradicional llatina".
Així doncs els catalans, el dia u de novembre (tot i que el dia dels difunts, com molt bé diu Amades, cau precisament l'endemà però és laborable), coincidint amb la Festivitat de Tots Sants, com d'altres pobles tenim el costum d'anar al cementiri a fer la visita per retre culte als nostres difunts. Una tradició aquesta que prové d'una creença establerta des de temps inmemorials en el dualisme ànima-cos i que ja Plató, el filòsof grec, va argumentar en els seus diàlegs, tot pretenent que l'ànima sobreviu al cos desprès de la mort. Disquisicions filosòfiques a part, l'objectiu d'aquest article preten explicar antigues conviccions arrelades en el poble català envers els seus difunts que implicaven, i ho dic en passat perquè actualment moltes d'elles ja s'han perdut, en unes pràctiques francament curioses des d'un punt de vista actual.
Averanys:
Parar-se un rellotge, caure un quadre a terra, apagar-se un llum injustificadament, sentir fer córrer un estri de llauna per part d'una criatura al carrer, plorar un gos planyívolament, la presència d'una aranya o una mosca negra a la cambra del malalt o que aquest plegués les mans entreteixint els dits es consideraven averanys que anunciaven la seva propera mort.
Bruixeria:
Si un cadàver no s'encarcarava era senyal que havia mort embruixat.
L'amortallament:
Quan els cossos eren enterrats a la mare terra, nus i amb mortalla (un llençol blanc, nou i de bri), els havien de rentar abans de l'enterrament i aquesta era una tasca feta només per dones casades.
Desprès ja es van començar a vestir amb les seves millors robes tot i que va costar d'instaurar perquè en el cel les vanitats humanes no són ben vistes.
Pel que fa al calçat normalment no es posa perquè es creu que així no poden tornar a casa encara que vulguin.
El fet de tapar tots els forats al cos dels difunts responia a la creença popular de que si no es feia es podia reencarnar.
En referència a l'ús de la caixa no s'extengué fins el segle XVII. Per prendre la mida del difunt s'havia de fer amb una veta blanca o negra, segons la contrada, perquè fer-ho amb un metre es considerava que cridava un altre mort a la familia.
L'anunci de la defunció:
Es feia amb un toc de campanes que variava si era per un home, per una dona o per un infant. Les campanes grosses es tocàven per a cossos grans i casats, les mitjanes per als fadrins i les petites per als infants.
La vetlla:
Es creia que deixar un mort sense llum impedia que la seva ànima pogués trobar el camí cap al cel, perquè els àngels en la foscor no el podien guiar, mentre que el dimoni o els mals esperits acostumats a la foscor podien prendre l'ànima fàcilment, per això deixàven ciris encesos al costat del finat en la cambra on estava exposat. Ciris que per d'altra banda no es podien tocar ni apagar fins que s'haguessin exhaurit en cas contrari es considerava un mal averany. La vetlla amb la presència de familiars, amics i coneguts també era per evitar que els mals esperits s'emportessin el cadàver.
Durant la vetlla a part d'elogiar el difunt amb tot allò que es recordés entre els presents que havia fet de bé, s'explicàven històries d'animes en pena, d'ànimes agraïdes, ...de les quals us en explico una de ben peculiar:
"Una pobra dona en vigílies de patir mal d'infant es veié obligada a anar al bosc a fer un feix tan i tan gros que no el podia aixecar de terra. Quan més atrapada es trobava se li presentà una dona que se li oferí a portar-li el feix. Se'l carregà a l'esquena i de totes passades l'hi va portar fins dins de casa seva mateix. La pobra llenyataire no sabia pas com pagar-li aquell servei tan gran, però la desconeguda de cap manera no volgué admetre res. La futura mare li va dir:
-Gràcies, bona dona, gràcies, i que Déu us pagui la caritat.
-Sóc jo la qui us ha de donar gràcies a vos, perquè m'heu salvat de la pena que patia feia anys. Sóc l'ànima d'una dona rica que en tota la vida no havia fet mai caritat ni cap favor i que mai ningú no li havia dit les paraules que acabeu de dir-me: "Que Déu us pagui la caritat". Ara estic perdonada i la meva ànima podrà entrar al cel."
L'enterrament:
Quan els cementiris eren tocant a les parròquies el cadàver era portat en baiard per membres del gremi o de la confraria a la que pertanyia el difunt i sempre amb els peus per endavant perquè si no no podia entrar al cel.
Hi havia el costum de llogar les ploraneres, exclusivament dones, que ploressin la mort del difunt a qui ni tan sols havien vist ni conegut.
Quan fou prohibit l'enterrament als fossars de les parròquies cap el 1829, es va establir d'utilitzar cotxes per portar els difunts cap als cementiris. Fet que evidenciava les diferències socials de l'època i que resumeix molt bé el següent refrany: "Com més rics, més bèsties" (usat molts cops fora de context i satíricament per la gent humil), tot fent referència al nombre d'animals enganxats al carruatge.
Per saber-ne més: "Folklore de Catalunya, costums i creences". Joan Amades. Editorial Selecta. Barcelona. Capítol 5. "La mort, del bressol a la tomba".

29/10/09

Tots Sants.

El dia u de novembre es celebra la festivitat de Tots Sants.

Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. Diuen que el seu origen es troba a primeries del segle VII, quan el Papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, un temple pagà que Marc Agripa havia fet construir en honor a Júpiter en memòria de l'emperador August que havia guanyat la batalla contra Marc Antoni i Cleopatra, el purificà i consagrà en honor de la Verge i de Tots els Màrtirs, i disposà que cada any fos celebrada una festa.

Més tard el Papa Gregori III dedicà una capella a Tots els Sants en la Basílica de Sant Pere, i l'any 835 la festa de Tots els Màrtirs passà a ésser la de Tots-Sants. El Papa Gregori IV designà que es celebrés el dia u de Novembre. Al Segle X s'agregà una altra festa destinada a pregar pels difunts que es celebra el dia dos de novembre.

És un costum arrelat a la nostra terra que la nit del trenta-u d'octubre a l'u de novembre es celebri la castanyada que consisteix bàsicament a menjar castanyes torrades, panellets, moniatos cuïts al forn i beure vi blanc dolç, normalment moscatell o mistela.

L'origen de menjar castanyes es creu degut a que durant la nit que va del dia de Tots Sants al Dia dels Difunts , els campaners no podien parar de tocar les campanes perquè el poble no s'oblidés de pregar per màrtirs, parents i coneguts ja finats, necessitant davant d'una feina tan feixuga un reforç que obtenien gràcies a la menja d'aquest fruït propi del temps en que es celebrava la diada. Més tard els forners començaren a fer panellets per acompanyar les castanyes, fets amb pasta agradosa unida a substàncies dulcificants per fer-la més passadora.

La figura de la castanyera a la nostra terra encara perdura a la memòria dels nostres pares. Elles s'establien en parades al carrer i amb un fogó torraven castanyes que oferien als vianants en paperines de paper d'estraça o paper de diari al crit de:

"Calentes i grosses! Qui en vol ara que fumen?".

Oferta a la qual els que ho sentien en passar podien respondre:

"Calentes i pudentes.
De les vuit, les set dolentes.
De les vuit, les set dolentes.
Qui en vol, ara que fumen?".

Aquest text ha estat escrit a partir de la informació aportada en el llibre "Costums i Tradicions Catalanes". Aureli Capmany. Editorial Laia.

28/10/09

La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina.Millennium II.

Director: Daniel Alfredson.
Basada en la novel.la de Stieg Larsson, del mateix títol, que correspon al segon volum de la trilogia Millennium.
Música: Jacob Groth.
Fotografia: Peter Mokrosinski.
Amb: Noomi Rapace, Michael Nyqvist, Lena Endre, Georgi Staykov, Per Oscarsson, Sofia Ledarp, Hans Alfredson, Annika Hallin, Micke Spreitz, Paolo Roberto.
Thriller.
2009.
129 minuts.
Si bé és cert que la primera pel.lícula em va agradar i la vaig trobar molt interessant, en aquesta segona entrega, la trama, tot i que és del mateix estil i té una continuació amb l'anterior, em va semblar molt més enrevessada i, fins i tot, no tan creïble.
Els qui han llegit la trilogia, jo he de confessar que no i que de moment no tinc intencions de fer-ho, diuen que en la lectura del tercer volum es treu l'entrellat de tot plegat. Hauré d'esperar doncs a visionar-ne la pel.lícula per fer una crítica qui sap si més constructiva.
De totes maneres es pot considerar interessant i, fins i tot, de visionat obligatori, encara que sigui, si més no, per conèixer una història que ha enganxat a tants i tants.

27/10/09

El extranjero.


Autor: Albert Camus (Mondovi, Algèria,1913-Le Petit Villeblevin, França,1960). Novel.lista, assagista, dramaturg i filòsof francés. Premi Nobel de Literatura 1957.
Novel.la.
Editada per primera vegada l'any 1942.
Pdf.
38 pàgines.
Camus ens exposa en aquesta breu novel.la, escrita en primera persona, una profunda reflexió de la condició humana.
Meursault, el protagonista, un home jove amb una personalitat idiosincràtica i una actitud davant de la vida molt peculiar, afronta un judici més per la seva forma de ser que no pas pel delicte que ha comés.
Ell és un ésser diferent de tots els que l'envolten precisament per la seva forma d'actuar, de pensar i de relacionar-se. Sense creences religioses de cap mena, ni un sentit de la vida clarament definit i amb una incapacitat de sentir, viu en un perpetu present perquè careix d'uns objectius clars que condueixin el seu comportament. La seva voluntat sembla no existir. És l'home que viu en un constant buit perquè no té on aferrar-se.
No hi ha dubte que l'obra és producte d'un exàmen en profunditat de l'autor sobre l'existencialisme.
Un text que convida, a més, a fer una anàlisi per part del lector envers l'actitud dels poders i de la societat davant d'aquell que és diferent.
El primer paràgraf:
Hoy ha muerto mamá. O quizà ayer. No lo sé. Recibí un telegrama del asilo: "Falleció su madre. Entierro mañana. Sentidas condolencias". Pero no quiere decir nada. Quizá haya sido ayer.
Imprescindible. També us recomano la lectura "La peste", un llibre excel.lent del mateix Camus.

26/10/09

Castell de Mediona. Alt Penedés.

Documentat des de l'any 1011 es tracta d'una edificació que amb el temps aconseguí una notable extensió. Amb diversos recintes consecutius en els quals es poden observar tres fases constructives que van des del segle X fins el XV.

Està situat en la part alta d'un esperó rocallós que forma meandre amb el riu Bitlles, dominant, així, aquesta important i necessària font d'aigua i l'antic camí que conduïa al castell.
Vinculat al llinatge dels Mediona en el segle XII, com a castlans, amb la senyoria eminent dels Cabrera, i a partir de l'any 1242 als Cardona, com a feudataris dels comtes de Barcelona. L'any 1266 Bernat de Barberà va obtenir la castlania que es va mantenir fins el 1616 amb els seus familiars i va ser a partir d'aquest any en que la va comprar Joan Ferrer de Sant Pere de Riudebitlles i que va continuar amb els seus descendents fins el segle XIX amb l'abolició dels senyorius jurisdiccionals.

Constava d'un petit recinte sobirà, el castell pròpiament dit i un gran recinte jussà defensat per muralles.
El recinte sobirà, consta d'una torre semicilíndrica massissa del segle X.
I una torre de planta quadrada, amb dos pisos,
terrat i una escala interior. I que resultà de la transformació del castell purament militar en zona residencial al segle XV.


A l'extrem nord, es conserva, a més, una torre petita amb la principal porta d'accés al recinte jussà, que corresponen a les reformes fetes al segle XV, sobre la construcció anterior del segle XI.
Al recinte jussà el que podem veure es l'església de Santa Maria de Mediona, construïda sobre una altra preexistent del segle XI.
A damunt de l'església hi ha avui dia una sala d'exposicions, en el que anteriorment havia estat un graner, d'aquí la grandària de les finestres.


Antic seller, també al recinte jussà.
Entrada al restaurant, que per cert s'hi menja d'allò més bé.
Primera il.lustració gràfica del castell que es conserva que es pot contemplar en el menjador a part de d'altres curiositats.
La llegenda:
Es veu que a la vora del castell hi ha una cova on es troba una dama encantada que guarda un favulós tresor que trobará aquell qui desencanti la dama una nit de Nadal.
Aquesta llegenda està extreta del llibre "Llegendes dels castells catalans" de Pere Català Roca.
Per saber-ne molt més, perquè això és tan sols un petit entrant, us recomano que visiteu el blog del castell a l'adreça: http://castelldemediona.blogspot.com/
Aquest reportatge està especialment dedicat als meus companys de sortida i, ja, amics, Esther, Toni, Ksawery i Lilith.

23/10/09

La huérfana.


Direcció de Jaume Collet-Serra.
Guió de David Johnson i Alex Mace.
Música de John Ottman.
Fotografia de Jeff Cutter.
Amb: Isabelle Fuhrman, Vera Farmiga, Peter Sarsgaard, Jimmy Bennett, Aryana Engineer, Margo Martindale, CCH Pounder, Rosemary Dunsmore.
Terror.
2009.
123 minuts.
Francament, ni per passar l'estona.
Tot i que la idea inicial no era despreciable, la trama presenta una carència total d'originalitat i uns recursos més que vistos en pel.lícules del gènere. De terror gens ni mica.

22/10/09

El discurso del Método.


René Descartes (1596-1650).
Publicado por primera vez en 1637.
Ediciones Orbis, S.A. Nº 1.
113 páginas.

Descartes es un filósofo francés, considerado el primer pensador del modernismo ya que, con él, el tema fundamental que orientaba la filosofía griega y medieval y que versaba sobre la “esencia” pasa a ser acerca del “conocimiento humano”. De la cuestión fundamental de la filosofía griega “¿qué es el ser?” y de la filosofía medieval “¿qué es el ser divino?”, el planteamiento inicial de Descartes es “¿cómo el hombre puede llegar a conocer el ser?”.

Perteneciente al Racionalismo, corriente filosófica del siglo XVII, que defiende la autosuficiencia de la razón como fuente del conocimiento, considerando, al mismo tiempo, que su ejercicio no puede estar limitado por ninguna instancia superior, ni por la religión, ni por la tradición, ni por la autoridad política,... Estamos hablando pues de la autosuficiencia de la razón.

Con este tratado filosófico su autor intenta ofrecer un método para el correcto uso de la razón, única capacidad que nos distingue según él de los animales, asegurando que todos lo hombres pueden razonar en igualdad de condiciones, advierte de los muchos errores en que caemos por el mal uso de la razón.

Parte, pues, de una duda metódica reflexionando, no sólo acerca de todos los conocimientos que tiene en su mente sino también acerca de las diversas ciencias existentes y de las costumbres de otros pueblos, conocimiento éste que fomentó con sus múltiples viajes, para intentar determinar cuáles de ellos son verdaderos y distinguirlos de los falsos, teniendo en cuenta que los órganos de los sentidos nos engañan y que cuando estamos soñando los sueños parecen ser realidad, el ser humano sólo tiene un instrumento capaz de llegar a la verdad, su alma racional.

Propone una serie de principios básicos que hay que observar escrupulosamente en el análisis de todo contenido mental:

“...no aceptar nunca cosa alguna como verdadera que no la conociese evidentemente como tal, es decir, evitar cuidadosamente la precipitación y no admitir en mis juicios nada más que lo que se presentase a mi espíritu tan clara y distintamente, que no tuviese ocasión alguna de ponerlo en duda”.Pág. 59.

“...dividir cada una de las dificultades que examinase en tantas partes como fuera posible u como se requiriese para su mejor resolución”. Pág. 59.

“...conducir ordenadamente mis pensamientos, comenzando por los objetos más simples y más fáciles de conocer para ascender poco a poco, como por grados, hasta el conocimiento de los más complejos, suponiendo, incluso, un orden entre los que no se preceden naturalmente”. Pág. 60.

...“hacer en todas partes enumeraciones tan complejas y revistas tan generales que estuviese seguro de no omitir nada”. Pág.60.

Su prueba de la existencia del alma humana es la siguiente:

“...inmediatamente después caí en la cuenta de que, mientras de esta manera, intentaba pensar que todo era falso, era absolutamente necesario que yo, que pensaba fuese algo; y advirtiendo que esta verdad: Pienso, luego existo, era tan firme y segura que las más extravagantes suposiciones de los escépticos eran incapaces de conmoverla, pensé que podía aceptarla sin escrúpulo como el primer principio de la filosofía que andaba buscando”.pág. 72.

Su prueba de la existencia de Dios es la siguiente:

“A continuación reflexionando en este hecho de que yo dudaba, y en que, por consiguiente, mi ser no era enteramente perfecto, ...quise indagar de dónde había aprendido yo a pensar en algo más perfecto que yo mismo, y conocí con evidencia que tenía que ser de alguna naturaleza que, en efecto, fuese más perfecta. En lo referente a los pensamientos que yo tenía de muchas otras cosas exteriores en mí, como el cielo, la tierra, la luz,...no me costaba trabajo saber de dónde procedían, porqué no encontrando en ellas nada que me pareciese hacerlas superiores a mi, podía creer que sí eran verdaderas, dependían de mi naturaleza,...Pero no podía ocurrir lo mismo con la idea de un ser más perfecto que el mío, pues al tenerla de la nada era cosa manifiestamente imposible...De modo que no quedaba sino que hubiese sido puesta en mí por una naturaleza verdaderamente más perfecta que yo,...es decir, que fuese Dios. ...pues si yo hubiese sido solo e independiente de todo otro ser, de modo que hubiera tenido por mí mismo lo poco en que participaba del Ser perfecto, por la misma razón hubiera podido tener por mí mismo todo lo demás que conocía faltarme, y así, ser yo mismo infinito, eterno, inmutable, omnisciente, omnipotente y en fin, poseer todas las perfecciones que podía advertir en Dios”.Pág. 73 y 74.

Aunque lo esencial del texto ha sido ya expuesto cabe señalar que Descartes dedica un capítulo entero, concretamente la tercera parte, a la moral derivada del método que acaba de exponer y que él se propone seguir, consistente básicamente en cuatro reglas que enunciamos a continuación:

Obedecer las leyes y costumbres del propio país, conservando la religión en la que uno ha sido instruido.
Cuando uno no puede descubrir la certeza entre algunas opiniones, hay que seguir las más probablemente ciertas.
Desear solo aquello que uno puede conseguir.
Dedicar toda la vida al cultivo de la razón.

Y, finalmente, destacar que el quinto capítulo lo dedica a su concepción mecanicista del mundo y de la naturaleza y el sexto a la actividad científica, aludiendo implícitamente al “caso Galileo”, contemporáneo suyo.
El valor de esta obra es indudable, dada su antigüedad, no sólo por el objetivo de su autor al escribirlo, su intento de fundamentación de una ciencia que se ajuste a la realidad sino también por su influencia posterior en la Filosofía.

Son, asimismo, especialmente interesantes la distinción que establece entre las ciencias formales y las ciencias empíricas, y por ende de los dos tipos de verdad correspondientes (el de la no contradicción y el de la adecuación), y la reflexión sobre el uso de las matemáticas y de la lógica como instrumentos para alcanzar la verdad.

No obstante, desde un punto de vista actual, y partiendo del paradigma pragmaticista, la ciencia resuelve comprender y dominar (lo cual conlleva implícito un objetivo esencial de eficacia) la realidad a partir de unas teorias que se saben interpretaciones más o menos parciales del todo, verificables y falibles y, por tanto, provisionales, que se derivan de un concepto de la mente humana cuya única función posible es interpretar datos más que el hallazgo de la verdad en sí, concepto altamente abstracto y plenamente inalcanzable e indemostrable dadas las limitaciones de nuestras capacidades reales. Debemos considerar, además, que lógicamente, algunas de sus inferencias, como es el caso de la prueba de la existencia de Dios, son totalmente inadmisibles, puesto que de la presencia mental de unas propiedades no se puede deducir la existencia real de un ser que las posea.

19/10/09

Museu-Molí Paperer. Capellades. Anoia.


El Museu Molí Paperer de Capellades es troba situat a l'antic molí paperer del segle XVIII que es coneix amb el nom de Molí de la Vila.
Capellades es convertí, entre els segles XVIII i XIX, en un dels centres productors de paper més importants del país, el seu paper de barba va assolir fama internacional.

Un dels elements més importants del museu es la bassa, la força necessària per a moure tota la seva indústria fins a temps ben recents. Del fons d'aquesta bassa, engrandida artificialment, brollen una sèrie de dolls que donen uns 150 litres d'aigua per segon.
L'aigua que surt de la bassa, molt ben aconduïda per una segla, aportava la força suficient com per moure les rodes de setze molins, el primer dels quals era el Molí de la Vila.
L'edifici que ja existia com a molí paperer a mitjan segle XVII, va ésser engrandit l'any 1754, segons consta en la dovella de l'arc de pedra que dóna entrada al Museu. L'any 1867 fou ampliat tal com és ara


En les sales d'exposició permanent del Museu es recull, entre d'altres coses, la història del paper des dels seus orígens, una maqueta d'un un molí paperer de l'època amb tot l'utillatge i funcionament, un mapa de la Conca d'Òdena on estan representats tots els molins de la zona d'influència de Capellades, una exposició de carátules i de filigranes, mostres de diferents tipus de paper i eines utilitzades per a la fabricació del paper.

En el soterrani del molí es pot conèixer detalladament tot el procés artesanal de fabricació del paper, amb eines i maquinària en funcionament.
Espolsador o diable.

Bateria de piles, per trinxar la roba.

Premsa.

Mall de setinar.

Estenedors, tria de paper, encolat, comptador i pesat.


Comprovar la resistència del paper.

Premsa d'encolar.


Banc de fretar o igualar.

També s'hi fa un taller de fabricació artesanal del paper.