Qüestions sobre difunts.

Diu Joan Amades que "els pobles antics consideraven el número dos com a símbol de la mort i el dedicàven als difunts; , d'ací que el dia dels difunts sigui el dos del mes, segons els vells calendaris que començaven l'any amb la sembra, que requeia per l'octubre. Si tenim en compte que antigament la setmana començava en diumenge, el dilluns era també el segon, i, naturalment, dedicat als morts segons la concepció tradicional llatina".

Així doncs els catalans, el dia u de novembre (tot i que el dia dels difunts, com molt bé diu Amades, cau precisament l'endemà però és laborable), coincidint amb la Festivitat de Tots Sants, com d'altres pobles tenim el costum d'anar al cementiri a fer la visita per retre culte als nostres difunts. Una tradició aquesta que prové d'una creença establerta des de temps inmemorials en el dualisme ànima-cos i que ja Plató, el filòsof grec, va argumentar en els seus diàlegs, tot pretenent que l'ànima sobreviu al cos desprès de la mort. Disquisicions filosòfiques a part, l'objectiu d'aquest article preten explicar antigues conviccions arrelades en el poble català envers els seus difunts que implicaven, i ho dic en passat perquè actualment moltes d'elles ja s'han perdut, en unes pràctiques francament curioses des d'un punt de vista actual.

Averanys:

Parar-se un rellotge, caure un quadre a terra, apagar-se un llum injustificadament, sentir fer córrer un estri de llauna per part d'una criatura al carrer, plorar un gos planyívolament, la presència d'una aranya o una mosca negra a la cambra del malalt o que aquest plegués les mans entreteixint els dits es consideraven averanys que anunciaven la seva propera mort.

Bruixeria:

Si un cadàver no s'encarcarava era senyal que havia mort embruixat.

L'amortallament:

Quan els cossos eren enterrats a la mare terra, nus i amb mortalla (un llençol blanc, nou i de bri), els havien de rentar abans de l'enterrament i aquesta era una tasca feta només per dones casades.

Desprès ja es van començar a vestir amb les seves millors robes tot i que va costar d'instaurar perquè en el cel les vanitats humanes no són ben vistes.

Pel que fa al calçat normalment no es posa perquè es creu que així no poden tornar a casa encara que vulguin.

El fet de tapar tots els forats al cos dels difunts responia a la creença popular de que si no es feia es podia reencarnar.

En referència a l'ús de la caixa no s'extengué fins el segle XVII. Per prendre la mida del difunt s'havia de fer amb una veta blanca o negra, segons la contrada, perquè fer-ho amb un metre es considerava que cridava un altre mort a la familia.

L'anunci de la defunció:

Es feia amb un toc de campanes que variava si era per un home, per una dona o per un infant. Les campanes grosses es tocàven per a cossos grans i casats, les mitjanes per als fadrins i les petites per als infants.

La vetlla:

Es creia que deixar un mort sense llum impedia que la seva ànima pogués trobar el camí cap al cel, perquè els àngels en la foscor no el podien guiar, mentre que el dimoni o els mals esperits acostumats a la foscor podien prendre l'ànima fàcilment, per això deixàven ciris encesos al costat del finat en la cambra on estava exposat. Ciris que per d'altra banda no es podien tocar ni apagar fins que s'haguessin exhaurit en cas contrari es considerava un mal averany. La vetlla amb la presència de familiars, amics i coneguts també era per evitar que els mals esperits s'emportessin el cadàver.

Durant la vetlla a part d'elogiar el difunt amb tot allò que es recordés entre els presents que havia fet de bé, s'explicàven històries d'animes en pena, d'ànimes agraïdes, ...de les quals us en explico una de ben peculiar:

"Una pobra dona en vigílies de patir mal d'infant es veié obligada a anar al bosc a fer un feix tan i tan gros que no el podia aixecar de terra. Quan més atrapada es trobava se li presentà una dona que se li oferí a portar-li el feix. Se'l carregà a l'esquena i de totes passades l'hi va portar fins dins de casa seva mateix. La pobra llenyataire no sabia pas com pagar-li aquell servei tan gran, però la desconeguda de cap manera no volgué admetre res. La futura mare li va dir:

-Gràcies, bona dona, gràcies, i que Déu us pagui la caritat.

-Sóc jo la qui us ha de donar gràcies a vos, perquè m'heu salvat de la pena que patia feia anys. Sóc l'ànima d'una dona rica que en tota la vida no havia fet mai caritat ni cap favor i que mai ningú no li havia dit les paraules que acabeu de dir-me: "Que Déu us pagui la caritat". Ara estic perdonada i la meva ànima podrà entrar al cel."

L'enterrament:

Quan els cementiris eren tocant a les parròquies el cadàver era portat en baiard per membres del gremi o de la confraria a la que pertanyia el difunt i sempre amb els peus per endavant perquè si no no podia entrar al cel.

Hi havia el costum de llogar les ploraneres, exclusivament dones, que ploressin la mort del difunt a qui ni tan sols havien vist ni conegut.

Quan fou prohibit l'enterrament als fossars de les parròquies cap el 1829, es va establir d'utilitzar cotxes per portar els difunts cap als cementiris. Fet que evidenciava les diferències socials de l'època i que resumeix molt bé el següent refrany: "Com més rics, més bèsties" (usat molts cops fora de context i satíricament per la gent humil), tot fent referència al nombre d'animals enganxats al carruatge.

Per saber-ne més: "Folklore de Catalunya, costums i creences". Joan Amades. Editorial Selecta. Barcelona. Capítol 5. "La mort, del bressol a la tomba".