Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

29/11/09

Església Parroquial de la Sagrada Família. Igualada.


Abans ubicat en l'antic convent de les monges carmelites de Santa Teresa, el temple actual es va construir entre 1965 i 1969.

Els arquitectes responsables del projecte van ésser:
Josep M Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay (que va dirigir les obres). Les obres es confiaren a Joan i Josep Casals d'Òdena i a d'altres professionals, sota la direcció dels igualadins Jaume Riba, arquitecte, i Josep M. Riba, aparellador, amb el vist i plau dels arquitectes abans esmentats.
Està estilísticament englobat dintre de l'anomenada Escola de Barcelona.

El conjunt arquitectònic estava pensat com una suma d'elements que s'havien d'anar construïnt per etapes.
Com es pot veure en aquesta imatge global consta bàsicament de cinc blocs: la nau principal, les dues naus laterals, l'altar del Santíssim i la sagristia, units per una torre que fa de campanar. L'element situat a la dreta és l'habitacle del rector.
Les unitats que formen el conjunt estan cobertes a quatre vessants, amb uralita, amb una claraboia en forma de llanternó. Interiorment aquestes cobertes reposen en una estructura metàl.lica que permet uns espais amplis lliures d'obstacles.
L'element constructiu és el maó vist.
Nau principal.

Altar major.
La construcció com es pot veure és molt austera.
Destaquem com a únic element ornamental les tres escultures, obra de Mainé, que representen la Sagrada Família i que estan adossades a la paret sobre l'altar major de l'església.
Mossèn LLuís Toneu Tordera primer rector de La Sagrada Família d'Igualada.
Mossèn Jaume Serra actual rector del temple.
Altar del Santíssim.

27/11/09

Torre/Dipòsit d'Aigües de Rigat. Modernisme i Noucentisme a Igualada.


Arquitectes:
Josep Pausas i Coll
Ròmul Gabarró i Garcia Fossas.
Construcció: 1916.
Carrer Carme Verdaguer, 35.
A partir d'una planta piramidal s'aixeca una esvelta Torre de Fàbrica de maó vist i coronament emmerlat.

25/11/09

El sueño milenario.


Autor: Antonio Cabanas (Las Palmas de Gran Canaria, 1966).
Pilot de la companyia Iberia, estudiós d'egiptologia i de la llengua egipcia antiga.
Novel.la d'aventures.
Ediciones Temas de Hoy, S.A. Booket 1187.
2008.
606 pàgines.
Una entretinguda trama, amb trets de bestseller, és a dir capaç d'enganxar a tipus de lectors amb gustos ben diferents perquè hi trobem història, misteri, intriga, enigmes, amor i, fins i tot, investigació policial.
Amb l'acció situada en la actualitat, amb elements reals i d'altres de ficció, ens introdueix, no obstant, en l'atractiva cultura i en la interessant mitologia de l'antic Egipte.
El primer paràgraf:
HACE TRES MIL AÑOS...
La oscuridad lo devoraba todo. Hambrienta hasta la desesperación, parecía haberse hecho corpórea engullendo cuanto le rodeaba con implacable ansia. Sin duda ése era su privilegio, aunque no por ello dejara de infundir angustia y desasosiego a las dos figuras que luchaban denodadamente por abrirse paso por entre tan siniestro manto.
Interessant.

9/11/09

Happy Together.


Director: Geoffrey Enthoven.
Guionista: Jaak Boon.
Música: Pascal Garnier i Tom Kestens.
Fotografia: Gerd Schelfhout.
Amb: Ben van Ostade, Bien de Moor, Sandrine André, François Beukelaers, Annick Christiaens, Clara Cleymans.
Drama.
2008.
95 minuts.
VOSC.
Zoom Igualada. Festival Europeu de Telefilms.
Una història desgraciadament prou corrent en la premsa. Els personatges d'una familia benestant cauen en una situació econòmica precària després d'haver estat estafats pel banquer en el que havien depositat els diners per comprar una casa d'estiueig a la Toscana. Les dificultats s'agreugen encara més quan el pare de familia no vol renunciar a la segona residència ni al nivell de vida a què estan acostumats.
El tema central no deixa de ser l'autoestima amb els seus dos components bàsics, la competència i el mereixement.
Molt interessant.

7/11/09

L'elegància de l'eriçó.


Autora: Muriel Barbery (Casablanca,1969). Professora de Filosofia en un institut francès.
Novel.la.
Edicions 62. El Balancí 569.
Primera edició 2007.
292 pàgines.
Premi dels llibreters francesos 2007.
A partir de dos diaris personals i, per tant, escrit a dues veus, Barbery, ens presenta unes protagonistes excepcionals d'una història de la qual fins a la fi el lector no en descobreix el perquè de tot plegat.
A partir de les profundes i argumentades relflexions d'una nena de 12 anys i d'una dona de 54 que es deriven de les interaccions entre els inquilins d'una finca de pisos de luxe a París i de la portera de l'edifici no tan sols coneixem tots els personatges que intervenen en l'obra sinó que ens endinsem en el pensament crític de les dues protagonistes envers qüestions filosòfiques, socials i personals.
Una novel.la que aporta quelcom més que una història perquè transmet plantejaments vitals de forma entenedora i es posiciona en contra d'estereotips profundament arrelats en la nostra societat. Francament genial.
Paràgrafs:
Així doncs, cóm transcorre la vida? Ens esforcem breument, dia rere dia, a complir el nostre paper en aquesta comèdia fantasma. Com a primats que som, l'essencial de la nostra activitat consisteix a mantenir i conservar el nostre territori de tal manera que ens protegeixi i ens afalagui, a grimpar o no baixar dins l'escala jeràrquica de la tribu i a fornicar -encara que sigui en somnis- tant pel plaer com per la descendència promesa. Per això fem servir una part gens menyspreable de la nostra energia per intimidar o seduir, ja que aquestes dues estratègies asseguren per elles mateixes la conquesta territorial, jeràrquica i sexual que anima el nostre conatus. Però res d'això ve a la nostra consciència. Parlem d'amor, del bé i del mal, de filosofia i de civilització i ens aferrem a aquestes icones respectables com la paparra assedegada al seu gossàs ben calent. Pàg. 82.
Vivim cada dia com si demà hagués de renéixer el nostre statu quo...., tot reconduint matí rera matí l'evidència de la perennitat...Pàg. 101.
El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.Pàg.110.
Heus aquí doncs el meu pensament profund del dia: és la primera vegada que conec algú que analitza la gent i que hi veu més enllà....Nosaltres no hi veiem mai més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que veure'ns a nosaltres mateixos sense reconéixer-nos en aquests miralls permanents. Pàg. 123.
Sempre hi ha el camí de la facilitat, encara que em repugna seguir-lo. No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres exigències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia. Pàg. 152 i 153.
Què fa l'art per nosaltres?. Dona forma i fa visibles les nostres emocions i, en fer això, els atorga aquell caràcter d'eternitat que porten les obres que, a través d'una forma particular, saben encarnar la universalitat dels afectes humans. Pàg. 177.
Potser estar viu és això: atrapar instants que moren. Pàg. 240.
Imprescindible.

6/11/09

Sepulcre Megalític dels Plans de Ferran. Argençola.


El dòlmen dels Plans de Ferran correspon al període Bronze antic-mitjà, principis del segon mil.leni a C. , quan l'home deixa de viure a l'aire lliure o en abrics i comença a establir-se en valls les condicions de les quals possibiliten els conreus. Una època en la qual s'estableixen les creences en el Més Enllà, es comencen a practicar ritus funeraris i es construeixen sepulcres megalítics com aquest que podem contemplar a Argençola (nom que prové d'un troç de terra que hom llaurava pel preu d'un argenç o moneda de plata).

De tipus quadrangular i tancat, està format per una llosa de capçalera, una a cada costat formant els laterals, dues de més petites com a tancament i la de la coberta.
Es tracta d'un sepulcre múltiple, en el que es van enterrar fins a nou individus, acompanyats de vasos ceràmics i objectes d'ornament.




4/11/09

Museu del Traginer. Col.lecció Antoni Ros. Igualada.





El Museu del Traginer-Colecció Antoni Ros està ubicat a l'antiga masia "Cal Merdetes" (perquè es dedicaven a netejar els pous morts de les cases), del segle XVIII, situada molt a prop del nucli antic de la vila d'Igualada.



En diferents sales, la magnífica col.lecció, de 4500 peces de les quals se n'exposen al voltant de 2700, ens permet aprendre sobre l'evolució del transport tant de mercaderies com de persones emprant energies de sang i alhora ens mostra els diferents oficis que feien possible el món del traginer a casa nostra.

Sala de l'Evolució del Traginar i dels Oficis Relacionats amb aquesta Professió.








La carreteria, el boter, l'adober, el baster, l'esparter, el ferrador, el manescal o veterinari, el mosso d'estable, el llenyataire o arrossegador de troncs, el traginer de bast i la ferreria.
Sala de Guarniments d'Animals.
Guarniments per a nou cavalls que s'empraven per enganxar la rèplica exacta de la diligència que anava de Barcelona a Igualada.
Cuina de l'antiga masia.








Sala dels Carros de Servei i de la Pagesia



i



Sala dels Carruatges de la Burgesia.







Carros de servei, transport de viatgers, passeig, pagès, càrrega i transport de vi.

Cotxe Funerari de 1890.





















Trineu per Troika, carruatge de passeig de l'any 1900. N'apareix un a la pel.lícula "Doctor Zhivago"

Una de les peces més importants, sinó la que més, és un carro barroc sicilià del segle XVII.
També hi ha la Sala dels Tres Tombs amb fotografies dels anys 20 fins als 80 i una sala amb part de l'obra escultòrica del fundador del Museu, la Sala Antoni Ros.
El museu compta amb un 25% de la plantilla constituïda per personal amb discapacitats sensorials greus i està perfectament adaptat per a persones amb deficiències visuals. Cal afegir que un cop feta la visita es pot fer un bon àpat en un dels millors restaurants d'Igualada "El racó del traginer" en el mateix edifici.

Aquí la prova del delicte.