Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

7/11/09

L'elegància de l'eriçó.


Autora: Muriel Barbery (Casablanca,1969). Professora de Filosofia en un institut francès.
Novel.la.
Edicions 62. El Balancí 569.
Primera edició 2007.
292 pàgines.
Premi dels llibreters francesos 2007.
A partir de dos diaris personals i, per tant, escrit a dues veus, Barbery, ens presenta unes protagonistes excepcionals d'una història de la qual fins a la fi el lector no en descobreix el perquè de tot plegat.
A partir de les profundes i argumentades relflexions d'una nena de 12 anys i d'una dona de 54 que es deriven de les interaccions entre els inquilins d'una finca de pisos de luxe a París i de la portera de l'edifici no tan sols coneixem tots els personatges que intervenen en l'obra sinó que ens endinsem en el pensament crític de les dues protagonistes envers qüestions filosòfiques, socials i personals.
Una novel.la que aporta quelcom més que una història perquè transmet plantejaments vitals de forma entenedora i es posiciona en contra d'estereotips profundament arrelats en la nostra societat. Francament genial.
Paràgrafs:
Així doncs, cóm transcorre la vida? Ens esforcem breument, dia rere dia, a complir el nostre paper en aquesta comèdia fantasma. Com a primats que som, l'essencial de la nostra activitat consisteix a mantenir i conservar el nostre territori de tal manera que ens protegeixi i ens afalagui, a grimpar o no baixar dins l'escala jeràrquica de la tribu i a fornicar -encara que sigui en somnis- tant pel plaer com per la descendència promesa. Per això fem servir una part gens menyspreable de la nostra energia per intimidar o seduir, ja que aquestes dues estratègies asseguren per elles mateixes la conquesta territorial, jeràrquica i sexual que anima el nostre conatus. Però res d'això ve a la nostra consciència. Parlem d'amor, del bé i del mal, de filosofia i de civilització i ens aferrem a aquestes icones respectables com la paparra assedegada al seu gossàs ben calent. Pàg. 82.
Vivim cada dia com si demà hagués de renéixer el nostre statu quo...., tot reconduint matí rera matí l'evidència de la perennitat...Pàg. 101.
El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.Pàg.110.
Heus aquí doncs el meu pensament profund del dia: és la primera vegada que conec algú que analitza la gent i que hi veu més enllà....Nosaltres no hi veiem mai més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que veure'ns a nosaltres mateixos sense reconéixer-nos en aquests miralls permanents. Pàg. 123.
Sempre hi ha el camí de la facilitat, encara que em repugna seguir-lo. No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres exigències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia. Pàg. 152 i 153.
Què fa l'art per nosaltres?. Dona forma i fa visibles les nostres emocions i, en fer això, els atorga aquell caràcter d'eternitat que porten les obres que, a través d'una forma particular, saben encarnar la universalitat dels afectes humans. Pàg. 177.
Potser estar viu és això: atrapar instants que moren. Pàg. 240.
Imprescindible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada