La sonrisa etrusca.

De José Luis Sampedro.

Editorial Alfaguara.

Idioma castellà.

Novel.la biogràfica.

Un llibre escrit amb un humor planer i una imaginació creativa fora del comú que transmet al lector tota la varietat de sentiments i emocions més diverses, les quals gràcies a un estil tan propi, esdevenen fins i tot més humanes.

Sembla que l'autor ha creat un protagonista que té molt d'ell mateix, fins i tot l'edat, perquè va esperar a escriure'l per tenir una visió més exacte de l'existència en aquesta etapa de la vida, la vellesa. I és que el nostre escriptor és, a més, contrari a tot feixisme i a tota mena de religió, crític compromès amb la societat que li ha tocat viure i, també, per què no?, un home que valora la vida sense cap mena de repressió (d'aquí potser el títol d'aquesta novel.la).

El text relata els darres mesos d'un home, Salvatore Roncone, de Rocassera (poble fictici) a la Calabria italiana, qe pateix un càncer (la rusca, li diu ell) i que per rebre cura mèdica es trasllada a viure a casa el seu fill Renato (químic, que treballa en un lboratori), de la seva nora Andrea (arquòloga) i del seu nét de mesos Brunettino, a Milà.

Rebut inicialment amb recel, acaba essent admirat i respectat per tots gràcies a la seva ferma personalitat, que complementa amb intel.ligència natural, coratge, coherència i perseverança, acompanyats, també, de tot un seguit de sentiments no exempts de certes contradiccions.

Els seus records impregnen les seves darreries, sobretot els de la guerra i els des seus vincles afectius, fins el punt d'esdevenir l'eix sobre el que descansen la seva relació amb el seu nét i amb l'Hortènsia, els seus dos grans amors de maduresa.

Sobre José Luis Sampedro:

Parlant d'uns relats eròtics que va publicar a Play Boy, va dir:

"Debe saber usted que soy un tratadista en divanología. No hay que confundir los divanes con las camas. La cama es convencional, definitiva, solemne; el diván es libre, transitorio, juguetón. En la cama se nace y se fallece; en el diván se hace todo lo demás...se desfallece.

Luego, aunque crea que no, hay que tener cuidado con los tapizados: cuero, satén, damasco...Unos resbalan y otros no".

Parlant de tècnica i globalització, va dir:

"Bertrand Russell sugirió hace tiempo que si un país creara una maquinaria capaz de producir tantos zapatos como antes en la mitad de tiempo, un gestor humanista decidiría no aumentar la producción a cambio de ganar tiempo libre, mientras que un mercantilista duplicaría la cantidad e impondría su venta mediante los muchos trucos persuasores de la publicidad".

El seu credo personal:

"Creo en la Vida, Madre Todopoderosa

Creadora de los cielos y de la tierra.

Creo en el Hombre, su avanzado hijo

concebido en ardiente evolución,

progresando a pesar de los Pilatos

e inventores de dogmas represores

para oprimir la Vida y sepultarla".

Un llibre molt emotiu. S'ha de llegir.

En la fotografia l'obra que rep el nom de "La sonrisa etrusca".

Article d'opinió. Presentacions en power point. Una saturació.

Ningú pot negar, em sembla, que la proliferació ( segons el diccionari producció ràpida i repetida d'una cosa) de presentacions en pps és un fet evident i, que, degut al seu contingut, podem qualificar-lo a com un fenòmen de manifestació i transmissió de cultura de masses.

Cada dia, qui més, qui menys, rep una turba d'e-mails amb col.leccions de diapositives de la més diversa índole (fets segons condició i inclinació natural del seu creador), que assalta i inunda el nostre correu quan no el satura.

La bona fé no té límits i això es percep clarament. Amics o no, coneguts o no, volen compartir amb tu allò que han rebut i que els ha semblat bo de deferir. El problema rau en quan la recepció es duplica o triplica, perquè la feina és a destriar entre els que ja has visionat o no.

Els més prolífics són sobre acudits, aforismes, psicologia positiva, viatges, crítica política, consells saludables, meditacions, museus, tests d'intel.ligència, il.lusions òptiques, relaxació i no m'allargo més perquè el llistat podria ser infinit.

Els que més em preocupen, però, són aquells que recorden la carta de la pesseta que rebiem abans per correu ordinari i que ara com és lògic han adaptat el format per poder fer l'enviament a través del correu electrònic. Actualment ens estalviem la pesseta, qui més qui menys paga tarifa plana, però no l'enviament massiu, no sigui cas que en comptes de gaudir dels propis desigs ens en caigui una d'infernal.

Malgrat aquest darrer cas, la temàtica, molts cops, és ben interessant, no cal dir-ho. D'altres, francament, pèssima. No obstant, el que l'ha creat, ja aclareix, al costat del títol, la qualitat del contingut, qualificant-lo de "muy interesante", "increible" o "fantástico" (i ho dic amb castellà per que gairebé tots ho són llevat d'algun en català) i, ara, per acabar-ho d'adobar, ja hi posen, fins i tot, "nuevo". Sí, sí, tal com penseu, com si d'un producte comercial es tractés en un intent de multiplicar la venda incrementant la seva qualitat a base de millores substancials. Ja s'han acabat les idees?.

El cas és que si s'han acabat no m'amoïna gens, el que em feia por era patir la síndrome de Diògenes en el meu Outlook Express. Per fi podré fer neteja.

Cal Sabater. Igualada.

Edifici industrial modernista (1912-1919).

Era una adoberia.

Obra de Josep Ros Ros, construït en diverses fases tot i que manté una total unitat.

Fou el primer edifici industrial que utilitzà el modernisme a Igualada d'una manera decorativa i monumental.




El totxo o maó vist s'utilitza com a element constructiu però també decoratiu.

Fa cantonada entre el carrer del sol i la plaça Joan Mercader. Compta amb planta i dos pisos a la banda de la plaça i planta i un pis al carrer del sol.

Vals con Bashir.

Guió i direcció d'Ari Folman.
Gènere: animació, drama bèl.lic.
Música a càrrec de Max Richter.
2008.

Una cinta excepcional, no tans sols pel seu format, amb una recreació esplèndida que li confereix un realisme extraordinari, sinó també per la manera com tracta la història que es relata. El record de les vivències personals d'un soldat en les matances de Sabra i Chatila al Líban, l'any 1982, a través de les converses que manté amb companys seus d'aquella missió i amb dos psiquiatres o psicòlegs, que l'aconsellen de com superar el seu estrès postraumàtic (converses, aquestes, molt interessants pel qui vulgui aprendre una mica de psicologia).

Globus d'or 2009 a la millor pel.lícula d'animació.

Premi 2009 dels Guionistes d'Amèrica al millor guió per un documental.

Permi Cesar 2009 a la millor pel.lícula estrangera.

Premi de la Crítica de Londres 2009 a la millor pel.lícula estrangera de parla no anglesa.

Imprescindible.

Solo quiero caminar.

Guió i direcció de Agustin Diaz Yanes.

Música de Javier Limón.

Repartiment: Diego Luna, en Gabriel. Ariadna Gil, en Aurora. Victoria Abril, en Gloria. Pilar López de Ayala, en Paloma. José María Yazpik, en Fèlix. Elena Anaya.

Pel.lícula d'acció, de l'any 2008.

Un thriller diferent i creïble, que enganxa al públic des del primer moment.

El guió va ésser escrit, bàsicament, per a les quatre actrius i per als dos actors protagonistes, que fan un treball impresionant, digne de veure .

Va ser filmada a Mèxic DF i a Algeciras, escenaris, per d'altra banda, molt ben triats que afegeixen coherència a la història.

Sense els efectes especials, recurs als que els directors americans estàn molt aficionats, pren un caire dramàtic molt adient al tema i li dona la credibilitat abans esmentada, a més a més d'una qualitat més que desitjable .

En destaquem, també, la banda sonora.

Molt interessant.

Lleó l'africà.

D'Amin Maalouf.

Columna edicions, S.A. i Edicions Proa, S.A.

427 pàgines.

Novel.la històrica. També es podria qualificar de biogràfica i fins i tot d'aventures.

Idioma original francès, llegida en català.

Un text en el qual se'ns ofereix no tans sols la biografia de Lleó l'africà, Hasan bin Muhammed al-Wazzan al-Fasi (Granada, 1488 - Tunis, 1554), persona molt interessant, també un retrat complet de la conca del Mediterrani en el pre-renaixement, segle XVI, època molt convulsa i, a més a més, hi surten personatges reals d'aquells anys com els Reis Catòlics, els Papes LLeo X i Climent VII, Barba Roja, Rafael i Miquel Angel, Lutero, Cristòbal Colon, entre d'altres.

El tema principal és la identitat entesa com el conjunt de trets que caracteritzen un individu o una col.lectivitat i que els fan diferents dels altres. No obstant, l'autor aposta per una defensa de les cultures minoritàries i per la integració religiosa i cultural en el Mediterrani.

Frases:

"Els dies desprès de la derrota fan veure molt sovint la podridura de les ànimes". pàg. 77.

"No es torna a plantar un vell arbre fora del seu tros de terra". pàg.94.

"Pot ser que detestits una cosa i que sigui beneficiosa per tu. Pot ser que t'alegris d'una cosa i que sigui la teva desgràcia". pàg.112.

"És veritat que en tota guerra ordre i desordre són còmplices". pàg.114.

"No et desitjo pas que tinguis intel.ligència, perquè l'hauràs de posar al servei dels poderosos. Et desitjo que tinguis sort, perquè la gent intel.ligent estigui al teu servei". pàg.163.

"La fortuna t'ha somrigut, jove amic meu, i estic tan content per tu com si fossis fill meu. Però vés amb compte, perquè la riquesa i el poder són enemics del bon judici: quan mires un camp de blat, no veus que unes espigues estan dretes i unes altres corbades, és que les primeres són buides!, conserva doncs, la humilitat...". pàg.238-9.

"La virtut es torna malaltissa si no s'endolceix amb alguns errors, i la fé es torna fàcilment cruel si no s'atenua amb alguns dubtes". pàg. 368.

És molt bona la reflexió sobre la mort que s'exposa a la pàgina 129.

Segons Amin Maalouf: "L'escriptura té com a paper essencial desenvolupar mites positius" i "La primera religió del ciutadà és la coexistència".

En la fotografia Lleó l'africà, pintat per Sebastiano del Piombo, exposat a la Galeria Nacional d'art de Washington.

Francament excel.lent.

Microcuento. De como un cuento perdió su esencia.

Y dijo el niño después de escucharle atentamente:
"¿De verdad fueron felices y comieron perdices?".
(esp).

Mi nombre es Harvey Milk.

Direcció de Gus Van Sant.

Guió de Dustin Lance Black.

Biogràfica.

La cinta ens situa a San Francisco als anys 70 i ens relata els darrers vuit anys de la vida de Harvey Milk.

Harvey va constituir-se en una icona pels homosexuals de l'època, en la qual eren clarament reprimits i rebutjats socialment. Un lider nat que, desprès d'haver viscut en l'anonimat i haver-ne rebut les conseqüències, va decidir viure obertament la seva homosexualitat i lluitar legítima i pacíficament pels drets d'aquest col.lectiu assolint, fins i tot, el càrrec de regidor.

En destaquem la bona interpretació que fa Sean Penn del personatge, així com els documentals de l'inici i les explicacions finals que el director introdueix amb les fotografies reals dels companys de moviment i la seva situació actual.

Premis:

Oscars 2009 a millor guió original i a millor actor.

Molt interessant no tan sols per conèixer la vida de Milk, també per conèixer la situació de rebuig en la qual malvivien els que pertanyien a aquesta orientació sexual i mol especialment als qui estan interessats en conèixer com es genera un moviment de pressió social.

N'existeix un documental "The times of Harvey Milk" de Rob Epstein, oscar al millor documental 1985.

En la fotografia Harvey Milk l'any 1978.

Microcuento. Sin remedio.

Encolerizado el mar, engulló, sin rémora, hacia sus profundas fauces, aquellos seres indefensos, mártires de la excesiva penuria, huyendo esperanzados de toda calamidad.

Más tarde, aunque ya sin remedio, consciente y arrepentido de su crimen, les retornó a la costa.

(esp).

Escenaris de "La sombra del viento". Ruta literària, 04/04/09.