La sonrisa etrusca.

De José Luis Sampedro.

Editorial Alfaguara.

Idioma castellà.

Novel.la biogràfica.

Un llibre escrit amb un humor planer i una imaginació creativa fora del comú que transmet al lector tota la varietat de sentiments i emocions més diverses, les quals gràcies a un estil tan propi, esdevenen fins i tot més humanes.

Sembla que l'autor ha creat un protagonista que té molt d'ell mateix, fins i tot l'edat, perquè va esperar a escriure'l per tenir una visió més exacte de l'existència en aquesta etapa de la vida, la vellesa. I és que el nostre escriptor és, a més, contrari a tot feixisme i a tota mena de religió, crític compromès amb la societat que li ha tocat viure i, també, per què no?, un home que valora la vida sense cap mena de repressió (d'aquí potser el títol d'aquesta novel.la).

El text relata els darres mesos d'un home, Salvatore Roncone, de Rocassera (poble fictici) a la Calabria italiana, qe pateix un càncer (la rusca, li diu ell) i que per rebre cura mèdica es trasllada a viure a casa el seu fill Renato (químic, que treballa en un lboratori), de la seva nora Andrea (arquòloga) i del seu nét de mesos Brunettino, a Milà.

Rebut inicialment amb recel, acaba essent admirat i respectat per tots gràcies a la seva ferma personalitat, que complementa amb intel.ligència natural, coratge, coherència i perseverança, acompanyats, també, de tot un seguit de sentiments no exempts de certes contradiccions.

Els seus records impregnen les seves darreries, sobretot els de la guerra i els des seus vincles afectius, fins el punt d'esdevenir l'eix sobre el que descansen la seva relació amb el seu nét i amb l'Hortènsia, els seus dos grans amors de maduresa.

Sobre José Luis Sampedro:

Parlant d'uns relats eròtics que va publicar a Play Boy, va dir:

"Debe saber usted que soy un tratadista en divanología. No hay que confundir los divanes con las camas. La cama es convencional, definitiva, solemne; el diván es libre, transitorio, juguetón. En la cama se nace y se fallece; en el diván se hace todo lo demás...se desfallece.

Luego, aunque crea que no, hay que tener cuidado con los tapizados: cuero, satén, damasco...Unos resbalan y otros no".

Parlant de tècnica i globalització, va dir:

"Bertrand Russell sugirió hace tiempo que si un país creara una maquinaria capaz de producir tantos zapatos como antes en la mitad de tiempo, un gestor humanista decidiría no aumentar la producción a cambio de ganar tiempo libre, mientras que un mercantilista duplicaría la cantidad e impondría su venta mediante los muchos trucos persuasores de la publicidad".

El seu credo personal:

"Creo en la Vida, Madre Todopoderosa

Creadora de los cielos y de la tierra.

Creo en el Hombre, su avanzado hijo

concebido en ardiente evolución,

progresando a pesar de los Pilatos

e inventores de dogmas represores

para oprimir la Vida y sepultarla".

Un llibre molt emotiu. S'ha de llegir.

En la fotografia l'obra que rep el nom de "La sonrisa etrusca".