Castell i Sant Pere de Vilademàger. La Llacuna.

Del castell, citat des del 987, se'n conserven restes d'una torre circular i restes del recinte enmurallat a llevant i una portalada d'accés a ponent corresponent a un segon clos de muralles.

Esglèsia de Sant Pere de Vilademàger amb elements de XI i XI, de la renovació dels segles XIV i XV ( la major part de la construcció és gòtica) i del segle XVII.

Llegenda:

El llop blanc de la Llacuna.

Quan la LLacuna era un llogaret als peus del castell de Vilademàger, vivien aterrits sense atrevir-se d'anar més enllà dels seus camps, i encara amb colla, mai d'un en un. I no cal dir a la nit. A la nit la Llacuna esdevenia un cementiri. Els carrers deserts de tota vida, ni homes ni animals domèstics. Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per traverssers clavats amb claus. I si els carrers del poble eren foscos con una tomba, els interiors de les cases no eren gaire més il.luminats, tot just un quinqué o una llàntia d'oli i res més, no fos que la llum delatés la presència de persones.

I es que per la Serra d'ancosa corria el Llop Blanc, un gorguí engendrat a l'infern, sorgit entre els homes per castigar-los i atemorir-los. Vivien doncs amb l'ai al cor perquè ningú que s'havia trobat amb ell havia pogut tornar per explicar-ho. En pocs anys el Llop Blanc havia exhaurit ramats, havia devorat més d'un bou, cavall o mula i s'havia cruspit dos petits infants.

Però vet aquí que un dia en què uns pobres músics havien fet nit a la font de la Brufaganya, de sobte se'ls aparegué el Llop Blanc arraconant-los contra el marge de la font amb l'horror de la seva gorja, i mentre tots els altres, agenollats, imploràven l'ajuda de Sant Magí, el violinista que era cec, prenent arquet i violí féu sonar les cordes i tot va ser escampar-se pels aires de la serra aquella música, com recular la bèstia, reculà fins que amb terribles udols va perdre's dins l'obscur alzinar. I des de llavors, ni a la Llacuna ni en lloc més, no se l'ha tornat a veure.