És un gènere literari, també artístic, que va nèixer a mitjan del segle XX.
El primer que va utilitzar aquest mot va ésser Franz Roh un crític d'art alemany a l'analitzar quadres de pintors alemanys de la postguerra.
Els recursos que poden formar part de la literatura corresponent a aquest estil son:
Contingut d'elements màgics o ficticis, sense cap mena d'explicació i que són percebuts pels personatges com normals.
Referències a mites i llegendes.
Supersticions.
Multiplicitat de narradors.
Distorsió del temps.
Experiències sobrenaturals o fantàstiques com una vivència que forma part de la normalitat.
Freqüent presència de la mort en la trama.
La seva finalitat no és suscitar emocions sinó expresar-les.
Final inesperat o ambigu.
Ha estat utilitzat per narradors sudamericans durant les dècades dels 60 i els 70 amb molt d'èxit entre els lectors fins al punt d'esdevenir vertaders best sellers. Pensem sinó en obres excepcionals com "Pedro Páramo" de Juan Rulfo, "Cien años de soledad" de Gabriel García Marquez "La casa de los espíritus" d'Isabel Allende i "La fiesta del chivo" de Mario Vargas Llosa.
La verosimilitud dels relats està tan assolida, que el lector s'hi endinsa sense dubtar mai de la realitat de la història.
És interessant destacar com el recurs a elements fantàstics o sobrenaturals són utilitzats aquí sense provocar cap mena d'emoció o de sentiment en el lector tal i com està acostumat en d'altres gèneres com per exemple en la narrativa de terror.
Francament, obres imprescindibles.
Entrades
.jpg)
.jpg)
.JPG)
Sóc una gran seguidora del realisme màgic. De fet, tinc (i he llegit) tota la bibliografia de Gacía Marquez, Isabel Allende i d'altres autors. Sempre que llegeixo un llibre d'aquest gènere tinc la sensació que et fa volar la imaginació però que, al mateix temps, estàs tocant de peus a terra.
ResponEliminaFelicitats pel blog, ens n'hem fet seguidors!!
Moltíssimes mercès.
ResponElimina