L'últim patriarca.

De Najat el Hachmi (Nador,Marroc, 1979).
Novel.la biogràfica.
Publicat el 2008.
Premi Ramón Llull 2008.
Editorial Planeta.
332 pàgines.

Najat El Hachmi ens exposa la vida del darrer patriarca d'una familia marroquí, Mimoun, fill de Driouch.

L'autora ha creat a partir de dades autobiogràfiques i elements de ficció, un relat apassionant, escrit des del punt de vista de la filla de Mimoun, on ens descriu la formació d'un patriarca, essencialment per la tradició musulmana i el paper i l'actitud de les dones que té més properes (la pròpia mare, les germanes i l'esposa) amb una detallada descripció de costums del poble marroquí que permet conèixer de primera mà no tan sols el que representa aquesta figura sinó també el rol de les dones en el sistema patriarcal, encara avui vigent.

Amb una escriptura que evoluciona al mateix temps que la filla es va fent gran, moltes onomatopeies francament ben utilitzades, un sentit de l'humor molt adient que resta dramatisme als fets especialment durs que descriu i una repetició especialment irònica d'aconteixements perquè el lector comprengui la importància que els protagonistes els hi donen realment, El Hachmi ens proposa una reflexió sobre els efectes que esdevenen del xoc generacional que es produeix entre fills d'inmigrants i els seus pares en països en els quals s'han establert desprès d'haver emigrat del seu, on les tradicions, els costums i el nucli familiar són completament diferents, fet que comporta una evolució positiva per unes filles que es rebelen contra un ordre inmutable des de generacions i generacions que les exposa a un rol social de servei exclussiu a l'espós i als fills.

Paràgrafs:

Mimoun va rebre la seva primera bufetada als sis mesos. Plaf, va sonar, sorda. La mà que s'hi havia encastat amb prou feines havia tingut prou superfície on estavellar-se, però de totes maneres havia sonat així, sorda....

El seu pare bé s'ho va pensar. L'havia avisat. Primer n'havia advertit la mare: fes callar aquest coi de nano, havia dit. Havia avisat les germanes de Mimoum, feu-lo callar d'una vegada, devia dir. Però totes elles bé que se l'havien anat passant, balancejant-lo amunt i avall dins el farcell on el protegien de tot. Mimoun continuava obrint la boca i deixant anar uns crits que, en defensa de Driouch, hem de dir que segurament devien ser força insofribles. pàg. 15.

Fins que no va saber demanar cap altra cosa, havia passat setmanes menjant entrepans de truita. Un entrepà de truita, si us plau. El seu oncle li deia que semblava una d'aquelles serps que només mengen ous de gallina i que no sabia fins llavors que tingués aquella fal.lera pels ous. pàg. 85.

Molt interessant.