Conte. El procés.

Tot i que estava completament perdut, no tenia por. Tampoc angoixa. Ni gana, ni sed, ni cansament...Em trobava en un espai, amb una lluminositat intensa, però mancat de dimensions. Sense sostre, paviment i parets, esdevenia il.limitat, inmesurable i inexhaurible.

No estava sol. Més aviat erem una multitud, que no una munió. Tothom ben vestit. Amb sencillesa, no pas de gala. Generalment d'un color fosc. No obstant, cap de nosaltres portava sabates.

No coneixia ningú. Tots erem diferents, i, alhora, tots erem semblants. Anàvem i veníem, sempre des d'una procedència i cap un destí ambdós incerts. Privats de decisió, de intenció i de la més elemental voluntat. Buida la memòria i desproveïts de la parla, la nostra existència es succeïa orfe de sentit.

Quan va ser el meu torn, em vaig trobar davant del tribunal sense saber ni com ni perquè hi havia anat. En qüestió de segons ho vaig comprendre tot.

Ells començàren a fer-me preguntes. No cal dir que em sentia empès a respondre-les i amb sinceritat.

-Faci el favor de definir-nos la seva vida breument.

-Forçat per les febles condicions del meu poble, em vaig veure obligat a trangredir convencions, normes i lleis del meu país i l'ética de la humanitat.

-De què s'arrepenteix?

-De la lluita armada. No obstant, no teniem cap altre mitjà. No se'ns permetia. Molts ho han dit, la violència genera violència i la nostra era la resposta. Malgrat això, sé que hi van morir molta gent, possiblement molts d'ells innocents.

-Algun desig?

-Una revol.lució social que impliqui una societat més justa, més igualitària i més respectuosa, en la qual tothom tingui les seves necessitats satisfetes.

-Una pregunta i a qui?.

-Per què ha permès el sofriment de tantes persones?. A Deu si existeix.

-El fet històric que més la complagut?.

-Qualsevol que hagi estat estat encaminat a acabar amb el patir dels més desvalguts.

-Un sentiment.

-La compassió.

-Una actitud?.

-La solidaritat.

-Una acció?.

-Donar.

-Un regal?.

-Veure algú feliç.

-Creu que ha viscut?.

-Intensament.

I amb aquesta van acabar, llavors es van posar a deliberar.

Encara ara reflexionen.

Estic, doncs, a l'espera d'un veredicte, però no tinc por. Tampoc angoixa. Ni gana, ni sed, ni cansament...