Des dels sentiments. Primer escrit.

Amb la ferma convicció que la riquesa no rau en tenir, sinò, en saber copsar, sentir i gaudir de la realitat que ens envolta, ressegueixo diàriament l'escassa distància que separa la meva llar del meu lloc de destí. Una certesa que em proporciona el recomençament imprescindible i vivificant del nou dia.

Avui, però, a l'arribar a la cantonada, m'ha envaït un intens sentiment de tristor. Un dels meus arbres (perquè també era meu), un pi amb molts anys de vida, ha estat talat de soca-rel, sense cap raó, sense cap mirament. Alt i ferm, refugi d'algun esquirol i petits ocells, element ornamental de gran bellesa i per a mi un amic, ha defallit per la desraó. Esguinçat en petits bocins, el seu desconsol era el meu, la seva impotència era la meva. En el meu comiat, no he pogut defugir d'odiar, no he pogut defugir de plorar.

Malgrat la meva aflicció i desprès d'un enyor plé de fredor i foscor de masses hores nocturnes, he trapassat cap a l'altra voravia, com sempre, per palpar el sol, tot fruïnt de las seva escalfor i de la seva lluminositat tan reconfortables en aquestes hores i època de l'any.

Mentrestant somriures i salutacions quotidianes es van succeïnt al llarg del trajecte. Pares amb els seus fills petits cap a l'escola, gent que va al seu lloc de treball, nois i noies envers l'institut, mestresses que van a comprar,... Tots profans de tots, no ja per un desinterès, tampoc per un individualisme insolidari, sinò per la privacitat tan essencial que el nostre món intern ens confereix.

Una mica més enllà, quatre o cinc pardals petits, lleugers i en aquest temps un pèl engorronits, quan em veuen, d'un tros lluny arribar, baixen i esperen les petites engrunes de pa amb una alegria contagiosa. Ells constitueixen el millor pressagi per començar.

Finalment, i quan estic a punt d'arribar, abraçada per un jardí, que no és un jardí, sinó un munt de matolls crescuts sota la llei de l'atzar més profund, s'enlaira una casa, d'un color salmó, petita i solitària, anys enrera acollidora. Ella que romàn estable però no indemne a les seves mancances deixa traslluir les empremtes dels secrets més diversos i la melanconia que es deriva del poder-ne fruir.

I, ja en el meu destí, no em resta sinò un esperançat fins desprès.