Haití.

Fa cinc dies del terratrèmol d’Haití. Fa cinc dies que no acabem de creure’ns el que ens expliquen i les imatges que veiem. Ens sembla que no pot existir un infern com aquest. Assistim horroritzats a les conseqüències imprevisibles, o no, d’un desastre natural que ha comportat milers de morts, milers de desapareguts, milers de ferits, milers de desplaçats i milers i milers de gent que s’ha quedat sense res, absolutament res. Mai sabrem quants han estat els afectats ni com.

Ens emociona l’intens sofriment del poble.

Ens fa patir la gana, la set i el mal físic i psicològic d’aquesta gent.

Ens sentim impotents davant els efectes del desastre. Quan veiem la intensa destrucció que ha comportat d’un sisme de 7 graus en l’escala de Richter en tan sols un minut.

La solidaritat, però, no té límits. Els estats, les ONGs, la gent amb col.laboracions econòmiques, voluntaris arribats d’arreu, els propis supervivents s’han bolcat per posar el seu gra d’arena a tant assolament.

A causa d’unes infraestructures molt malmeses i d’un sistemes de seguretat precaris l’ajut acudeix en comptagotes i de vegades tard. No obstant, arriba i en podem veure els seus efectes. Qui no s’emociona quan treuen persones vives de sota la runa ? Qui no s’emociona quan veu que en els hospitals amb uns mitjans tan precaris els metges i el personal sanitari atenen els ferits ? Qui no s’emociona quan veu els bombers treballant de sol a sol per rescatar el major nombre possible d’éssers vius ?...

Difícilment podrem oblidar aquesta devastació. Difícilment podrem oblidar, tampoc, els sentiments que es deriven de la situació i que mostren la cara més humana de l’home. La compassió, la generositat, la solidaritat, la tendresa, la serenitat, l’agraïment i l’esperança.

Va per tot els afectats, el poble Haitià.