Pena de mort.

“La pena capital és la negació més extrema dels drets humans: consisteix en l’homicidi premeditat a sang freda d’un ésser humà a mans de l’estat i en nom de la justícia. Viola el dret a la vida, proclamat en la Declaració Universal dels drets humans. És el càstig més cruel, inhumà i degradant”, així és com es defineix en l’informe d’Amnistía Internacional”, emès el 10 d’octubre de 2009.

I, es que, la pena de mort és usada oficialment encara en molts països com a càstig i com a mètode dissuassori de cara a delictes que la jurisprudència del país en concret considera greus. Aquests delictes poden ésser de diferents tipus. Delictes de sang, terrorisme, adulteri, robatori, narcotràfic, homosexualitat, econòmics, ...

Els països amb més nombre d’execucions l’any passat, en data 10 d’octubre del 2009, són: La Xina (1718), Iran (346), Aràbia Saudita (102), EUA (37) i Pakistan (36).

Hi ha, també, la pena de mort encoberta. La que porten a terme forces especials dels sistemes de seguretat de certs estats en contra, molt especialment, del narcotràfic. No hem d’oblidar, tampoc, els crims que es cometen per part de membres d’aquests cossos en connivència amb aquesta classe de màfia ni les condicions de certs centres penitenciaris, si es que se’ls pot anomenar així, que comporten unes condicions de vida deplorables als presoners en ells confinats.

Hi ha molts factors a tenir en compte a l’hora de considerar l’aplicació de la pena de mort.

La justícia humana no és infal.lible.

Moltes persones condemnades han estat absoltes dels seus crims desprès d’haver estat executades o desprès d’haver passat anys i panys en el corredor de la mort amb tots els problemes psicològics que això comporta, perquè l’anàlisi de les proves ho ha confirmat així.

Molts judicis no compleixen les condicions necessàries d’equitat entre les diferents parts confrontades.

És una pena destinada als pobres i desfavorits de la societat. Dels qui no tenen possibilitat de pagar-se una defensa en condicions.

S’ajusticien moltes persones que en l’època que van cometre els delictes eren menors o éssers humans amb deficiència intel.lectual o trastorns psíquics que la psicologia i la psiquiatria forenses considerarien, sense cap dubte, inimputables.

La comparació entre les jurisprudències dels diferents estats fa evident l’arbitrarietat amb que s’aplica.

Aquesta classe de càstig resulta molt car, els mitjans econòmics a ell destinats podrien utilitzar-se per prevenir el delicte, més que no pas en castigar-lo.

Sembla ser que a la Xina s’utilitza com a tapadora per encobrir un lucratiu negoci de venda d’òrgans per a trasplantaments, sense que l’executat ni la família en sàpiguen res.

La pena de mort es va abolir a Espanya l’any 1978 amb la promulgació de la Constitució Espanyola. Serrano Gómez, un criminòleg espanyol de fama internacional, va estudiar la criminalitat abans i desprès de la seva derogació i no ha trobat elements que permetin afirmar que la seva aplicació té efectes preventius generals. És a dir, la seva abolició no ha provocat un increment justificable d’homicidis o d’homicidis greus en el nostre país.
Tampoc Peterson i Bailey, criminòlegs també molt reconeguts arreu del món, van trobar que tingués efectes preventius generals desprès d’haver estudiat la correlació entre la taxa d’assassinats d’un determinat tipus, el nombre d’execucions i la repercussió que aquestes tenien en la televisió dels EUA des de 1976 a 1987.

És més, hi ha autors, com Katz, que troben que l’aplicació de la pena de mort implicaria una actitud de relativització de la vida humana i que en comptes de tenir un efecte preventiu tindria l’efecte contrari, un augment de certs delictes greus, com l’assassinat en venjança de certes ofenses perquè es consideraria una mort justa.

Desprès d’aquesta reflexió només hi ha una postura possible. Em declaro totalment en contra de la pena de mort i a favor de la seva abolició.

Va per tots els executats i, molt especialment, per a Akmal Shaikh, un ciutadà britànic, amb trastorn bipolar, executat per narcotràfic a la Xina el dia 29 de desembre de 2009.