Sant Joan.

Sant Joan esdevé molt proper al solstici d'estiu (21 de juny), quan el sol es troba en el punt més alt del zènit, un dels dos punts crítics anuals del sol pel cel (l'altre s'escau al solstici d'hivern, pels volts Nadal). Ja els mal anomenats primitius, molt abans de l'expansió del cristianisme, encenien focs i ballaven al seu voltant en dates assenyalades segons el cicle solar, tot seguint les tradicions que marcava el seu culte al sol celebrant rituals per tal de propiciar l'acció benefactora d'aquest. Per referir-nos a aquests rituals parlem de festes ígnies, que es poden considerar universals, practicades arreu. El 24 de juny, en el nostre calendari és el dia més llarg de l'any, amb més hores de sol i menys de nocturnes.

El foc ja per aquelles societats primitives, com pels nostres avantpassats més propers, promovia el benestar de les persones i dels animals tot evitant perills i calamitats diverses i allunyant els esperits malèvols.

Sant Joan és doncs avui dia una festa amb origens pagans, però que en un moment determinat es va cristianitzar.

Una diada on elements diversos com l'aigua, el foc i les herbes tenen un protagonisme especial, adquirint poders màgics que cal conéixer. Amb això no vull pas afirmar que es tracti de creences actuals, de cap manera, tans sols mostrar quina era la mentalitat dels nostres avis i besavis així com de d'altres generacions anteriors, tema que per d'altra banda em sembla molt interessant perquè ens explica com van surgir tradicions que avui en dia encara ens disposem a celebrar.

Les fogueres:

Són múltiples les explicacions antropològiques que es donen sobre les fogueres, però penso que la que més s'ajusta a la realitat és la de tenir un efecte profilàctic i purificador, tal com abans he esmentat. Tots els comportaments com saltar, donar volts pel seu voltant o fer passar els ramats per damunt de les brases, compartien els mateixos objectius.

En alguns indrets s'hi tiraven cabeces d'alls per menjar-se-les després, per tal de prevenir malalties. En d'altres llocs es retiraven de la foguera alguns tions encesos per enterrar-los més trad a l'hort per tal d'eliminar cucs i insectes, o posar-los sota la teulada de les cases per protegir-se dels incendis.

La dansa pròpia d'aquesta festa era el Ball rodó, amb els dansaires mirant la foguera.

L'aigua:

Creien els nostres avantpassats que la nit de Sant Joan com la de Sant Pere tenien la virtut de fer miraculosa l'aigua. Deien que aquell que es rentava la cara amb l'aigua d'una font, al punt de la mitjanit d'una d'aquestes, tindria el cutis molt fi durant tot l'any.

Aquest element també servia per a l'endevinació del futur. Si les fadrines (noies per casar) volien saber l'ofici del seu futur marit, al qui encara no coneixien, havien de deixar (també al punt de la mitjanit) una galleda d'aigua amb una gota de plom fos, la qual en solidificar-se amb el contacte de l'aigua adoptava una forma determinada, la de l'eina que feia servir el seu futur espòs i així, l'endemà podien deduir de qui es tractava. En comptes de la gota de plom també es podia utilitzar una clara d'ou.

Es veu que això de saber qui seria la futura parella preocupava molt a les noies perquè encara existia un altre mètode per esbrinar-ho. S'escribien diversos noms dels possibles pretendents o nois encara per casar, cadascún en un paper diferent, que previament caragolats s'introduïen en la galleda amb aigua, aquell que l'endemà estava més descaragolat contenia el nom del futur marit.

Les herbes:

Les herbes recollides per aquesta diada tenen un seguit de propietats peculiars adquirides per la màgia que envolta la festivitat, per aquest motiu, era un costum molt arrelat en el món rural d'anar a recollir tota mena de plantes medicinals coincidint amb Sant Joan.

Aquí tenim una imatge de la planta de Sant Joan, Hypericum perforatum, que recollida entre el punt de la mitjanit i abans de la sortida del sol d'aquest dia, deixada maçerar en oli 40 dies i 40 nits a sol i serena i després colada ens proporcionarà un oli, un remei casolà molt eficaç, d'ús extern, contra cops, ferides, reuma i lumbàlgia. També es pot prendre en infusió i s'utilitza bàsicament contra la depressió, trastorns nerviosos, enuresi, trastorns gastrointestinals i molèsties biliars.

Les menges més típiques d'aquesta diada a Catalunya són:

La coca que antigament tenia forma rodona amb un forat al mig, recordant la forma solar, i el vi dolç, mistela, moscatell o ratafia.

La nit de Sant Joan i la bruixeria:

Hom pensava que les persones nascudes la nit de Sant Joan o la nit de Nadal, sobretot si havien nascut al punt de les dotze tenien una virtut curativa especial. Se'ls anomenava saludadors. Tenien una creu al paladar i podien guarir de gràcia, per art divina.

A més a més el dia de Sant Joan les bruixes tenien la facultat de convertir-se en l'espècie animal que desitgessin i fer tota mena de malifetes.

Les tres herbes més emprades per fer encanteris eren l'alfàbrega, la falguera i el gram negre i les havien de collir entre el punt de les dotze fins a punta de sol del dia de Sant Joan, recollides aquest dia tenien el poder de ser més efectives durant tot l'any.

Bibliografia:

"Les mil cares del foc".

Generalitat de Catalunya.
"Costums i tradicions catalanes"
Aureli Campany. Editorial Laia.
"Festes populars a Catalunya".
Avel.lí Artís-Gener i Bienve Moya.
Editorial hmb, S.A.
"Bruixes i bruixots".
Joan Amades.
Edicions El Mèdol.
"Bruixes a la Catalunya interior".
Jordi Torres i Sociats.
Editorial Farell.