Conte. Un indret acollidor.

Solien anar al bosc tot passejant. El tenien a prop. Un indret que trobaven acollidor. Tot i que no els pertanyia, el sentien com a seu. Els pares ja hi anaven i ells continuaven, així, la tradició.

Un dissabte van decidir arribar-s'hi. Ell com cada cop que hi anaven, va agafar la bossa amb els estris per caçar insectes, car n'era col.leccionista. Ella, un llibre i el mix. I s'hi van encaminar.

El gat no anava lligat. Coneixia el camí. A més, mai s'havia allunyat massa.

La conversa, durant el curt trajecte, era sempre la mateixa: comentaris sobre què feia el mix.

-Mira què fa. On és ara?. Guaita per on va!.

En arribar al raseret el mix es mostrà temerós. Es va ajupir, tot amagant-se en un arbust i restà inmòbil. Tan sols observava, amb molta atenció, en direcció al bosc.

Ells comentaren que deuria ser alguna cuca. No hi van donar importància i el van escarnir amb un miol poruc. Continuaren el camí, cridant-lo de tant en tant. El gat, però, volia i dolia. Es desplaçava lentament. La panxa, gairebé, li tocava a terra. Procurava no fer gens de soroll. Les orelles orientades cap al front. També la vista, la tenia fixada.

Van arribar al lloc. Ella, com tenia per costum, es va asseure en una de les pedres, disposant-se a llegir. Ell va anar a mirar les oruges d'Iphiclides Podalirius, que tenia localitzades, feia dies, en un aranyó proper. No havia transcorregut encara una setmana des que havia proposat amb peus de plom, d'endur-se'n un exemplar a casa i alimentar-lo fins que es convertís en crisàlide. D'aquesta manera se n'assegurava una papallona, si més no.

Ella va respondre-li que calia fer treball de camp i no pas de laboratori, seria més autènctic.

De sobte es van adonar que el mix no hi era. Van intentar trobar-lo. Kätzlen! Kätzlen!.

Però el gat no es clissava. Finalment, després d'una breu recerca, van localitzar-lo mentre ensumava molt amatent un munt de terra, recentment remoguda.

Anava d'una banda a l'altra, lentament, amb por de xafar la terra, com si posar-se al damunt fos una mena d'escull. Tots dos van estar observant una estona, fins que es va sentir un petit fregadís que provenia del raseret. Ell va fer un gest indicant silenci i seguidament li va dir, a cau d'orella, que agafés el llibre per anar a amagar-se darrere el turonet que queia quatre passes més enllà.

Des d'allí veurien tot el que passés sense por de ser vistos. No calia patir pel gat, ja que sempre que olorava algun estrany s'amagava una bona estona fins que es considerava fora de perill. Ni tan sols miolaria. De ben segur estaria prou quiet.

-El llibre, veuran el llibre!, va dir ella xiuxiuejant, sense adonar-se que el duia a les mans. Ell li va fer un signe perquè s'asserenés.

Un esglai espantós va aferrar-se d'ells quan van poder distingir les figures que van aparèixer. Eren ells dos. Sí, ells dos, una mica més vells, però ells mateixos.

Aquells fantasmes aparentaven horror en els seus rostres. Bruts de sang per arreu, cercaven alguna cosa. Vetllant qualsevol presència aliena, tenien pressa, molta pressa. Ambdós murmuraven quelcom, més no se sentia prou bé.

Finalment ho varen trobar. Era un mix, un mix idèntic. En agafar-lo varen marxar ràpidament.

No els havien vist, no. Però incapaços de reaccionar varen romandre uns instants inmòbils, en silenci. No podien pas moure's, tampoc podien emetre cap so. Aquella situació no podia ser real.

Finalment fou ell qui parlà:

-Hem de veure qui hi ha a la fossa. Hem de saber quin serà el nostre crim.

Acordaren anar a buscar algun estri adient i retornar al lloc. Els envaïen, profundament, l'ensurt i la incredulitat.

Amb una pala ell va excavar la terra fins que es perfilà una mà. Llavors ella s'hi afegí, i amb les pròpies mans, ambdós continuaren excavant.

En descobrir aquella imatge el pànic els dominà. Aterrits, es van contemplar perfectament escolpits a la terra humida.

Dedicat al Kätzlen.