El nom de la rosa.

Un llibre d'Umberto Eco, (Itàlia, 1932). Doctor en Filosofia i Lletres. Escriptor conegut arreu per les seves obres de ficció com pels seus tractats de semiòtica.Va ocupar la càtedra de semiòtica a la Universitat de Bolonya. Va ésser Membre del Consell de Savis de la Unesco i Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats l'any 2000.

Novel.la.

Primera edició 1980.

Edicions Destino i Edicions 62.

Llibres a mà 23.

566 pàgines.

Aquests darrers set dies he estat rellegint una de les novel.les que més m'han agradat a la meva vida de lectora. La causa és que es tracta del llibre escollit pel moderador del club de filosofia (decisió amb la que tots els contertulians vam estar completament d'acord) per a la propera sessió del mes de setembre, al que assisteixo amb vertader interés i delit des de fa vora un any en que es va crear a la Biblioteca Central d'Igualada.

Doncs bé, com anava dient, he rellegit l'obra i he gaudit novament d'una lectura apassionant del manuscrit que va escriure Adso de Melk sobre la seva enigmàtica estada en una Abadia del nord d'Itàlia conjuntament amb el seu mestre Guillem de Baskerville on van haver d'investigar, malgrat tota mena d'extranyes prohibicions i paranys, els tristos i criminals fets que van esdevenir just en el periode d'una setmana en l'esmentat indret a les acaballes de l'any 1327.

Amb una història protagonitzada per personatges ficticis i per personatges reals, l'autor, creador d'un relat realment extraordinari que tan podriem qualificar de policíac com d'històric, ens apropa de forma molt i molt amena a la vida monàstica en una abadia benedictina medieval, a la filosofia de l'edat mitjana, bàsicament Occam i Bacon, als conflictes entre el poder i l'església i a les diverses heterodoxies o heretgies existents en aquell moment o anteriors, a la inquisició, a la lògica com a recurs de coneixement i als seus límits, a preguntes metafísiques que encara avui no hem resolt i que molt probablement mai resoldrem i al problema de la conjectura com a tal dintre de l'anomenat mètode escolàstic, que utilitzen els dos protagonistes de la novel.la per investigar els fets.

Un laberint no tan sols físic també mental del qual només en reeixim al setè dia (darrer capítol) quan podem copsar a través del desenllaç no tan sols el per què del títol també la intel.ligència d'un escriptor que mitjançant un treball d'anys va crear en el seu moment una obra cabdal de la literatura del segle passat. Un bestseller, que va atrapar en les seves pàgines molts lectors de diferents països.

A destacar l'estructura del text en set capítols, un per dia transcorregut en l'abadia i aquests dividits bàsicament en Matines, Laudes, Prima, Terça, Nona, Vespres i Completes, segons les indicacions que Sant Benet havia introduït com norma i Édouard Schneider havia exposat en "Les heures bénédictines", la descripció de les quals l'exposa el nostre escriptor en la pàgina 12 del llibre. Al mateix temps és molt interessant llegir la Postil.la pàgina 535 en que Eco argumenta sobre la seva novel.la, parlant el títol, l'objectiu que el va dur a escriure-la així com també el treball a priori de va dur a terme i les seves fonts documentals.

Són tants els paràgrafs que destacaria que aquest post podria ésser massa extens, per això només us en faig un tastet amb el primer:

"Era un matí delitos de la darreria de novembre. Aquella nit havia nevat una mica i el terra era cobert d'un mantell fresc que no feia més de tres dits de gruix. A les fosques, just després de laudes, havíem oït missa en un llogarret de la vall. Després, a sol ixent, ens vam posar en camí cap a les muntanyes.

Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que s'enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar l'abadia. No em van impressionar les muralles que l'envoltaven, semblants a d'altres que havia vist arreu del món cristià, sinó la mola d'allò que després vaig saber que era l'Edifici. Era una construcció octogonal que de lluny semblava un tetràgon (figura perfectíssima que expressa la solidesa i la inexpugnabilitat de la Ciutat de Déu), els flangs meridionals..."

Imprescindible.

Se'n va fer una adaptació al cinema l'any 1986 dirigida per Jean-Jacques Annaud de la qual Umberto Eco en va quedar molt descontent.