No els abandoneu, no us en penedireu.

Com a introducció us faig arribar un escrit que vaig publicar a "La Veu de l'Anoia" el 29 de juliol de 1994, a la meva columna d'opinió anomenada "Quotidianitat". EL text en qüestió portava el títol de "Mix" i deia el següent:

El Mix era un gat de carrer. Un gat comú, gris i blanc. De cap raça especial, si més no, tan digne com un altre. No tenia amo, potser l'havia tingut, però a l'època que jo el vaig conéixer li mancava.

Era un gat trist. No s'esmerilava. No dormia. Tampoc jugava. Sempre en un racó. Sempre esporuguit. Tothora alerta.

Acoquinat pels maltractes, que segurament havia rebut, els seus instints li deien que no podia refiar-se. Perquè mai ningú l'havia respectat. Perquè mai ningú l'havia estimat. Perquè havia nascut per fer nosa. Tots se n'aparteven i l'apartaven. El més bo l'ignorava.

Famolenc com estava, agraïa qualsevol engruna que trobava, com si d'un miracle es tractés. És així com ens vam fer amics. Cada dia, en dur-li el menjar, m'ho reconeixia, desmesuradament, amb puntualitat i afecte.

Malgrat tot, vaig arribar tard. Conscient del seu destí, en caure ja greument malalt, esperava la seva fi amb paciència i serenor, com si aquell fos el seu instant més desitjat. Perquè aquell era, realment, el seu instant més desitjat. Tanta crueltat, tanta por, tanta solitud i tant dolor havien durat massa. Calia acabar, perquè, gairebé res, podia començar.

Per tal que cap altre mix pateixi com el meu Mix.

Escric aquest article com a amant dels animals i, molt especialment, dels anomenats domèstics.

Si volteu per aquest bloc sovint sabreu que actualment tinc una gossa i una gata, que fan les delícies de casa meva. Són afectuoses i fidels i la seva companyia és un luxe per a mi.

Tot i que cadascuna té el seu propi caràcter, molt sovint m’adono, quan observo el seu comportament, que són molt més intel.ligents del que hom pot pensar quan no els coneix o no ha conviscut amb un d’ells.

Detecten el meu estat d’ànim amb rapidesa i actuen en conseqüència. Si estic trista em consolen a la seva manera. Si no em trobo bé, estan quietes i em fan companyia a l’habitació totalment pendents de mi no sigui cas que em passés alguna cosa. Si estic contenta comparteixen la meva alegria tot mostrant-me la seva.

Si marxo no ho volen veure i se’n van cadascuna al seu lloc preferit amb signes de resignació.

Quan arribo a casa em reben com si la meva arribada fos motiu de festa, tant si només estic una estona fora com si hi estic varies hores. El fet del retrobament és, per a elles, més important que les hores de separació.

Es pot demanar més?

Francament us diré que mai he estat una bona ensinistradora, més aviat han après per condicionament, és a dir per la força de l’hàbit els costums de la casa i s’hi han adaptat com si fos el millor món possible.

Em mostren afecte, alegria i confiança plena i amb això en tinc ben bé prou. No cal que em portin les sabatilles, tot i que de vegades no m’aniria gens malament.

Són familiars i s’adapten a l’amo o la mestressa ràpidament com si aquest mimetisme fos el motiu de la seva existència. No fan escarafalls a l’estat de l’economia familiar. Accepten el jaç i el menjar que se’ls ofereix sense mirar-ne la categoria. Tampoc necessiten anar a la perruqueria canina ni felina cada setmana, un cubell o la mateixa banyera de l’amo els és suficient. Agraeixen el que els dones amb una gratitud que poques persones saben mostrar.

Però quan aquest amo o aquesta mestressa els abandona estan desvalguts, atemorits, no troben menjar ni veure i acaben vagarejant per aquests móns de Déu tot cercant aquell que els va abandonar, perquè no són rancorosos, fins que moren d’inanició o atropellats per un vehicle, això si no causen un accident de circulació mentre dura la seva recerca.

Sempre és possible que trobin una ànima caritativa que se’n faci càrrec, però, per sort, avui en dia existeixen les associacions protectores, les residències i els cangurs d’animals domèstics.

Abans de cometre una injustícia d’aquesta magnitud a un ésser que només sap estimar i ser fidel, cal que trobem una sortida més digna, no tan sols per a ell, també per a nosaltres mateixos.

De fet el meu darrer consell és:

"No els abandoneu, no us en pendireu".