Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

19/7/10

No els abandoneu, no us en penedireu.

Com a introducció us faig arribar un escrit que vaig publicar a "La Veu de l'Anoia" el 29 de juliol de 1994, a la meva columna d'opinió anomenada "Quotidianitat". EL text en qüestió portava el títol de "Mix" i deia el següent:
El Mix era un gat de carrer. Un gat comú, gris i blanc. De cap raça especial, si més no, tan digne com un altre. No tenia amo, potser l'havia tingut, però a l'època que jo el vaig conéixer li mancava.
Era un gat trist. No s'esmerilava. No dormia. Tampoc jugava. Sempre en un racó. Sempre esporuguit. Tothora alerta.
Acoquinat pels maltractes, que segurament havia rebut, els seus instints li deien que no podia refiar-se. Perquè mai ningú l'havia respectat. Perquè mai ningú l'havia estimat. Perquè havia nascut per fer nosa. Tots se n'aparteven i l'apartaven. El més bo l'ignorava.
Famolenc com estava, agraïa qualsevol engruna que trobava, com si d'un miracle es tractés. És així com ens vam fer amics. Cada dia, en dur-li el menjar, m'ho reconeixia, desmesuradament, amb puntualitat i afecte.
Malgrat tot, vaig arribar tard. Conscient del seu destí, en caure ja greument malalt, esperava la seva fi amb paciència i serenor, com si aquell fos el seu instant més desitjat. Perquè aquell era, realment, el seu instant més desitjat. Tanta crueltat, tanta por, tanta solitud i tant dolor havien durat massa. Calia acabar, perquè, gairebé res, podia començar.
Per tal que cap altre mix pateixi com el meu Mix.
Escric aquest article com a amant dels animals i, molt especialment, dels anomenats domèstics.

Si volteu per aquest bloc sovint sabreu que actualment tinc una gossa i una gata, que fan les delícies de casa meva. Són afectuoses i fidels i la seva companyia és un luxe per a mi.

Tot i que cadascuna té el seu propi caràcter, molt sovint m’adono, quan observo el seu comportament, que són molt més intel.ligents del que hom pot pensar quan no els coneix o no ha conviscut amb un d’ells.

Detecten el meu estat d’ànim amb rapidesa i actuen en conseqüència. Si estic trista em consolen a la seva manera. Si no em trobo bé, estan quietes i em fan companyia a l’habitació totalment pendents de mi no sigui cas que em passés alguna cosa. Si estic contenta comparteixen la meva alegria tot mostrant-me la seva.

Si marxo no ho volen veure i se’n van cadascuna al seu lloc preferit amb signes de resignació.

Quan arribo a casa em reben com si la meva arribada fos motiu de festa, tant si només estic una estona fora com si hi estic varies hores. El fet del retrobament és, per a elles, més important que les hores de separació.

Es pot demanar més?

Francament us diré que mai he estat una bona ensinistradora, més aviat han après per condicionament, és a dir per la força de l’hàbit els costums de la casa i s’hi han adaptat com si fos el millor món possible.

Em mostren afecte, alegria i confiança plena i amb això en tinc ben bé prou. No cal que em portin les sabatilles, tot i que de vegades no m’aniria gens malament.

Són familiars i s’adapten a l’amo o la mestressa ràpidament com si aquest mimetisme fos el motiu de la seva existència. No fan escarafalls a l’estat de l’economia familiar. Accepten el jaç i el menjar que se’ls ofereix sense mirar-ne la categoria. Tampoc necessiten anar a la perruqueria canina ni felina cada setmana, un cubell o la mateixa banyera de l’amo els és suficient. Agraeixen el que els dones amb una gratitud que poques persones saben mostrar.

Però quan aquest amo o aquesta mestressa els abandona estan desvalguts, atemorits, no troben menjar ni veure i acaben vagarejant per aquests móns de Déu tot cercant aquell que els va abandonar, perquè no són rancorosos, fins que moren d’inanició o atropellats per un vehicle, això si no causen un accident de circulació mentre dura la seva recerca.

Sempre és possible que trobin una ànima caritativa que se’n faci càrrec, però, per sort, avui en dia existeixen les associacions protectores, les residències i els cangurs d’animals domèstics.

Abans de cometre una injustícia d’aquesta magnitud a un ésser que només sap estimar i ser fidel, cal que trobem una sortida més digna, no tan sols per a ell, també per a nosaltres mateixos.

De fet el meu darrer consell és:

"No els abandoneu, no us en pendireu".

6 comentaris:

  1. Agraeixo el detall de incorporar el me espaia a la teva llista. En visitar el teu, he descobert un mon d’entrades que he de llegir amb la calma necessària. Per tant ens anirem veient per aquí.
    La entrada d’avui, la tanques amb un consell que m’agradaria que es fes realitat amb totes aquelles persones que malauradament no tenen cap tipus de remordiment en abandonar un gos, un gat a qualsevol animal. Al meu espai ja fa mes de un any que publico el divendres una fotografia de un gos abandonat que em trobo en el meu viatjar.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Me ha llegado hondo tu mensaje. La historia de Mix me ha conmovido y también conocer la relaciòn tan especial que tienes con tus bichejos. Éstas son fechas terribles por culpa de los crueles caprichosos duenyos de animales. Sigo tu ejemplo y te cito en mi blog para enviar el mismo mensaje. Un abrazo Lola, eras una persona grande!!!

    ResponElimina
  3. Qué triste! Y que mala sangre hay que tener para dejar a aquel que has considerado como un "amigo especial" tirado en la calle... abandonado a su suerte.

    Petons

    ResponElimina
  4. Jan, Kashtanka, Land,
    Gracias por apoyarme en este post especialmente, ya que a algunos pude parecerles muy sensiblero, pero es que el tema me preocupa. No puedo soportar el maltrato cualquiera que sea y menos con los más débiles.

    ResponElimina
  5. Nada de sensiblero, Lola.
    A mí también me parece inconcebible el apartar de tu lado, ya sea con violencia o sin ella, a aquellos que te han dado tanto, ya tengan dos patas o cuatro.

    ResponElimina
  6. MAI no he pogut comprendre que algú pugui abandonar-los; trobo que és d´una crueltat i d´una manca d´empatia i afectivitat que fan mal al cor de veure. La trista realitat, però, és que per a molta gent els animals són poc més que un trasto al qual mai no els passaria pel cap atribuir-li sentiments (ben mirat, com pots atribuir una cosa que mai no has conegut?).

    Jo he tingut la GRAN SORT de conviure des de ben petit amb gats, gossos, cavalls... I n´he après i n´he rebut tantíssimes coses!! Per a mi sempre han estat part de la família. Ara tenim la Kenya, la nostra gateta, i fa ben bé el que tu dius: sempre ens ve a rebre, coneix el nostre estat d´ànim en tot moment i actua en conseqüència... Llis i ras: té més coneixement que moltes persones que conec.

    Així doncs, si algú pensa que pateixo un sentimentalisme ridícul, més ben igual, però jo me l´estimo!

    ResponElimina