Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

30/3/09

Conte. Enyor.

Jo l'obserbava en silenci. Em delectava tans sols mirar-la. L'estimava.
Aquella estona ella no sabia què fer. Va decidir de mirar fotografies. Meticulosa com era, les tenia perfectament ordenades en àlbums, segons les seves pròpies èpoques, segons les seves pròpies epopeies.
Quan va obrir el llibre es va retrobar amb ell, amb ella mateixa i amb un enyor mai oblidat, per mi, mai sospitat.
En observar aquell retrobament en vaig ésser totalment conscient. Aquelles imatges i el seu sentiment em van fer renunciar. No calia lluitar perquè tampoc podia triomfar.
Mentre ella revivia aquella història, totalment absent del nostre essent, no pas culpable, sinó innocent, vaig copsar que, tot i amb tant de temps, encara estava presa d'aquell amor fortamet intens. Amb llàgrimes en el rostre mirava acaronadament aquell passat amb un desig erm de present. El seu dolor eixia amb el seu dol per una mort mai acceptada, tampoc relegada.
Malgrat tota la contrarietat i gelosia que aquells fets em suposàven, vaig apropar-me, en un vague intent de consol, que sabia estèril i també impotent. La vaig abraçar i tots dos vam plorar. Aquell dia ens vam acomiadar.
Encara ara l'estimo, encara ara l'enyoro.

28/3/09

Aloma.

De Mercè Rodoreda.
Edicions 62.
126 pàgines.
Novel.la psicològica.
Amb un caràcter molt introspectiu, Mercè Rodoreda explica el pas de la joventut a la maduresa d'Aloma, a partir d'uns esdeveniments i unes decisions personals que marcaran per sempre el seu futur més inmediat, tot fent-nos partícips de les reflexions i dels sentiments de la protagonista, tècnica que permet una millor comprensió psicològica del personatge.
També aquí, com en d'altres obres, la autora utilitza el recurs d'emprar frases extretes de diversos llibres com a introducció de cada capítol, les quals, extraordinàriament ben escollides, evidencien que no tan sols ens trobem davant d'una gran escriptora també d'una gran lectora. En destaquem la següent:
"-Digues, foll, has diners?.-
Respòs: -He amat-
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?.-
Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languiments, qui són millors que emperis ni regnats-"
Llull, llibre d'Amic e Amat.
Premi Creixells 1937.
"El meu primer llibre de debò va ésser Aloma. Aquesta novel.la la vaig tenir un parell d'anys tancada perquè em feia vergonya ensenyar-la. No m'atrevia a donar-la a publicar, no sé perquè... És allò que, en donar-la a llegir, em feia la impressió que em descobria massa jo". Mercè Rodoreda.
Interessant.
Dagoll Dagom n'ha fet una adaptació molt ben aconseguida dirigida per Joan Lluís Bozzo.

Valkyria.


Direcció de Bryan Singer.

Guió de Christopher McQuarrie i Nathan Alexander.

Històrica.

Una cinta, amb format de thriller, que atrau l'atenció de l'espectador des del primer moment, tot i que relata uns fets que molts d'ells coneixen, si més no el final. Centrada en els darrers temps de la vida del coronel Claus von Stauffenberg, membre de la Wehrmacht que dirigí el més famós complot contra Adolf Hitler el 20 de juliol de l'any 1944, intentant un atemptat per matar el Führer en una reunió d'alt nivell a Rastenburg, Prússia.

Tots els papers estàn excepcionalment ben interpretats, però en destaca, amb escreix, la d'Adolf Hitler.

Molt recomanable.

26/3/09

La Igualadina Cotonera. Igualada.

Antiga instal.lació de Cal Godó, denominada "La Igualadina Cotonera".

Construïda a mitjan del s. XIX.



Fou un dels principals centres manufacturers de fils i texits de cotó.

Va ser la primera empresa a Igualada que funcionà amb una màquina de vapor, d'aquí el sobrenom de "Vapor Vell".








Com a edifici destaquem que es va estructurar en cinc plantes imitant les fàbriques de cotó angleses de l'època conegudes com d'estil manxesterià.






Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 2006.
La Fundació Comte de Barcelona juntament amb l'Ajuntament d'Igualada té previst que l'antiga fàbrica de La Igualadina Cotonera aculli el Museu de Premsa de Catalunya i inaugurar-lo el 2012 coincidint amb el 130 aniversari de "La Vanguardia" i el 25è aniversari de la fundació.
El projecte preveu fer una revisió dels darrers 130 anys de la història del pais a través de l'evolució de la premsa i el periodisme a Catalunya, amb el fil conductor del recorregut de "La Vanguardia".
La Igualadina Cotonera es va fundar el 1842 de la mà de Ramon Godó-que va ser alcalde d'Igualada- i Oleguer Godó. Els seus germans, Bartomeu i Carles Godó, són els que van fundar el 1881 el diari "La Vanguardia".

Microconte. Qui els entengui que es penji.

Cansada d'anar a cobrar i de tornar sense els diners, va anar-hi un altre cop tot seguint les instruccions del seu pare. Anava a un taller propietat de tres germans, els Alier, dels quals només en coneixia dos. Un que sempre li deia que no els anava bé de pagar, que hi tornés més endavant i l'altre que sempre li pagava i li retreia que no hi hagués anat abans. Aquell dia es va trobar amb el primer esmentat i com que no va veure ni un duro, tornava a l'empresa paterna amb un enuig d'una intensitat considerable. En arribar, doncs, al despatx del seu pare, tot i que aquest atenia una visita, no va poder reprimir-se i, en voler alleujar-se va dir "Els de ca l'Alier qui els entengui que es penji". Ella no sabia que el visitant allà present era el tercer germà Alier.

25/3/09

Article d'opinió. "Extimitat".

Des de fa dies hi ha un debat obert tan en la premsa com en els mitjans audiovisuals sobre la utilitat d'estris com els blogs, Facebook, Myspace o Tuenti.
També es parla molt de la "telerrealitat" des de fa temps, però especialment desprès de que Jade Goody, la britànica de 27 anys, malalta d'un càncer d'úter, ha venut la seva enfermetat, posterior agonia i, sembla que, fins i tot, els seus funerals als mitjans per aconseguir diners pels seus fills. No obstant, aquí no parlarem d'ella, en tinc tans arguments a favor com en contra, ni del tipus de programes que ella protagonitzava ni de les publicacions que parlàven d'ella, precisament perquè penso que els culpables de tot plegat no són ningú més que l'audiència i els lectors interessats en aquests temes.
Així doncs tornant al tema dels diaris personals i de les xarxes socials molts són els detractors, i, pocs els elogiadors, que en mantenen opinions força confrontades. D'aquí s'ha creat un mot nou "extimitat" com a antònim de intimitat. I, es que, els que estàn en contra afirmen que tot allò que abans manteníem en secret ara ho exposem en aquests aparadors digitals i en fem partícips a un món, mai millor dit, d'espectadors àvids de banals superficialitats.
Malgrat tot i sense negar que tenen part de raó, doncs cadascú fa sevir les eines que té a l'abast com vol, n'hi ha molts que hem trobat en aquets espais, un lloc de reflexió personal i un lloc de trobada amb els amics per compartir interessos i aficions. Hi pot haver algún objectiu millor?.

24/3/09

Los crímenes de Oxford.

Autor Guillermo Martinez.
Editorial Destino.
212 pàgines.
Novel.la policíaca.

El definiria com una història intel.ligent amb un final sorprenent. Amb un desenvolupament impecable l'autor, un matemàtic, fa partícip al lector d'una indagació detectivesca, en la qual no hi manquen problemes lògics ni explicacions filosòfiques ni tampoc reflexions sobre el raonament humà.
Només he constatat un error i per això la següent pregunta als qui el llegeixin o l'hàgin llegit: no traiciona el protagonista a la Beth al relatar els fets, perquè d'ella no en sabem res ni si es viva ni si és morta?.
Premi Planeta Argentina 2003.
N'existeix una molt bona adaptació cinematogràfica de l'Alex de la Iglesia, amb el mateix títol.
Especialment aconsellable per aquells que estem interessats en la filosofia i la resolució d'enigmes.

22/3/09

Gomorra.


Director Matteo Garrone.
Guió de Matteo Garrone, Roberto Saviano, Maurizio Braucci, Ugo Chiti, Gianni di Gregorio i Massimo Gaudioso.
Fotografia de Marco Onorato.
Basada en el llibre de Roberto Saviano del mateix títol.
Drama.
Una pel.lícula diferent de les que s'havien fet fins ara sobre la mafia. Ens presenta la crua realitat d'aquest fenòmen, sense embuts i de forma contundent.
En destacaria una molt bona interpretació i una molt bona fotografia, a més a més de l'elecció del escenari.
Premis:
Cannes, gran premi del jurat 2008.
Premis del Cinema europeu 2008, millor pel.lícula, millor director, millor actor (Toni Servillo), millor guió i millor fotografia.
Francament bona, especialment pels que vulguin il.lustrar amb imatges allò que llegeixen als diaris.

21/3/09

Carrer de Sant Magí. Igualada.





Per Sant Magí,



l'avellana



has de collir.




20/3/09

ADN.

Gràcies a la tecnologia forense de l'ADN, Sean Hodgson, un britànic de 57 anys dels quals n'ha passat 27 empresonat per un crim que no va cometre, ha pogut ésser absolt i alliberat. S'ha pogut demostrar que era completament innocent.
Però no ha estat només ell, el que per errors policials o judicials ha passat una gran part de la seva vida inculpat d'un fet en el que no havia pres part, el degotall des de que es fan servir les diverses tècniques basades en aquest tipus l'anàlisi, no s'atura i mostra, una vegada més, uns errors més que tràgics en l'administració de la justicia. Als EUA, per exemple, han estat 255 persones les que han pogut demostrar la seva innocència no abans de haver pagat amb gran part de la seva vida per accions alienes.
Aquest tipus de tecnologia permet analitzar sang, saliva, esperma, pèls o cabells, secrecions nasals i restes orgàniques amb diferents tècniques com són la RFLP (de l'emprempta genètica), la PCR (de l'amplificació), l'estudi del ADN mitocondrial i el dels polimorfismes del cromosoma Y i en la que els resultats són molt fiables ja que l'índex de coincidència de l'ADN d'una persona amb el d'una altra és d'un entre cada trenta trillons d'humans. És, doncs, d'entre totes les tecnologies forenses la de més alt rendiment i la que té més futur.
I, ja per acabar, només dues preguntes:
Quants innocents no s'han pogut beneficiar d'aquest avenç tecnològic en el passat pagant inclús amb la seva vida justament perquè no s'utilitzava aquesta eina?
Quants no se'n podràn beneficiar actualment perquè no s'han preservat les mostres adients o perquè s'han malbaratat?.
Va per ells.

19/3/09

Microconte. Una necessitat inminent.

Anava cap a treballar a primera hora del matí, tot pujant pel carrer de Sant Josep, quan de sobte es va sentir un rebombori intestinal d'aquells que fan època amb una necessitat inminent de posar-hi fi inmediatament. Abans però, va mirar ràpidament enrere, cap els costats i endavant per tal de detectar-ne possibles testimonis. En no veure ningú es va decidir. No obstant, tot just quan el pet, que com ella ja adivinava, seria d'allò més estrepitós, començà a alliberar-se, es va obrir la porta de la casa més propera, de la qual en sortia un home que no va poder reprimir la seva admiració tot dient: "Apa senyora que si no el deixa anar".

Atrapada al mirall.

Autora Gemma Lienas.
Editorial Empuries-narrativa-313.
221 pàgines.
Novel.la d'intriga psicològica.

Amb una temàtica molt actual, la Gemma ens presenta aquí una història que podria molt bé ésser real. Compromesa amb el moviment feminista hi col.labora en gran mesura, un cop més, amb aquesta obra.
Amb el seu estil habitual, directe i sense contemplacions arbitràries, ens introdueix en un món de portes endins amb clau d'intriga que es manté fins el final, recurs realment difícil de mantenir especialment quan el lector sap des d'un bon principi com acabarà el relat.
Especialment adequat el rostre del llibre i, també, el títol, que no deixa de ser una mostra més de la creativitat de l'autora, en aquest cas, una metáfora interessant.
Molt interessant.

16/3/09

Slumdog Millionaire.


Director Danny Boyle.
Guió de Simon Beaufey.
Música de A.R.Rahman.
Fotografia de Anthony Dod Mantle.
Thriller.
El millor és la banda sonora i la fotografia.
Una història impossible en la qual un atzar inadmissible esdevé el protagonista. Escassament creible. Tot i que la idea original era bona, fins i tot, molt bona, està totalment desaprofitada. Una llàstima.
Premiada a:
Premis de la crítica de Londres 2009.
Premis Bafta 2009.
Oscars 2009.
Valoració: una més.

Castell d'Òdena. Anoia.

Recinte emmurallat damunt d'una tossa de guix.

La datació de la torre oscil.la entre els segles XI i XIII.

La torre estava subdividida en quatre nivells. L'inferior, destinat a cisterna o aljub que estava cobert amb volta; el primer pis, que coincideix amb la porta d'entrada i que estava cobert possiblement amb un empostissat de fusta; un pis intermedi, al qual s'accedia per una escala de cargol des del primer pis, i la terrassa superior, a la qual s'arribava per la mateixa escala de cargol i que descansava sobre una volta de pedra, que alhora feia de paviment del terrat.



Llegendes:
El senyor d'Òdena desitjava casar-se amb la filla del senyor de Jorba i aquest-seguint la contalla- no el volia per gendre, puix que el conceptuava de categoria inferior.L'enamorat pretendent, fent cobrir amb rajoles d'or massís el trajecte entre ambdós castells, alliçonà el futur sogre que ell podia festejar sense ni haver de trepitjar la terra com tothom.
-------------------------------
El senyor d'Òdena jugà amb foc. El dolent, coneixent-li la flaca de l'avaricia, se li oferí com a jubilat dispost a fer tota la feina que li encarregués, a canvi de l'ànima. El senyor, veient-lo xaquiós, xaruc i desanat veié la partida guanyada i li encarregà, de moment, algunes coses i cosetes. Aviat s'adonà que se les havia amb un feinater formidable. Volgué treure-se'l de sobre i li manà un treball que judicà impossible: l'assecament de l'estany d'aigualada (aigua lata). "El diable, furiosament, a cops de magall, tirà a terra en poca estona una de ls muntanyes que voltàven l'estany i que formàven l'embassament; l'aigua s'escorregué ràpidament i convertí la gran sotalada en una gemada plana on més tard els veïns d'Òdena construïren la citutat d'Igualada".
Ambdues llegendes han estat extretes de "Llegendes de castells catalans" de Pere Català i Roca.
_______________________________
Al periòdic igualadí "Aiona" del 27 de maig de 1983, hi hem llegit, amb la signatura de M. Ball, l'article titulat "La troballa de mancusos d'or del castell d'Òdena"; s'hi indica que Guillem I d'Òdena (ss.XII-XIII) fou atrapat en mancança en una obscura trafica de moneda falsa, que el veguer de Barcelona féu confiscar en nom del rei... i molts anys després, el 1943, amb motiu d'obres al penyal on s'havia aixecat el castell d'Òdena, una barrinada d'explosiu va fer saltar, com altres vegades un munt de pedres i va aparèixer, als ulls atònits d'uns obrers, la lluïssor, d'un bell sarpat de petites monedes d'or. Les monedes han estat dipositades al Gabinet Numismàtic Barceloní.
Llegendes de castells catalans de Pere Català i Roca.

Gran Torino.


Direcció Clint Eastwood.
Guió de Dave Johannson i Nick Schenk.
Tòpics americans tradicionals tractats de forma superficial, amb un ritme massa regular i un desenllaç diferent però, alhora, previsible.
Destaca una aportació especial sobre costums i tradicions assiàtiques i un sentit de l'humor basat en la parla de diferents idiomes.
Una frase: "només atormenta allò que un no ha fet per obligació", dita pel protagonista, un veterà de guerra.
Valoració: una més.

14/3/09

La Isabel.la. Igualada.

La Isabel.la. Igualada.



Xemeneia industrial que resta de l'antiga fàbrica de la Vda. d'Ignasi Boyer, amb una placeta rehabilitada juntament amb els edificis destinats a altres usos com locals comercials o habitatges.

Microconte.Complaença.

Tal era el seu entusiasme que desprès de sentir el timbre i en obrir la porta, davant ja de l'enunciada visita, com a tota salutació els va adreçar un cordial "Hola i adéu".

Pilota de set.

De Joan Pinyol.
Editorial Proa.
111 pàgines.
En Joan Pinyol ens ofereix un recull de contes entrellaçats excepcional, fet que no sorpren al lector fidel de les obres d'aquest autor tan proper no tan sols geogràficament, és de Capellades, sinó personalment.
Ja David Serrano en una entrevista de l'any 2007 per a "Quadern-Revista de les idees, les arts i les lletres", núm 162, el qualificava, qualificació amb la qual, ho he de dir, hi estic completament d'acord, com una persona "Humil i ocurrent fins a l'extrem, de mirada diàfana i curiosa, en Joan Pinyol es pren la vida amb una ironia tan fina com punyent, incisiva, corrosiva i divertida alhora. Parlant amb ell, le hores passen volant, plenes d'anècdotes, ocurrències, projectes, viatges...és una font incansable de generació d'idees i més idees".
L'escriptor juga aquí, no pas sense la creativitat i ironia que li són pròpies, amb el número 7. Així descobrim en aquests relats els pecats capitals, els colors de l'arc de Sant Martí, homònims i frases fetes en set històries en les quals els personatges es relacionen tots amb tots a través d'uns viatges particulars, que transcorren per la C15, i conflueixen en un destí comú, una pilota de set.
Destacaria el curós estil del Joan que es fa evident en tota la trama, però encara més si cap, en l'original lligam que uneix el títol de cada conte i la mort de cadascún dels seus protagonistes amb el pecat capital que comet.
Molt interessant. De lectura obligatòria, almenys, per la gent d'Igualada i comarca.

Article d'opinió.Utopia.

Desprès dels deplorables successos d'aquesta setmana només puc dir que el món on jo voldria viure és una quimera. Una utopia.
A Winnenden, Alemània, un adolescent de 17 anys va matar a 15 persones en la seva antiga escola abans de suicidar-se.
Als comptats de Coffee i Geneva, Alabama, un pistoler va assessinar a 10 éssers humans que tenia en la seva llista negra també abans d'acabar amb la seva pròpia vida.
A Moratalla, Madrid, un avi descontent pel tracte rebut va disparar contra la metgessa que l'havia atès i que va morir a conseqüència dels trets i contra un conductor d'ambulància.
Els recents atemptats d'Irlanda del Nord. En els quals van morir dos soldats britànics i un policia.
I, ja per acabar aquesta crònica negra, acabem de celebrar l'aniversari de l'onze de març dels atemptats de Madrid de l'any 2004 amb 192 morts i 1800 ferits.
És aquest el món que volem?
Va per les víctimes.

13/3/09

Madeinusa.


Guió i direcció Claudia Llosa.

Drama.

L'escenari és Canray Chico un poble de la serralada blanca a Huaraz, Perú.

La història, amb una trama molt original i amb un final sorprenent, es fonamenta en la particular religiositat dels pobletans, fervorosament creients i practicants, que creuen que per Pasqua, des del Divendres Sant fins el Diumenge de Resurrecció, està permès pecar precisament perquè Jesucrist és mort i no ho veu. Protagonitzen, gairebé tots els personatges persones de la regió, no professionals, en una excel.lent interpretació de si mateixos com dels seus propis costums.

Premis:

FIPRESCI

MENCIÓ ESPECIAL EN EL FESTIVAL DE GUADALAJARA.

SICA

NIELSEN EDI
Imprescindible.

6/3/09

Plaça de cal Font. Biblioteca central. Igualada.


Aquesta esplanada rep el seu nom d'una antiga fàbrica cotonera de principis del segle s.XX ubicada en aquest espai, cal Font.
Era la més gran de l'època amb uns 400 telers.
Les seves naus s'estenien de cap a cap de cinc illes.
Avui tota la zona està reestructurada i una de les antigues naus fou rehabilitada l'any 1999 per acollir l'actual Biblioteca Central d'Igualada.

Microconte. En el cinema.

Tot i havent moltes butaques lliures, s'havia assegut, amb premeditació i traïdoria, al costat de la noia més vistosa del poble. Uns instants desprès de començada la projecció i servint-se de la foscor reinant, no va pensar-hi dos cops que ja tenia la mà a l'entrecuix de l'esmentada. Ella reaccionà amb rapidesa, engaltant-li una sonora bufetada. Pataplaf que ell aprofità tot aixecant-se i adreçant-li un imperatiu "i no ho tornis a fer més".

5/3/09

Secret candent.

De Stefan Zweig.
Editorial Quaderns crema, S.A.
109 pàgines.
Narrativa de caire psicològic.
L'autor, expert en psicologia humana i, molt concretament, en introspecció i comunicació no verbal, ens ofereix una història situada en un luxós hotel i els seus entorns (natura verge, salvatge)a Semmersing, Austria, cap al 1910, en la que tres personatges, el Baró ( l'instint), la Mathilde ( entre l'instint i la raó, és a dir, la indecisió), i l'Edgar (curiosament amb tan sols 12 anys, la raó), es mouen guiats per uns secrets inconfessables, només delatats per la seva pròpia conducta.
Frases:
"...al bon jugador només l'estimula la lluita i la rendició que es fan amb plena consciència"
"I no hi ha situació més enutjosa que la del jugador, que amb els trumfos a la mà, convençut de la seva superioritat, s'asseu a la taula de joc i espera inútilment al contrincant".
Interessant.

Article d'opinió. Pepe Rubianes.

A mi, com a molta gent, especialment els que havíem tingut la sort de poder assistir als seus monòlegs, ens sap molt de greu la seva pèrdua. I es que, amb ell, hem perdut un home intel.ligent, un crític agut i un ésser amb molt de coratge, com solem dir sense pèls a la llengua, que treballava despertant consciències amb una de les millors armes del món, el sentit de l'humor.
Un orador expert que no necessitava cap mena de floritura per arribar al seu públic. Tot sol a dalt l'escenari en tenia prou amb les seves paraules i gestos. Simplement genial.

De fosa en fosa.


Comèdia negra.
Guió i direcció de Jan Cvitkovic.
L'escenari l'Eslovènia rural.
La història, entre el drama i la comèdia, ens introdueix en un món real de sentiments, emocions i reflexions que formen part de l'essència humana.
Els actors representen el seu paper a la perfecció.
De les escenes en destacaria el començament, quan Pero i Shooki van al psicòleg amb el pare del primer i l'escena de l'enterrament de Shooki.
El tema bàsic és la vida i la mort.
Els discursos de Pero són d'una riquesa extraordinària.
Un frase: "Tothom vol anar al cel, però ningú vol morir-se abans".
Imprescindible.

4/3/09

La Font de la Carota. Igualada.


Plora en la solitud! L'han oblidada
els ocells i les flors i les estrelles,
sols les bruixes, segons algunes velles,
en nits de llamps i trons hi fan bugada
El Passeig de les cabres l'ha amagada
perquè mai s'hi deturin les donzelles,
sap que són picarols i drincs d'esquelles
no sap res de l'aimat i de l'aimada
Igualada l'esborra de la llista
quan esmenta ses fonts dignes de nota;
i com que són tants i tants qui no l'han vista
i no té per cantor ni una granota,
per això fa la cara tota trista
i li diuen la font de la Carota.
Jaume Boloix i Canela. 1866-1921.


Microconte. Suicidi.

Caminava tot passejant amb el cap ben alt, orgullós del canvi que havia sofert la seva vida cap a un benestar força acceptable, quan de sobte va sospitar que un home situat a la part més alta del pont tenia males intencions. S'hi va arribar ràpidament per tal de contagiar-li la seva alegria i evitar mals majors. No obstant, alguna cosa es devia capgirar, perquè al cap d'una estona tots dos van saltar.

Literalment incapaç de matar una mosca

Recull de contes de Pep Elias.
Publicació: Calvià. Ajuntament de Calvià.
63 pàgines.
Audiollibre.
Editat per LLibres de veu.com. 2 Cd's.
Amb un domini impecable del gènere, amb un llenguatge acurat i un sentit de l'humor molt peculiar l'autor ens ofereix uns relats originals on els personatges viuen unes situacions realment tràgiques ja sigui per atzar o dominats per les seves pròpies obsessions i compulsions i que finalment desemboquen en un desenllaç que no per lògic deixa de ser totalment sorprenent.
Una frase:
"Les aparences no enganyen, només són aparences".
Premi Rei en Jaume de Narrativa Curta 2005.
Molt interessant. De lectura o audició obligatòria per igualadins i anoiencs.

Article d'opinió. Eluana Englaro.

Eluana Englaro va expirar per fi, perquè morta ja ho estava des de feia disset anys. Una agonia cruel contra la qual va batallar el seu pare des que els metges li havien diagnosticat un coma irreversible.
Beppino Englaro és un home que per mi mereix un reconeixement especial com a persona. Ha portat a terme les seves funcions com a tutor en escreix. A més ha lluitat no tan sols per una mort digna de la seva filla sinó de tots aquells que es troben en situacions similars. Un heroi que s'ha mantingut ferm als seus plantejaments fins que la justícia li ha ha donat la raó i ha obrat en conseqüència. No podem oblidar que hauria pogut solventar la situació fàcilment amb l'ajut d'un còmplice expert, però aquest no era el seu combat.
El debat ha estat intens. La controvèrsia també.
La qüestió de fons no deixa de ser la llibertat personal de viure com cadascú ho vol fer, on només s'ha de respectar el dret a l'objecció de consciència per part dels que han d'actuar en benefici dels desigs del pacient.

Los tres entierros de Melquíades Estrada.


Western, el guió del qual el va escriure Guillermo Arriaga i va ser dirigida per Tommy Lee Jones. Premi al millor guió Cannes 2005.
L'escenari l'espai fronterer entre Mèxic i EEUU.
La història és molt original, però no per això menys creible.
Els actors, molt ben escollits, interpreten uns personatges amb uns trets molt definits, tan en comunicació verbal com no verbal i en unes situacions poc comuns, tot oferint-ne un fidel retrat.
De les escenes en destaco les del cec i quan Tommy Lee Jones treu les formigues del cadàver de Melquíades.
Sobre la música de Marco Beltrami dir que és l'adequada.
El tema és bàsicament la lleialtat i la justícia.
Imprescindible.
Només afegir que els westerns no m'agraden especialment, per no dir gens, però en visionar aquest n'he recordat un altre, també, fantàstic, "Dead Man", escrita i dirigida per Jim Jarmisch i protagonitzada per Johnny Deap.