Article d'opinió.El sentit de la vida.

Personalment crec que aquest tema ha d’anar precedit d’una reflexió prèvia imprescindible. I es que culturalment jo pertanyo a una societat on la religió catòlica ha estat i és la que té més adeptes. No podem obviar que gairebé tots els de la meva generació hem estat educats en ella i com a conseqüència tots nosaltres tenim interioritzats uns valors concrets, els quals, malgrat que els podem avaluar i acceptar o rebutjar, formen part essencial del nostre aprenentatge i, per tant, de la nostra forma de ser i de veure la vida, tan en el cas de l’acceptació com del rebuig i precisament per això. No us extranyi doncs que aquest article contingui reminiscències religioses que per d’altra banda pertanyen a una dimensió humana innata donat que totes les cultures impliquen l’acceptació més o menys manifesta d’una fenomenologia transcendental.

No obstant, penso que la qüestió fonamental en el tema que ens ocupa no és pas la religiositat, ja que aquesta, per mi, es tracta d’un àmbit que pertany a una vivència personal i intransferible doncs es basa essencialment en un sentiment i no pas en una indagació filosòfica propiament dita. És per això, que, en la meva opinió, un discurs sobre el sentit de l’existència ha de centrar-se en allò que és immanent,concretament, en la nostra vida aquí i ara. De fet, només des d’aquest plantejament ens podem centrar en l’objecte de discussió que ara ens pertoca, un altre implicaria allunyar-nos-en i perdre’ns per camins que ens conduirien a conclusions molt més abstractes i carents d’un significat aplicable en el dia a dia.

No crec en un destí predeterminat per a cadascún de nosaltres ni en un sentit universal per a tots els humans. Ambdós són contraris a la pròpia essència humana. El primer fora un factor anihilador, el segon alienador.

Tots, explícitament o no, donem un significat al nostre ser i això es percep perquè com a éssers racionals prenem múltiples decisions diàries darrera les quals es pot inferir. I és que les situacions i les circunstàncies en les que ens trobem inmersos ens posen a prova per tal d’assolir la nostra construcció vital.

Les condicions necessàries per tal de trobar un sentit a la nostra vida són el vitalisme i la recerca d’uns valors personals que regeixin la nostra conducta, conseqüents a tenir les necessitats bàsiques satisfetes i a haver assolit una personalitat madura. Només desprès podrem formular-lo. Abans les prioritats serien unes altres.

I, ja per finalitatzar i des d’una postura més íntima, puc dir que el meu sentit de l’existència és desenvolupar el meu potencial com a ésser humà per aconseguir una vida plena en una comunitat global, justa, igualitària, solidària i respectuosa amb la natura i l’univers. I anomeno “vida plena” a aquella que conjuga la superació física, emocional i intel.lectual i el gaudi personal amb la responsabilitat social que comporta el fet de viure en un món compartit.
Un cop formulat, per tota llei, només em cal la coherència.